L'Espanya racista, xenòfoba i excloent

Espanya a més de ser imperialista, excloent i falsa (ja que no existeix com a nació) és també xenòfoba i racista. Salvi's qui pugui d'aquestes fortes qualificacions, perquè sempre queda el poble senzill i pla aliè a les polítiques impositives de l'oligarquia centralista madrilenya, que ni sap ni entén...

El racisme exacerbat contra Catalunya és promogut sigil·losament pels governs centrals de torn des de fa segles. Un sigil que es plasma en titulars de diaris, ràdios i televisions que segueixen a la caverna i fan el joc a què llencen la pedra i amaguen la mà. Al joc racista contra Catalunya també s'apunten habitualment els representants de la llei, anomenin-se CGPJ, TS, TSJC, TC, policia Nacional o Guàrdia Civil. Casos concrets atribuïbles a cadascun d'ells sorgeixen cada dia, i no em facin fer la llista perquè acapararia tot l'article.

El fi prioritari dels espanyols promotors del racisme, la desqualificació i delectació humiliant al poble català és fer oblidar, minimitzar i diluir la principal: que ens roben la cartera diàriament en format d'impostos que mai tornen a on s'han pagat, i posteriorment es reparteixen equitativament a “altres comunitats més pobres en format de solidaritat interregional.”

Als catalans ens escatimen l'article 20 de la Constitució Espanyola, aquest que parla de la llibertat d'expressió. Miren amb lupa quan ens reunim i quan ens manifestem, i tardaran poc a aplicar-nos qualsevol llei que s'inventin per a ilegalitzar els nostres partits polítics independentistes que no li segueixin el joc del ‘jou i les fletxes' com ha ocorregut al País Basc. La situació és com molt greu, tenint en compte que a Catalunya ningú utilitza la violència per proclamar la seva forma de pensar. A Catalunya s'exposen idees i s'utilitzen arguments, no armes. Però alguns habitants de la ‘meseta castellana’, i altres regions afins, no suporten que el poble català manifesti les seves idees encara dins la legalitat vigent.

Ben mirat és ‘normal' ja que mai hem deixat de ser una colònia d'Espanya, la matèria de la qual prima a espoliar no és el coure ni el petroli, és els diners que tots guanyem amb la suor del el nostre front i que, any rere any, es converteix en infraestructures i equipaments de l'Ebre per avall.

El govern centralista espanyol no dubta a donar el vistiplau a una manifestació feixista, amb el beneplàcit del TSJC, de la Falange Espanyola, hereva d'aquells que arribaven a les cases de nit, carregaven el camió i afusellaven els nostres avantpassats en les tàpies del cementiri i altres llocs lúgubres, quelcom ja inaudit als països civilitzats de l'Europa dels 15.

El govern centralista espanyol no dubta a posar tots els pals possibles en les rodes d'aquells que, dins la legalitat, manifesten la seva nacionalitat catalana o les seves idees independentistes, com si fos un crim de lesa majestat, i valgui la retrògrada expressió. Quelcom així com intentar prohibir el lliure pensament, el lliure albir dels ciutadans. Declarar-se independentista o nacionalista en l'Estat Español és com declarar-se dimoni pelut, vermell, maçó, amb banyes i cua, com en els millors temps del franquisme.

Una de les principals condicions perquè un país sigui democràtic és la llibertat d'expressió, reunió i associació. Sembla que a Catalunya encara no ha arribat la democràcia. Cada cop que s'engega una iniciativa que no sigui connivent amb la Unitat d'Espanya en allò Universal, mani a Madrid qui mani (PSOE o PP), tots els poders fàctics treuen a la palestra el sagrat i intocable llibre de la Constitució Espanyola per aixafar el moviment. Els va en això, més que la Unitat d'Espanya, la unificació dels Pressupostos Generals de l'Estat.

Visça Catalunya Lliure!
Diada de l'Onze de Setembre de 2009

Pedro Morón de la Fuente
Escriptor i periodista
President de l'Associació Catalònia Acord

Ben clars els bàndols

És impressionant com Espanya recorre una vegada més al seu receptari. Contra la democràcia, falangistes. El referèndum d'Arenys va començar sent una anècdota i els espanyols l'han convertit en tot un esdeveniment. No hi ha millor propaganda per a la independència de Catalunya que aquesta Espanya que es posa en evidència una vegada i una altra. El resum de la justícia espanyola és que un ajuntament no pot cedir una sala per posar-hi una urna i que en canvi els feixistes tenen tot el dret del món de campar per allà on vulguin. Mentrestant, el president Pujol continua dient que no és independentista. Tothom té el dret de pensar i dir el que vulgui, però comença a ser hora d'entendre que o bé estàs al costat dels de l'urna o dels falangistes. No és que ho digui jo: és Espanya qui ho explicita prohibint la democràcia i donant ales i honor als hereus del règim criminal del general Franco. Urna o Falange: tu tries. Catalunya, guiada pel regionalisme unionista, s'ha passat els darrers 30 anys de la seva història fent veure que no veia que la democràcia i la llibertat són incompatibles amb Espanya, que és un dels Estats més lamentables d'Europa. Encara si haguéssim estat francesos, o anglesos, hauria tingut el seu encant rendir-se: God save the Queen, París. La camiseria a mida de Savil Row, quelqu'un m'a dit que tu m'aimais encore. Però és un misteri saber per quin motiu el president Pujol estava tan content quan el feien espanyol de l'any. De tota manera ara això ja què importa. Mentre Pujol continua dient que no és independentista, la llibertat avança i el ritme és imparable. Els bàndols estan clars com no ho havien estat mai, gràcies a la generosa i inestimable col·laboració d'Espanya. Ja no queden excuses ni màscares. Hem malbaratat molt més temps del que teníem amb el peix al cove, la pedagogia, l'encaix, l'enfortiment de l'autogovern i tota quanta collonada. Catalunya és urna o Falange. I un avi enfadat que, des de la seva residència al passeig de Gràcia, llegeix La Vanguardia.

Salvador Sostres

Un nou partit independentista

Santiago Espot ha fet diana en proposar un nou partit independentista. Ha fet diana per haver trobat el moment més oportú quan la situació es troba en el punt més dolç. Es sap que el 35% dels votants és independentista actualment i que les expectatives augmenten dia a dia. A més no hi ha cap partit dels actuals que se’n pugui fer càrrec plenament. Esquerra Republicana, per les raons que sigui (un dia en podem parlar), tal com està embolicat amb el tripartit seguirà la sort de la davallada per l’esfondrament del PSC junt amb la figura del Zapatero per la postura d’atac que ha emprès descaradament fa temps contra Catalunya. CiU com a bipartit es mou entre el “vull però no puc”. I això no sedueix ningú.

El bo del cas és que el PSC té una oportunitat d’or per a fer-se respectar pel poble català; deixant de votar Zapatero i amenaçant-lo seriosament si no ens fa justícia econòmicament. Però vull creure que aquest acte de valentia i d’heroisme no està fet per a ells. I ERC també té una possibilitat oberta si vol recuperar la importància que havia tingut; amenaçant amb la clau que ara ha d’ensenyar per a desfer el tripartit. Si hi ha un camí obert per a salvar Catalunya i no es fa servir... és que no hi ha una voluntat sèria de jugar-s’ho tot. Un socialista català com Serra i Moret deia: “Mai he deixat de creure en la eficàcia d’un acte heroic!”

I Convergència Democràtica de Catalunya té un pes mort amb Unió Democràtica de Catalunya que provoca un recel sobre la seva voluntat de sobirania en el poble ras català. Falta seducció als tres partits que podrien ser determinants. I això sols pot convèncer que el millor és quedar-se a casa, de cansat que es troba el nostre poble dels seus polítics. Seria un escarment! Això pot fàcilment succeir si només es presenten els tres partits que podrien aprofitar l’ocasió quan passa per davant mateix de casa.

Però, el dijous passat a l’hotel dels Comtes de Barcelona vaig assistir a la presentació d’un nou partit independentista anomenat FORÇA CATALUNYA, que prové d’un col·lectiu amb molta tradició i encara actiu que es manifesta amb el nom de CATALUNYA ACCIÓ a través de molts actes i llibres publicats. L’ample saló estava ple a vessar, i sobretot els oients venien amb ganes d’escoltar allò que els havien anunciat. L’exposició d'en Santiago Espot fou brillant, emotiva i convincent com feia anys no havia sentit de cap líder polític. I jo tinc ja moltes hores de vol. Entre altres coses vaig ser durant dos anys President de la CONVENCIÓ PER LA INDEPENDÈNCIA NACIONAL, quan aquest objectiu ja havia desaparegut de l’horitzó històric i el país es trobava sense sortida ideològica. Nosaltres l’obrírem de nou. Em vaig sentir reconfortat i el vaig felicitar.

L’aparició d’un nou partit polític independentista enmig d’una situació de migradesa ètica com l’exposada ara mateix, pot fer molt mal als partits nacionalistes que se les donen de defensar la sobirania de Catalunya com a nou Estat Europeu, però no per damunt de tot. Mantenen, com a mals catalans, un roc a la faixa, per si de cas.

El poble ras davant d’una proposta serena, vibrant, convincent i nova, pot provocar una reacció en cadena, perquè la majoria del poble ras no es deu a cap partit; vol veure com es pot servir a la nació per a alliberar-la de tantes pallisses, mentides públiques i mediocritats. Vol viure una gran aventura com la que provocà Francesc Macià. Ell féu una proposta NOVA. I heus aquí la novetat d’un partit independentista quan tot es somou dels seus fonaments per una crisi galopant. I es dóna el cas que en Joan Carretero està fent un discurs que, amb veu baixa i “des de dalt de la muntanya” diu ell, coincideix amb el d'en Santiago Espot, que commou i fascina.

Per a acabar, i ho dic amb paraules d'en Salvador Cardús, l’únic dels dotze entrevistats pel diari Avui com a representants de l'opinió de la societat civil que va insinuar clarament això que he exposat a través de dades objectives: ”La sensació d’atzucac a la política catalana, on govern i oposició semblen incapaços de sortir de la ratera on s’han ficat, fa pensar que una nova opció d’independentisme radical però socialment assenyada, podria connectar amb el malestar actual i arribar a tenir un espai electoral gens menyspreable a les properes eleccions”.

Vaig estranyar que l’Avui no hagués fet cap comentari sobre l'acte de Força Catalunya perquè era notícia de primer ordre, i que lhavia estat anunciat almenys en dues ocasions amb un requadre de mitja plana en color.

Passats dos dies en Carretero també llançà la iniciativa de capitanejar una part d’ERC com exclusivament independentista, i Puigcercós el convidava a sortir. Espero que hi haurà ràpidament converses entre els dos nous partits per a assegurar la pervivència d’una formació política com a punta de llança, amb ganes de mantenir la seducció de tot bon català en un moment especialment favorable per al nostre contenciós secular.

Mn. Josep Dalmau
Escriptor i periodista

Van entrar fa 70 anys i encara són aquí

Article publicat a e-notícies el 28 de gener del 2009

Hi ha una coneguda cançó del grup Al Tall –“Lladres”– que diu: “Lladres que entreu per Almansa no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova en casa i des d’ella governeu.” I així ha estat al llarg dels darrers segles, Catalunya no tan sols ha estat objecte de pillatge en reiterades ocasions, sinó que quan els enemics ens han entrat a casa, la majoria de les vegades no ho han fet només per saquejar-nos i fotre el camp sinó per quedar-s’hi, governar-nos, espoliar-nos i perseguir-nos. Així va ser al final de la Guerra de Successió, episodi al qual fa referència la cançó d’Al Tall i així va tornar a ser fa 70 anys, quan les tropes franquistes, després de la derrota de la República, van entrar per la Diagonal de Barcelona i van prendre possessió de la capital catalana i de la resta de ciutats del nostre país; un trist episodi de la nostra història del qual ara s’ha commemorat el setantè aniversari. El meu sentit homenatge a tots aquells que van lluitar i fins i tot morir als camps de batalla per retardar l’entrada dels feixistes a Catalunya amb l’objectiu de protegir la retirada republicana i la de tots aquells que emprenien el dur camí de l’exili.

Les tropes “nacionals” no venien tan sols a saquejar i exterminar, venien a destruir tot un poble, tota una nació, per això en terres catalanes els “nacionals” s’autodenominaven orgullosament “exèrcit d’ocupació”. La Guerra Civil espanyola a Catalunya no va ser “civil”, malgrat els catalans que van col·laborar amb els franquistes, va ser sobretot una guerra d’ocupació, el principal objectiu de la qual era eliminar políticament i militarment qualsevol vestigi d’autogovern, qualsevol element que tingués relació amb les institucions catalanes, incloses les persones que havien tingut responsabilitats polítiques en el període republicà. Quan els franquistes van assassinar Lluís Companys després d’un vergonyós judici sumaríssim –que l’Estat espanyol es nega a anul·lar malgrat les peticions en aquest sentit que es fan des de Catalunya, l’última a instàncies de la Comissió de la Dignitat–, no pretenien eliminar només l’home, el polític o un alt dirigent republicà, la seva intenció era destruir el màxim símbol del poble català, de la nació catalana, perquè de nació només podia haver-n’hi una, la seva, l’espanyola, la “patria común e indivisible de todos los españoles”, una frase que no només deien els franquistes llavors, sinó que també es reprodueix en l’actual Constitució Espanyola, una carta magna hereva dels principis i fonaments franquistes sobretot pel que fa al model d’Estat.

Doncs bé, com deia abans, els franquistes van entrar a Catalunya fa 70 anys i s’hi han quedat, com a mínim els seus ideals, la seva manera d’entendre Catalunya: vençuda, humiliada, sense senyals d’identitat propis, sense dret a ser ni a decidir. Aquesta Catalunya franquista i falangista existeix encara en les mentalitats d’un bon nombre de ciutadans residents a Catalunya que avui poden militar a Ciudadanos, Unión Progreso y Democracia, el Partit Popular, en sectors del Partit dels Socialistes, etc., o formar part de determinats cossos policials, funcionarials, judicials, col·lectius en defensa de la llengua castellana i grups anticatalans diversos, o treballar en diferents mitjans de comunicació. No hi ha pràcticament diferències entre la Catalunya espanyolitzada que volia Franco i la que ells reivindiquen ara, igual d’espanyolitzada. Una Catalunya en la qual s’homenatgen franquistes reciclats com Carlos Sentís, condecorat recentment pel govern espanyol, i que al cap de pocs dies de l’entrada de l’exèrcit de Franco a Catalunya escrivia a “La Vanguardia Española” que a Catalunya “había empezado a amanecer” i parlava de “los últimos días de la Cataluña de Companys”.

Com us deia, ells encara són aquí, entre nosaltres, i m’ajuden a saber quin és el meu bàndol, el contrari al seu. Només hi ha una manera de derrotar el franquisme del tot, l’assoliment d’una Catalunya independent. Aquesta és la meva lluita i també la de molts catalans. Serem majoria, no en tingueu cap dubte.

Carles Bonaventura
Secretari General del Partit Republicà de Catalunya

La mediocritat genera provincianisme

El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana defineix el terme provincià com "mancat de grandesa o de personalitat pròpia enfront de la capital". I, "provincianisme", traduït de l'Oxford Dictionary of English "la forma de vida característica de les regions fora de la capital d'un país, especialment referides com a no-sofisticades o curtes de mires". En una altra acepció, aquest diccionari ens aclareix "curtesa de mires, insularitat, manca de sofisticació".

No trobeu que s'escauen molt i molt bé aquestes definicions a la política general catalana dels últims temps? Fa poques setmanes, vèiem com tot un president de la Generalitat d'origens andalusos es doblegava, un altre cop, enfront del govern espanyol en cedir la producció de cotxes de certa empresa japonesa a una altra planta d'aquesta a fora de Catalunya. Al mateix temps, la Generalitat del Principat no té resolt el tema del finançament. Davant de les excuses i romanços, els mediocres encara han d'aguantar l'insult que tenir un finançament just és provincià. És clar, reclamar els propis interessos, i aplicat a la perfecció pels politics catalans, és ser un no-sofisticat i un curt de mires! Voler que Espanya no robi 19.000 MEUR a l'any de Catalunya també és provincià! Visca la mediocritat!

Com canvien els temps! No fa ni un segle, el rei Alfons XIII no gosava anar a Barcelona per por de trobar-se a Antoni Gaudí i que aquest no l'esbronqués públicament, i Francesc Macià, el 1931, proclamava la Republica Catalana. Sembla mentida que actes tan provincians ho deixin de ser si ens trobem davant de personatges gens mediocres com Antoni Gaudí o Francesc Macià. Se m'escaparia una riallada immensa si això mateix ho fessin Artur Mas o Joan Puigcercós. Tots els veiem massa mediocres i per tant, capacos de realitzar actes provincians, o grotescos. O no?

Per sort, quan tot semblava perdut, Catalunya compta amb l'antídot a la mediocritat i al provincianisme - es diu Catalunya Acció- i amb l'home capac d'emular Antoni Gaudí i Francesc Macià -s'anomena Santiago Espot-. A ell sí que el veig capaç d'esbroncar al Borbó de torn i proclamar la República Catalana! I recuperar aquell geni que dominava en Gaudí, en Macià, en Jaume I, en Pere III, en Pau Claris. I mes recentment, Carles Pi i Sunyer, Josep Trueta, Joan Fuster, JM Batista i Roca i Carles M Espinalt.

D'il·lustres catalans que exemplifiquen el geni català en tenim a grapats. Per què ens hem d'estimar als mediocres, doncs, que només ens volen veure convertits en mediocres perdedors més mediocres que ells? Per què nomes podem escollir entre el menys mediocre dels provincians? Ja és hora que els catalans tinguem una alternativa viable a la mediocritat actual, o al final serem una mera taca provincial al mapa espanyol i francès.

Recordeu en Francesc Pujols: "El pensament catala rebrota sempre, malgrat els seus il.lusos enterradors".

Jordi Margalef i Turull
Catalunya Accio Regne Unit
29 de gener del 2008

No és una anècdota

Article publicat al diari Avui el 23 de gener del 2009

L'acte de presa de possessió del dia 20, en què el president Obama va jurar el càrrec, sempre acostuma a ser un espectacle. Que la desfilada per l'avinguda de Pennsilvània hagi servit, aquesta vegada, per aclamar un president negre, no deixa de meravellar encara més. Quan jo era petit, als Estats del sud, els negres i els blancs viatjaven a l'autobús degudament segregats: uns aquí, els altres allí. Fins i tot orinaven segregats. El primer cop que vaig visitar els Estats Units, mentre feia cua en una botiga d'Alabama, el depenent es va saltar el senyor que em precedia per despatxar-me a mi. I és que el senyor que em precedia era negre. L'any 1998 va morir el governador Wallace, símbol de la segregació sudista dels anys cinquanta i seixanta. Però des dels vuitanta havia reconegut l'error del seu comportament passat, i treballava per la reconciliació. Interessant.

Entre nosaltres es presenta el fenomen Obama com la simplista reacció a la presidència Bush. Es pretén ignorar que George Bush ha estat elegit dos cops per aquest mateix poble que ara ha triat Obama. La premsa i la simpatia populars no deixen de ser xocants. Kennedy, que va començar la guerra de Vietnam i que va intentar envair Cuba, sempre va passar per un individu simpàtic (ja abans del seu assassinat). Nixon, que va acabar amb la Guerra del Vietnam i va obrir les portes a la Xina, sempre va caure antipàtic (ja abans del cas Watergate). Bé, les coses són així.

Més enllà de simpaties i antipaties, la premsa i els polítics catalans coincideixen a voler dissimular quan es tracta de parlar sobre com el senyor Obama ha arribat a president. Vuit candidats demòcrates i set de republicans van començar la cursa fa dos anys. Quines eines ha utilitzat el poble americà per anar desbrossant i arribar a decidir que aquest home era el millor? Aquest és el debat que aquí s'hauria d'obrir d'una vegada. La societat americana ha anat canviant, i el sistema democràtic americà ha aconseguit que "aquest canvi arribi a reflectir-se a dalt de tot". Més enllà de l'anècdota, la pregunta que toca és: com es munta un sistema que aconsegueixi aquest interessant resultat?

Com altres articulistes, he intentat denunciar en diverses ocasions el nostre escandalós sistema electoral. Un sistema, aquest, que ens ha generat una classe política encarcarada, degradada... Una raça política que, a cop d'endogàmia, va degenerant. Evidentment, tocar el tema no té cap interès per als polítics actuals. Tampoc sembla que interessi gens als mitjans de comunicació. Suposo que és el resultat d'uns mitjans poc lliures, amb unes relacions amb la política que ja han esdevingut irremeiablement incestuoses.

Dels informadors se'n espera alguna cosa més del que aquí estem fent. I seria bo que d'aquesta etapa que obre el president Obama no ens quedéssim amb l'anècdota. Que no es desinformés, sisplau. Que s'expliqués que les línies de política internacional dels Estats Units són un afer de país i d'història, que poc han canviat des d'Eisenhower... i que poc canviaran. Que s'expliqués que les setmanes que passen entre l'elecció del nou president i el seu jurament no són gratuïtes. Que les comissions del Congrés han treballat a ple rendiment, perquè els milers de càrrecs de confiança designats per la nova administració han de ser entrevistats i despullats per tal d'obtenir-ne el vistiplau. En fi, caldria explicar tantes coses!

Aprofitant l'efecte Obama -la simpatia generada aquí- podria endegar-se una certa pedagogia que ens permetés millorar. No sé si aquesta humil demanda obtindrà cap resultat. Entre uns polítics poc interessats a canviar realment res, i alguns corresponsals que, posats a no saber, no saben ni anglès, em sembla que ho tenim magre. Això sí, a alguns, com a mínim, sempre ens quedarà el sistema que representa el president Obama. Perquè després d'ell en vindrà un altre, i un altre, i un altre...

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

Prou Pujol, si us plau

Article publicat al diari El Punt el 15 de novembre del 2008

L'expresident de la Generalitat és conseqüent, ja que mai no ha propugnat la independència de la nació. Pujol no és ni ha estat l'home que necessitava el país i per a ell seria un fracàs que Catalunya un dia se'n sortís.

El bon amic Pere Ignasi Fages de Climent va assistir per circumstàncies especials al consell de guerra que es va fer a Jordi Pujol. Segons m'explica, va quedar impressionat per l'enteresa i valor que en tot moment va demostrar el personatge. En un moment determinat, recorda que va dir: «Som un jovent que puja lentament però inexorablement...» Avui, tanmateix, ens hauríem de preguntar cap on volia anar. En tot cas, d'aleshores ençà cal reconèixer que el pujolisme ha impregnat la vida política catalana i avui encara continua amb el «seu» partit, ara liberal, ara socialdemòcrata, però amb gran poder de convocatòria. La trajectòria posterior de l'expresident no cal esmentar-la, perquè és propera en el temps i suposo que ho deu explicar prou bé en les seves memòries.

Si m'he decidit a escriure aquest article és després de les circumstàncies viscudes els últims temps, que configuren la meva opinió, i arran d'unes declaracions desafortunades en un col·loqui al Palau Robert de Barcelona, en què va dir que treballar per la independència no ens proporcionaria «ni un rosegó de pa».

Cal dir que Pujol és conseqüent amb ell mateix, ja que no ha propugnat mai la independència de la nació. He de confessar, per altra banda, que l'entenc perfectament, perquè jo pensava el mateix que ell. Però el transcurs dels anys i les experiències viscudes m'han fet canviar de parer d'una manera irrevocable i avui sóc independentista convençut de pura necessitat. La conversió em ve de lluny perquè, ja a l'any 1991, a l'article «Nacionalisme ful», a El Punt, mostrava la meva disconformitat política. Rectificar és de savis. Per reblar les meves conviccions més pregones n'he tingut prou d'haver de patir el procés estatutari amb la inicial súplica vergonyant dels líders polítics catalans i l'inconclús tracte posterior. Que no en té prou l'expresident? Què n'espera, del centralisme?

Puc assegurar-li que el país no pot estar permanentment integrant i reciclant gent sense el risc cert de desnacionalització, encara que antigament ho hàgim fet molt bé. Però Catalunya n'està farta, de tant d'esforç, i no pot acceptar la peregrina idea que ens «retrobarem» per la via de la integració com a àncora de salvació. Per això precisament és indispensable que puguem ser amos dels nostres propis destins i no ens hàgim de menjar els autèntics «rosegons» que ens deixen els centralistes.

Algunes de les meves raons són les següents. Com tothom sap, la Generalitat, a instàncies del Parlament, va convocar el poble català a la Convenció Catalana per Europa perquè hi intervingués sense intermediaris partidistes. Vaig formar-ne part i vaig poder comprovar de primera mà el joc brut dels polítics, que varen jugular qualsevol temptativa que no fos el vot positiu d'una Constitució que negava el pa i la sal a la nació catalana. Em consta que el primer interessat que així fos va ser l'aleshores president Pujol.

Vaig tenir posteriorment accés al debat Barrera-Pujol de la Fundació Arnau de Vilanova, que aconsello a tothom d'escoltar. Pujol va mentir quan va dir que Irlanda no volia ser independent. Va demostrar la seva intencionalitat malèvola o la ignorància més absoluta. Acorralat per les intervencions punyents de Barrera, va dir quelcom comprensible però inacceptable, que fa pensar quan va dir que «cal estar disposats a posar 900 morts sobre la taula» (suposo que es referia als morts d'ETA).

Fa poc ha intervingut en una jornada al monestir de Sant Benet de Bages acompanyat de Felipe González i Miquel Roca –que sempre riu i no sé exactament de què–. Es va parlar de la manca de lideratges en el món i al nostre país. Com Diògenes, varen buscar en el firmament polític actual líders vàlids i valents per resoldre els problemes que ens preocupen.

Suposo que tant González com Pujol eren conscients que havien estat líders d'un cert gruix en un cert moment, i jo hi afegiria que el president de CDC encara està exercint com a tal. Al meu entendre, és un llast insuportable perquè el pitjor que li pot passar a un país és tenir un líder essencialment equivocat i, com ell, lliurat al centralisme i als poders fàctics.

No ens enganyem, Pujol no és ni ha estat l'home que necessitava el país, el líder per la plenitud nacional, i ho estem pagant molt car. Avui Catalunya està acorralada a les cordes pels anys eixorcs de comandament de CiU i els desencerts dels successius tripartits.

A la seva proverbial egolatria –Pujol té la dèria, letal per a nosaltres, de manar i res més– cal afegir-hi la desgràcia de ser un mal estrateg que avui encara controla un partit «nacionalista» amb un electorat fidel que malauradament el segueix, com vàrem fer molts de nosaltres durant massa temps, encegats per la seva personalitat i prestigi.

No veig que la rectificació entri en els plans del pujolisme, ans al contrari. Sempre aprofita la més petita avinentesa per atacar l'independentisme i descarta cap consideració de culpa. Quina llàstima!

Estic segur que Catalunya i la seva necessària independència té amb ell l'enemic a casa i que per a ell el seu fracàs més dolorós seria que Catalunya, de la mà de les noves generacions, se'n sortís. S'hi fa amb les dents quan veu que algú s'escapa del seu guió i li pot esmenar la plana, per això està molestant permanentment, posant límits al jovent, que té tot el dret de reclamar la independència.

Ens vol fer creure que la culpa de tot, és clar!, és dels altres; que deixi en pau els independentistes, siguin de dretes o d'esquerres, perquè, «lentament però inexorablement» reeixiran en la seva valenta i difícil tasca.

Miquel Esteba
Empresari i exalcalde de Figueres

Ni autodeterminació ni hòsties !

Navegant per Internet he vist en multitud de blogs catalanistes que està profilerant la idea, que jo vinc defensant des de fa temps, que és una bajanada demanar o manifestar-se pel "Dret a l'autoderminació" o pel "Dret a decidir". Perquè el dret a l'autoderminació ni l'hem de suplicar ni agrair a ningú, ja que es tracta d'un dret innat a tots els homes lliures. Només hem d'exercir-lo.

Quan el que s'autodermina és un sol ens, per exemple, no voler viure sota l'actual règim o estat, doncs hom se'n va i tots contents. Quan són majoria els que s'autoderminen, canvien el règim o s'independitzen i creen una nació nova i pròpia. Els catalans hem de deixar de demanar el dret a l'autodeterminació. Només hem d'exigir el dret a la nostra Independència. I tenir un parell de collons per a assolir-la.

Quan el PNB o ERC, cadascun en la seva zona i uns amb més credibilitat que els altres, pugnen per un referèndum d'autoderminació és perquè ni el PNB (igual que Convergència) ni Esquerra no són autèntics independentistes. El PNB i Convergència no ho han estat mai, mentre que Esquerra ha estat més fluctuant i ha enganyat. Però tots ells, quan demanen l'autoderminació és per a després negociar una autonomia asimètrica (els bascos i els navarresos ja en gaudeixen), un federalisme o, com a màxim, una confederació com en la pràctica dibuixava el nou Estatut de Catalunya, tombat, ribotejat, descafeïnat, desengreixat i, en realitat, convertit en una pelleringa insignificant després de passar per les Corts castellanes on, els Guerras i d'altres cafres i lladres de torn, l'havien transformat, com ja vaig dir aleshores, d'un "paper mullat" a un "paper higiènic".

Però per a lluitar per a la independència amb possibilitats d'èxit cal unitat entre tots els independentistes i un partit que lideri l'acció. Un partit realment independentista que tingui la creació d'un Estat Català sobirà com a únic i immediat objectiu i no com a excusa, subterfugi, pretext romàntic per a aconseguir vots ni com a coartada sentimental per a anar tirant.

M'afarten, malgrat que tots han de ser benvinguts si traballen per al mateix fi, tots els grups, penyes, colles i a vegades bandes d'esquerranosos, alter-mundistes, pseudoecologistes, àcrates, ocupes i vegetarians, que són més uns "anti-sistema" que autèntics independentistes catalans. M'entendreixen, si bé els hostiaria per la inutilitat del seu esforç i la dispersió d'energia que això comporta, tots els minipartits, tertúlies d'amics, grupúsculs, plataformes, casals i associacions cíviques dignes, entusiastes, honroses i diverses, que s'esgargamellen i es desviuen per la defensa de la llengua catalana, per al manteniment del teatre català i la pervivència del folklore cantat i ballat, sigui la sardana o el ball de bastons. Que reclamen, amb raó, unes seleccions catalanes que puguin competir a la Copa d'Europa del que sigui, futbol, hoquei patins o volei platja. Que s'impliquen emocionalment i econòmica per a evitar l'extinció dels Cors de Clavé o del guarà català tan nostrat i entranyable, etc., etc. Però si tots s'unissin, per exemple votant a un sol partit català, fort i capacitat per a conduir el país cap a la seva plena sobirania; un país plural, progressista i laic, però sense renunciar a les seves arrels culturals i cristianes; un país independent i divers però atlantista i plenament imbricat a Europa; un país respectuós amb les distintes sensibilitats, cultures i llengües de les gents que hi viuen però la primera Llei del qual, tan aviat s'assolís la Independència, seria deixar constància que el català és la llengua oficial de Catalunya; a la fi, un país amb relacions de bon veïnatge amb tots els estats fronterers, sempre que no ens toquessin més els collons. De ser així, entre tots ho aconseguiríem. I tota la resta se'ns donaria automàticament perquè forma part de la sobirania dels pobles.

En el seu dia i rememorant el Dr. Martin Luther King, vaig poder dir "I have a dream" (Tinc un somni). Però ara i seguint l'Obamamania imperant, ja podem dir "We Can" (Podem).

Eduard Rohaut
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (El Barcelonès)

Encaixisme pujolià a Londres

Malament ho ha de veure el Molt Honorable Sr. Pujol quan ha de venir a Londres, la imperial, a presentar les seves memòries i ens ha de recordar als catalans emigrats una vegada i una altra que "Catalunya és Espanya", que Catalunya no entrarà en crisi i que es refarà més aviat que els altres, que la investigació i recerca en aquell país és capdavantera al món i dels perills de la immigració, i enmig de tics i d'altres gestos que en qualsevol altre persona mereixerien atenció mèdica urgent, persevera en la seva intenció encaixista a Espanya. Com si la intel·ligència se'ns esborrés un cop hem travessat la frontera de la Jonquera! Mare de Déu, que si alguna cosa ens ensenyen en aquest país es a pensar! Per això diem sí a Europa i al món i NO a Espanya.

Molt em temo que a en Jordi Pujol li ha de fer molta por que els catalans recordem la figura catalanista i nacionalista dels Josep Maria Batista i Roca, Josep Trueta, Carles Pi i Sunyer, entre tants i tants d'altres patriotes que un cop acabada la guerra d'Espanya es varen exiliar a Anglaterra. N'hi ha que fins i tot posaren la seva vida en perill per aquest nou pais, com en Carles Busquet i Morant, que va acabar sent condecorat per les seves accions durant la 2a Guerra Mundial per la reina Isabel II. Ni una sola paraula de recordatori per a aquests patriotes que mantingueren encesa la flama catalanista en organitzacions com l'Anglo-Catalan Society durant la llarga nit franquista. Aixo sí, Espanya, Espanya, Espanya durant tot el discurs, ben alt i ben clar: Espanya! Només li faltava dir-ho en castellà! I ni una sola paraula d'aquests catalans -els altres catalans, que en podriem dir-, aquells que no es doblegaren i ens marcaren el camí a seguir. No noteu que alguna cosa falla?

Sr. Pujol, no vingueu a Londres a explicar-nos que els catalans necessitem una entitat més gran que ens representi, perquè els catalans del Regne Unit ja en tenim prou d'entitats grans que ens representen. Primer que tot, necessitem saber que Catalunya encara es recorda de nosaltres: o és Catalunya qui ens representa, o és la Gran Bretanya i el món sencer. Espanya? No em feu riure. De fet, estem en una entitat que ha estat, i encara és, molt més gran que tota la vostra entitat espanyola junta i encara ens quedem curts, que s'estén pels 5 continents, cosa que Espanya mai no hi va arribar. Una entitat on s'ensenya a les persones a ser independents i a valorar la llibertat per a avançar per sobre de totes les coses, una llibertat que no podríem tenir, ni de bon tros, en aquell país del Sud d'Europa que molts identifiquen amb l'Àfrica, on la llibertat s'usa per insultar, esquarterar i, si s'escau, eliminar tant físicament com psicològicament qui n'és desafecte.

I si us plau, Catalunya es defensa des d'on faci falta: al Regne Unit, a Europa, a Amèrica, o al món sencer. Allà on hi hagi un català, hi haurà qui defensi Catalunya. No anem sobrats d'efectius i tant se val si som autòctons o catalans d'adopció. No serà que al viure a l'estranger em fa ser menys català, no? O és que a l'estranger s'elimina aquella mena de pecat original que tenim els catalans pel sol fet d'haver nascut catalans? Aquella frase vostra "Catalunya es defensa des d'allà", dita a Londres, resulta massa ofensiva per als catalans a l'estranger. Entre d'altres coses perquè els anglesos tambe ens consideren immigrants, perquè ho som immigrants al Regne Unit, no? Ai las! Perillosos! El país europeu amb la taxa més gran d'immigrants, on s'ajunten gairebé totes les nacionalitats del món i on la gran majoria d'estrangers viuen segons les normes i aprenen la llengua de la terra. No hi veieu el contrasentit? Com pot ser que a un país la immigració sigui un perill i a l'altre no? Jo crec que és perquè al Regne Unit tenen les eines per a aconseguir que els immigrants s'acullin als usos i costums britànics i a Catalunya hem d'esperar que ho facin de bona fe i a contracorrent, i encara hi afegiria que malgrat els propis catalans.

Sr. Pujol, si heu de venir a Londres a fer aquesta mena de discursos, més val que us quedeu a casa. Ja no esteu per a aquests viatges amunt i avall per Europa, que quan ereu President, encara tenien contacte amb la realitat ja que tenieu dades reals. Molt em temo que ara manegueu dades de 3a o 4a mà i que voleu tocar més temes dels que en teniu coneixement, potser no teniu l'assessorament adequat, o potser us heu quedat desfasat en el temps. Ja ho va dir l'eminent Carles M. Espinalt, "la Història posarà Jordi Pujol com un dels grans traïdors a Catalunya".

Jordi Margalef i Turull
Catalunya Acció Regne Unit
24 de juny del 2008

El dret a decidir o la degradació del separatisme català

Si llegiu l'acord que han signat els partits que conformen la candidatura Unitat per les Illes veureu que com a principi rector es parla que «l'Estat espanyol ha de reconèixer el dret del poble de les Illes Balears de decidir lliurement el seu propi futur». No cerqueu les paraules autodeterminació o independència perquè no les trobareu. Aquest fet suposa una passa endarrere respecte el darrer precedent de coalició nacionalista i progressista per a unes eleccions a Corts, Progressistes per les Illes Balears (2004), que excloïa UM –llavors sòcia del PP- i incloïa EU i Els Verds de Mallorca –que ara formen una aliança apart-, ja que llavors sí que es parlava del dret a la lliure autodeterminació de les Illes Balears com a eix programàtic fonamental –molts encara recordam sense haver de recórrer a les hemeroteques com va insistir ERC, ara integrant d'Unitat, en aquesta qüestió, fins al punt d'amenaçar en desvincular-se de Progressistes si el compromís de la resta de partits en aquest sentit no era prou ferm-.

Primer de tot, aviat farà un segle, els que volien rompre amarres amb Espanya i França es feien dir separatistes, però arribà la dictadura franquista, que va minar el seu prestigi social de forma irreversible. Llavors va caldre una nova paraula, un eufemisme per a autoanomenar-se, i va sorgir el mot independentista. Quan el separatisme va esdevenir una rèmora del passat i es començava a parlar d'independentisme, arribà la segona restauració borbònica i, a poc a poc, l'independentisme va començar a associar-se amb el terrorisme i a fer-se impopular. Així fou com sorgí l'autodeterminació, paraula més ambigua. L'invent funcionà fins que el Pla Ibarretxe es va fer famós per incloure aquest dret, que òbviament escandalitzà el nacionalisme espanyol, que s'afanyà a dir, en un notable exercici de contorsionisme polític, que allò i violència, exclusió o intolerància era exactament el mateix. Per tant, ara calia que els que volen rompre amb l'Estat actual deixessin córrer allò de l'autodeterminació i ens posessin a plantejar la seva proposta d'una altra manera. Calia fer pedagogia, com dirien els de CiU, perquè la gent és curteta de gambals i no sap que la independència del país no implica l'arribada de l'apocalipsi, fins i tot pot resultar beneficiosa per a ells mateixos. I així és com arribam a l'ara tan de moda dret a decidir, decidir sobre la nació, les infraestructures o el finançament, però sobretot no citem per enlloc la independència, no fós cosa algú no ho entengués o cridés «això no toca!».

No sé en què veurem transformat el dret a decidir en els propers anys, però vista quina ha estat l'evolució no som gaire optimista. De seguir degradant d'aquesta manera el separatisme, la batalla està perduda. Hem manipulat tant el sentit i el significat de les paraules en nom d'un suport popular que mai acaba d'arribar que ja no sabem sobre què parlam i que, per tant, ja no ens podem prendre cap compromís polític seriosament, i això és greu. Ara mateix, més que les idees o projectes, l'important són les correlacions de forces entre una sèrie d'interessos que s'escapen de la gent del carrer. I després vendrà l'analista de torn a queixar-se de l'alta abstenció.

Joan Miralles

Equació genocida

El genocidi lingüístic que el partit socialista està portant a terme metòdicament i sense aixecar polseguera amb la imposició del bilingüisme, fent innecessari el català i, per tant, condemnant-lo a una extinció segura i sense soroll, sembla massa lent als manaires del PP i als seus satèl.lits.
Els senyors del PP frisen per concloure el genocidi lingüístic tan aviat com puguin perquè són perversos, però no són rucs, i s'adonen que alguna cosa molt poderosa està removent les consciències del poble català, que ells volen agenollat i vençut.
Es per això que ara fan mans i mànigues per acabar la feina de substitució lingüística que els seus bons amics socialistes fan tan efectivament i discreta, amb guants blancs. Els capitostos del PP, hereus directes dels qui no han dubtat a matar i a imposar-se per la força de les armes, dels qui porten les mans tacades de sang i el cor corcat per la mentida, els sembla massa suau la mort per inanició a que els socialistes condemnen la llengua d'aquest poble. Els cal posar en evidència la seva prepotència i brutalitat fins i tot en el genocidi de la nostra llengua tan malferida.

I què fan davant d'això els polítics que diuen defensar la llengua dels catalans?
Què poden fer uns polítics que ja han claudicat davant de l'engany del bilingüisme, i s'han fet així còmplices, amb la seva passivitat i acceptació, de la mort de la llengua?
Només el què han fet: llàstima!

El Sr. Vidal Cuadras i companyia esgrimeixen l'eterna cantarella de la primacia dels drets individuals per imposar el castellà a l'ensenyament primari. Aquesta cantarella no és res més que la fal.làcia amb què amaguen la voluntat d'entronitzar els drets dels colonitzadors i rematar la substitució lingüística. Uns drets, els que reclamen, que van ser imposats amb sang i després legalitzats amb les seves lleis, i ara amb una democràcia feta a la seva mida.
S'emparen en uns drets que ells han fet legals, però que no seran mai legítims, perquè el dret que es basa en l'anorreament i en el genocidi lingüístic de tot un poble és fora de tota justícia veritable!
Pe rebatre aquests arguments enganyosos i tragirats, els polítics catalanistes i "independentistes" "assenyats" es neguen a si mateixos l'únic argument que desmunta tot el castell de cartes sobre el qual es fonamenten els nostre botxins.
Es neguen a denunciar en veu alta al Parlament de Catalunya i a tot el poble català allò que és el desllorigador de tots els nostres mals. Som una colònia. I els nostres colonitzadors volen acabar el genocidi ben de pressa, perquè els posa nerviosos una feina que se'ls allarga tant.

Als polítics d'ERC i de CiU els fa por dir que els catalans tenim una llengua pròpia, i els fa por actuar en conseqüència perquè el català sigui la única llengua en la vida pública, laboral, mediàtica i educativa. Els fa por dir que la presència abassegadora del castellà en la nostra vida social és la prova més evident de la nostra colonització.
I com que es neguen l'autèntic argument, l'únic que posa en evidència la mentida amb que ens volen fer beure a galet, entren en el joc del colonitzador i, els toca fer el paper assignat, el de la trista figura, el del perdedor.

A aquesta vella consciència, encarnada tant per l'esclau claudicant com pel colonitzador prepotent , se li escapa, però, un element cabdal d'aquesta equació genocida, de la qual uns en són els executors i els altres els qui submisament la permeten.
No han pres en consideració l'esperit d'aquest poble.
I no l'han pres en consideració perquè no el poden percebre. La mentida, en uns, i l'actitud mesella en els altres, els fa cecs a allò que la realitat té de més genuí i autèntic.
Els colonitzadors genocides no són conscients que no és un poble masegat i malferit el que volen acabar d'anorrear, sinó que pretenen ofegar el seu esperit.
En la seva arrogància no s'adonen que han esdevingut l'instrument d'aquest esperit que "sempre sobreviu als seus il.lusos enterradors", i amb el sofriment que ens estan infligint, forcen la purificació de l'ànima d'aquest poble, forcen la separació del gra de la palla, forcen allò que tot home i tot poble no pot eludir: reconèixer la seva autèntica Realitat, la font última del seu poder.
I és la comunió íntima de l'ànima catalana amb l'Esperit que tot ho sustenta, el factor que mostrarà errònia l'equació humana que els colonitzadors d'aquest poble han planificat.

Hi ha una hora per a cada cosa sota el sol. El temps de l'imperi espanyol, presó de pobles, arriba a la seva fi. Es evident per a qui sap llegir els signes dels temps. De la nació catalana saquejada i anorreada pels vells colonitzadors, en sorgirà una pàtria nova, assentada sobre uns fonaments ferms i liderada per homes i dones que serveixen la Veritat i treballen per l'alliberament i la justícia.

Són vostès senyors del PP, guiats per un auto-odi que els seria molt terapèutic mirar de fit a fit,
els qui han triat enfrontar-se a aquest poble i al seu esperit. No cal que corrin. Ja se'ls ha acabat el temps. Totes les atrocitats que aconsegueixin imposar als qui en aquest poble encara són esclaus, seran com les darreres boires del matí que clou la llarga nit fosca del nostre poble. Aquest sol que dirigeix ara la vida del nostre poble, i que està fent emergir la nova consciència dels homes lliures, les dissiparà en un obrir i tancar d'ulls, al moment que vostès menys s'ho esperin.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Hi ha govern a Catalunya ?

Aquesta és la pregunta que ens fem molts catalans quan veiem quin és l’estat de coses a Catalunya. Creix la sensació que tot s’aguanta per un fil i que la gent que en teoria ens dirigeix no sap per on tirar. Fan com l’estruç i, és clar, no li veus la cara a ningú. Recordo que l’exprimer ministre de França Édouard Balladur, en el seu llibre “Maquiavel en democràcia”, explica de forma clara i encertada quines han de ser les qualitats que s’han de tenir per a dirigir un govern. Són aquestes textualment: “imposar-se gràcies a les idees, els discursos, la imatge d’un caràcter fort, d’una capacitat de síntesi, d’una visió de futur” Hi veieu potser reflectit aquí en José Montilla?

Llegint el llibre de l’expolític francés i veient per televisió a l’actual president de la Generalitat podem deduir que la nostra és una situació d’emergència. Produeix vertigen saber que som a les mans d’un home que és la més gran antítesi d’un dirigent polític solvent. Només cal recordar que els seus li diuen “el mudito”. Pot convençer qui es caracteritza per no piular mai? Doncs es veu que hi ha qui creu que el silenci de cementiri és la millor manera que té Catalunya de prosperar. Respecte a això que us dic, recordo com un exdirigent del primer tripartit va dir-me en una ocasió la mena de taumatúrgia que exercia José Montilla en els principals dirigents d’ERC. El veien, em deia aquest personatge, com un home hábil, fred, sagaç i capaç gairebé ell sol d’acabar amb el PSOE sencer i portar el PSC en bloc al camp de l’independentisme. Una mena de reencarnació de Winston Churchill i Francesc Macià en un mateixa persona. Lògicament el van fer president. Qui podia dubtar-ho de desprès de creure que tens davant la més gran figura de la política occidental? Amb tot, i essent conscient de la mendicitat intel.lectual en la qual viu José Montilla, crec que encara passen més penúria en aquesta matèria aquells que el van fer president. Perquè difícilment podeu trobar algú més babau que pensi que un home de la trajectòria de l’actual President de la Generalitat pot esdevenir un enemic d’Espanya. El volien fer independentista i han acabat ells, els d’ERC, semblant més espanyolistes que mai. Quins estrategues!

Naturalment, aquest fer anodí, gris i pàmfil d’en Montilla s’ha estès com una taca d’oli a totes les esferes del govern. De manera que s’ha arribat a tal grau d’apatia que els catalans ja no sabem si hi ha vida (intel.ligent o no) al Palau de la Generalitat. Tothom sembla de vacances permanents a excepció del pobre Joan Saura que és l’ase de tots els cops donat que no serveix per a gaire cosa més. Malgrat el seu ecologisme ell aguantaria fins i tot la pluja àcida per tal de garantir sortir a les fotos. Heu vist mai algú més content quan el retraten?

Aquí no es que hi hagi « desgovern », aquí el que hi ha és “agovern”. O sigui, res.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Unionistes i independentistes

Article publicat al diari El Punt el 7 de febrer del 2008

"A vegades la història brilla com les aigües torrencials, seguint el curs fatal que arrossega els esdeveniments al caprici desordenat del vent." (Moments estel·lars, Stefan Zweig). S'estan produint una sèrie de fets i circumstàncies que, si bé no són estel·lars, són prou indicatius, i cal ressenyar-los.

"Sí, ja, independència, ja" és l'eslògan que vaig sentir en la manifestació de l'1-D i el que va acomiadar el lehendakari Ibarretxe a l'Auditori Winterthur, per part d'un públic amatent i enardit que abarrotava el recinte de l'Illa Diagonal. L'independentisme, doncs, ja té lema.

Mentrestant, el Cercle d'Estudis Sobiranistes ha posat sobre la taula la llei de referèndums, que vol ser una via democràtica i estatutària cap a la independència. Tant Ibarretxe com López Tena amenacen l'Estat amb més democràcia si cal, sempre per la via pacífica, opinió difícil de compartir, perquè qualsevol actitud sensata per part de la perifèria serà bandejada constitucionalment sense cap contemplació, com va passar amb l'Estatut. Tard o aviat, doncs, la confrontació política està assegurada. De la mateixa opinió és López Burniol, notari i articulista de prestigi provat, que manifesta en el llibre "España desde una esquina" que el desamor i el desacord entre Catalunya i Espanya és tan palès que s'imposa irreversiblement la separació no traumàtica, «civilitzada», en paraules seves. La veritat no crec que sigui una «boutade», encara que els canvis d'opinió de Burniol són proverbials.

En el partit de la copa d'Europa al Camp Nou entre el Glasgow Rangers i el Barça, els hooligans unionistes varen desplegar una immensa Union Jack britànica, cosa que implica que els independentistes de l'Scotish National Party no ho tindran fàcil, encara que avui governin. Ara mateix, Pizarro, el d'Endesa que havia deixat bocabadats els tendres parlamentaris catalans, acaba d'autoqualificar-se de catalanista, corprès per un sobtat amor a Catalunya, tal com ho varen fer en el seu dia el president de la primera entitat financera de la nació, advocat de l'Estat com ell, i el patriota espanyol Montilla. Amb aquest garbuix de sigles que tenim, caldrà fer servir una terminologia nítida per entendre'ns i aclarir què vol dir ser catalanista, nacionalista, separatista, sobiranista, independentista i espanyolista abans de posaren circulació la paraula unionista.

Catalanisme és un terme genèric, que no fa cap mal ni compromet a res, i que, en tot cas, justifica qualsevol acció i des del centre el contemplen amb condescendència, amb sorna i amb el punt de commiseració que els mereix la feblesa catalana. Per això quan Mas es treu de la màniga el que s'anomena «la Casa Gran de Catalanisme», dóna virtualitat a la innocentada més gran dels últims temps per atraure i fidelitzar els eventuals vots que això representa. Ser catalanista no vol dir res de res. És legítim, però insubstancial políticament parlant.

El nacionalisme és molt poca cosa, amb l'experiència dels anys que hem viscut sota aquesta ensenya. Podem assegurar que és una qüestió massa seriosa per deixar-la a les mans dels nacionalistes. Seguir el Pujol de la primera legislatura era lògic, normal i engrescador, però després les coses es varen espatllar i es va caure en el pur electoralisme i el culte a la personalitat, amb grans dosis d'egolatria presidencial, que encara dura.

Avui podem assegurar, després del procés estatutari, que la nació catalana té unes institucions que no són sobiranes i que s'han convertit en simples apèndixs de l'administració central. El més greu del nacionalisme català és la munió de militants i votants fidels que encara arrossega. Però per a mi avui l'únic nacionalisme que compta és l'espanyol; els altres són mers companys de viatge.

L'espanyolisme a Catalunya es fa de manera explícita i implícita, i caldria relacionar partits, persones, institucions i grups de pressió catalans que, d'una manera inconfessable, disposant de situacions de privilegi, juguen el paper de col·laboracionistes que el centre els permet i els dicta.

El sobiranisme és la clau de volta de tot el procés nacional. Un país pot ser sobirà i viure confederat amb altres nacions o estats, «cedint conjunturalment» a una entitat supranacional tota o part de la seva sobirania, però també pot optar per la independència.

Una nació sense estat com Catalunya per esdevenir independent ha de recuperar prèviament la sobirania de què històricament va disposar (drets històrics); per això el camí cap a la independència és anomenat separatisme d'un estat imperant com ho és l'espanyol.

Ara, en assumir l'independentisme a què la gestió dels uns i dels altres m'ha abocat, trobo molta gent que em diu que ho ha estat sempre, com passava al principi de la democràcia, en què tothom era «demòcrata de tota la vida». Catalunya com a nació no té altra sortida, la resta suposa enganyar-se i condemnar-se a viure per sempre colonialment, amb una deterioració constant del nostre futur, perquè la reculada postestatut és greu, en tots els sentits. Les denominacions que avui dia es proposen, encara que tenyides d'un lleu maniqueisme, són prou aclaridores i il·lustratives.

D'una banda, l'unionisme, que preconitza amb la seva actitud i pràctica el seu lligam afecte i sentiment a l'Estat espanyol, és i vol ser perifèric. Els unionistes, conscients del poder quasi omnipotent de l'Estat, claudiquen deixant de banda identitats i fins i tot interessos. És el magnetisme del poder central que enlluerna intel·lectuals, treballadors i empresaris, però l'unionisme sense contrapartides és la ruïna per a la nostra nació, que abans almenys disposava del proteccionisme i de l'aranzel com un avantatge econòmic que ens permetia competir i prosperar. I finalment l'independentisme, que vol recuperar la sobirania per disposar del seu destí, tal com hem explicat.

Miquel Esteba Caireta
Economista

El vot del conill

No existeix pitjor submissió que afavorir els interessos de qui t'humilia constantment. Això és, ni més ni menys, el que farem els catalans si acudim a les urnes el 9 de març tot obeint les consignes de la maquinària de l'estat que ens roba i ens colonitza. La pregunta que ens hem de fer, doncs, els independentistes és: votem o no votem? Tant si ens agrada com si no, dipositant la papereta per triar els «representantes a Cortes», el primer que fem és acceptar dòcilment la nostra condició de súbdits espanyols. «És que és un dret que tenim!», ens respondran alguns. No ens confonguem, l'únic que fa Espanya amb nosaltres és una simple concessió per tal que ens creiem que som en una democràcia més o menys reconeguda. La veritat és que els nostres vots no serveixen per regenerar res. Ens pensem que juguem un partit d'igual a igual, i sempre ens donen la pilota quadrada. Fins quan continuarem enganyant-nos a nosaltres mateixos?

Per veure quina és la importància que actualment donen els poders de Madrid als catalans, només cal llegir l'article del catedràtic d'economia Guillem López Casasnovas publicat en el Dossier Econòmic d'aquest mateix diari el 19 de gener passat. L'autor escrivia que feia pocs dies que un exalt càrrec català acostumat durant molt de temps a negociar amb Madrid qüestions relacionades amb Catalunya li havia dit que en una ocasió, al final d'una conversa amb un secretari d'estat, aquest li engaltà: «No te engañes, que en la elaboración del proyecto de ley de caza nunca se ha consultado al conejo.» Llàstima que el catedràtic en qüestió no ens digui el nom d'aquest pobre desgraciat que accepta sense piular la seva trista condició de bestiola i que vés a saber si seurà en el Parlament de Madrid en representació de Catalunya. Realment, en aquell hemicicle hi caben tot tipus d'animals.

Amb tot, haurem de reconèixer que els principals candidats catalans col·laboren decisivament que ens vegin tan poqueta cosa. Si no, mireu quins són els seus programes. Llegia fa pocs dies que Joan Ridao s'havia fixat com un dels seus objectius a la capital de l'imperio assolir el concert econòmic per a l'any… 2023! Amb personatges així acabarem veient en Miquel Roca com un revolucionari. És clar que, si li pregunteu sobre les possibilitats de Catalunya i els objectius de la seva política, us respondrà amb gest d'home saberut que ell i el seu partit ja voldrien anar més enllà, però «s'ha de ser realista». Posats a parlar de «realitats», n'hi ha una que ningú pot negar: el seu «realisme» ha permès un lladrocini anual contra Catalunya de més 19.100 milions d'euros i una desmoralització col·lectiva difícil de superar. El candidat d'ERC va entrar al Parlament de Catalunya ara fa més de 12 anys quan gairebé encara anava amb pantalons curts, però a en Duran i Lleida el van elegir diputat a Madrid per primer cop l 'any… 1979! Què vol, el candidat de CiU? Trenta anys més de menjadora quan l'únic balanç que pot presentar és que a Madrid ens vegin com uns simples conillets?

Malgrat aquest desolador i mediocre panorama que ofereix l'escenari polític del país, encara hi ha independentistes que creuen ingènuament en el vot en blanc com a element regenerador. Què pensen que significa? Doncs el mateix que en qualsevol altra part del món: que no hi ha cap llista que et convenci. Res més. No qüestiona cap statu quo. També voten en blanc a Conca o a Tomelloso, i no vol dir que allà pensin que són una colònia o que volen la independència. La nostra papereta, encara que sigui més blanca que la neu, no fa res més que consolidar la comèdia que ha protegit durant més de trenta anys autèntics monstres del franquisme com Fraga i Martín Villa. Anar a les urnes quan ens ho diu Espanya, és anar rentant la cara d'una suposada democràcia construïda sota els fonaments d'un règim que va mantenir Catalunya durant quaranta anys sota la bota d'un criminal. La inestimable col·laboració dels dirigents catalans de les darreres dècades en la «governabilitat i estabilitat» de l'Estat espanyol a través dels nostres vots ha fet que feixistes de tota la vida es presentin davant la comunitat internacional com a demòcrates de tota la vida.

Potser ha arribat l'hora que ens preguntem en quin manual per assolir un estat català hi diu que cal apuntalar les estructures de la metròpoli com volen que fem el 9 de març vinent. Si mai s'ha produït cap secessió en moments de placidesa i prosperitat, serem tan babaus de llançar pedres al nostre terrat tot donant solvència i garanties a qui ens maltracta? En tot cas, a Madrid, la desestabilització hauria de ser una constant d'actuació. Qui vulgui anar-hi en nom de Catalunya, que ho faci amb la mateixa intenció que actuen amb nosaltres, perquè som tan ingenus que encara creiem que hi anem a dialogar, quan ells van sempre a la caça del català. Defensar Catalunya a les Corts espanyoles? Ja la protegirem nosaltres des de Girona o des de Vic, que prou feina tenim. Qui vulgui seure en un d'aquells escons, que ho faci per perjudicar els interessos d'Espanya. Que els perjudiqui tant com pugui i que fomenti la sensació de crisi i d'ingovernabilitat. Només així farà alguna cosa positiva per la independència de Catalunya i el deixaran de veure com un conillet de bosc.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a El Punt - 06.07.08)

Carrils estrets...i cervells també

Article publicat al diari Avui el 30 de gener del 2008

Sala de Genialitats del Servei Català de Trànsit i Ocurrències de la conselleria de Javeurastuquèse'nshaacuditavui. Compartim amb el responsable del departament un moment particularment creatiu.

"Qui ho diu, que no sé com entretenir-me? Aquesta setmana m'estic superant. Dilluns al matí vam dir que farem més estrets els carrils de les vies ràpides. Dilluns a la tarda vam desmentir haver-ho dit. Dimarts vam fer que el conseller negués tenir cap proposta sobre el tema, però que digués que en quatre setmanes tindrà un informe que aposta per fer més estrets els carrils de les vies ràpides. I ara, dimecres al matí, se m'escapa el riure perquè estem anomenant vies ràpides les autopistes aquestes on ara fem anar a 80. He, he, és que som molt de la broma...

I com que la setmana no s'ha acabat, encara puc superar-ho. Tinc tantes idees que no sé per quina decidir-me. Què faig? Engegem un projecte-estudi per fer pisos de protecció oficial d'un metre d'ample a l'espai que guanyem en cada carril? Dissenyem carreteres de colors i que cada cotxe vagi per la que li toca, segons tingui pintada la carrosseria? ¿Fem que el Quart Cinturó és converteixi en el Tercer i Mig? Parlo amb altres departaments i, no sé, ¿els estrenyem les aules d'acollida perquè els nens puguin integrar-se de perfil? ¿Estrenyem el túnel de l'AVE que ha de creuar BCN? ¿Ajudem a pal·liar la sequera estrenyent les conduccions d'aigua? ¿Fem passar la interconnexió elèctrica amb França per una agulla de cap? ¿Proposem que Fecsa Endesa passi a anomenar-se Fecsa Estreta?

És el que té passar-se el dia avorrit aquí al departament, que ens queda temps per pensar cosetes. Bé, i el millor de tot és que mentre entretenim la gent llençant-los debats sobre amplades de carrils com qui llença cacauets als micos, ningú parla, per exemple, de l'increment de morts a la carretera. De moment, aquest gener que encara no s'ha acabat, 13 més que el gener de l'any passat. Vaja... i això no és el pitjor... ara se m'ha acabat el paper!!!

Iu Forn

El debat Barrera-Pujol

Article publicat al diari El Punt el 9 de gener del 2008

El club d'opinió Arnau de Vilanova demana que es faci una reflexió davant de la situació en què es troba el país arran de la manifestació de l'1-D sense dissimular la por que tot acabi en foc d'encenalls. Per això va convidar els carismàtics patriotes expresidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya Jordi Pujol i Heribert Barrera per debatre la conjuntura que travessa el país.

El palauet, curull de gent interessada en l'esdevenidor català, tenia al davant els dos protagonistes més carismàtics del nacionalisme de la transició i, en el cas de Pujol, després d'una perllongada actuació al front de l'executiu de la Generalitat. Ambdós amb gran capital i consideració polítiques... encara.

Barrera, històric d'ERC avui allunyat del partit i, com diu ell, als seus 90 anys, deixant aquest món de mica en mica, i Pujol, per la seva part, amb un passat nacionalista irrefutable, amb tot un partit al darrere, unes memòries en marxa i, fins i tot, amb una fundació que porta el seu nom, però mediatitzat per molts anys en l'exercici del poder.

L'un, racional, conseqüent, radical, queixós i l'altre, ambigu, metafòric i dispers a l'hora d'expressar-se; home que vol i dol, un artista de la divagació, i així durant 23 anys. Els dos, copartícips d'un nacionalisme crepuscular que no ha servit ni serveix de res.No va ser un debat pròpiament dit, sinó un intercanvi d'opinions, idees i... justificacions, dirigit per Salvador Cot. Quan el vicepresident de l'Avui pregunta sobre la lamentable situació actual, el sorneguer Pujol, tot reconeixent que hi deu tenir alguna responsabilitat, com sempre es mostra electoralista fins a la medul·la i procura eludir la qüestió carregant contra el tripartit i dient que els catalans d'un temps ençà «ni ens hem agradat ni hem agradat». Continua dient que el país està desgavellat, sense autoestima, i que hi regna la fatxenderia; en definitiva, que les coses no «les han fet bé». Com sempre, elucubra i fa digressions i comparacions purament subjectives sobre Macià en clau hamletiana per justificar la seva inacció en temes vitals que interessaven el futur nacional.Diu que, tot i que és optimista per naturalesa, està molt preocupat perquè ara hi ha sensació d'agressió («volen els nostres vots sense els catalans») i que, si bé la manifestació de l'1-D va ser un veritable èxit, tem que pot acabar en un simple «divertimento» si no es porten endavant iniciatives que per ell passen pel «vot el proper dia 9 de març». Afegeix que sense política no hi ha institucions i, per tant, no hi ha nació que funcioni sense els polítics, i acaba amb l'habitual pedagogia de «zàping» a què ens té acostumats.

Barrera assumeix responsabilitats fins al 1984 i lamenta no haver continuat al front d'ERC. Manifesta que regna el desànim, la perplexitat i la desorientació. Ningú no sap què s'ha de fer; Espanya ens ha passat al davant, i calen urgentment receptes d'un caire diferent per a problemes tan rellevants com ara la immigració o la globalització.Assegura que és evident que estem pitjor que fa 30 anys i, a més, sembla que estem en caiguda lliure, ja que les coses empitjoren cada dia. És per això que demana una acció ràpida que aturi la tendència, perquè el país se'n pot anar en orris. Fa falta gosadia, fermesa i determinació perquè, si es fes un referèndum en la situació actual, el perdríem amb tota seguretat. Per a ell, la «pedagogia» a Madrid ha estat un engany permanent i remarca que, igual que Cambó, Pujol ha fracassat de manera estrepitosa anant de bon minyó a Madrid, perquè el centralisme no respecta «els febles ni els llagoters». Així, demana l'abstenció o el vot en blanc com a acció ràpida i contundent, ja que, entre altres raons, es pregunta a qui s'ha de votar.A la demanda de Barrera del blitzkrieg o acció ràpida, Pujol objecta que no disposem de forces suficients per fer front al centre, és a dir, no tenim la Wehrmacht dels alemanys, i demana si està disposat a posar 900 morts sobre la taula.D'altra banda, Cot manifesta que només cal tenir ulls a la cara per veure com l'1-D la multitud anava per primera vegada davant de les pancartes, si bé reconeix, no obstant això, el poder de convocatòria dels partits que hi varen acudir i demana per què no es poden sindicar les forces. Segueix qüestionant si es pot avançar sense objectiu, i Pujol, sorprenentment, manifesta que els irlandesos no volien la independència, de manera que demostra una absoluta i total ignorància sobre la qüestió irlandesa i una particular i tendenciosa manera d'interpretar la història, tan equivocada com la seva estratègia, que ens va enlluernar a tants catalans inicialment.Sembla impossible que un home amb els seus antecedents de patriota, que ens va lliurar de suquets, cremats i havaneres donant a la seva gestió un cert misticisme, derivés cap al poder pel poder, sense un objectiu últim nacional, lliurant-se amb obstinació al covard exercici de «la puta i la Ramoneta». Perquè, com es pot il·lusionar un poble decebut dient-li que vagi a votar el proper 9 de març, per seguir pidolant miserablement a Madrid, fent el joc al centralisme? En el seu moment, tant Pujol com Barrera varen actuar com si Catalunya fos un país normalitzat –d'aquí la immensa davallada– i varen contribuir al fet que, en definitiva, dos patriotes catalans hagin portat un patriota espanyol a la presidència de la Generalitat.

Miquel Esteba
Economista

Els dos fronts

Aquesta setmana em preguntaven en una emissora de ràdio de Barcelona quin balanç polític feia sobre l’any que ara està finalitzant. Bo i dolent, vaig afirmar. La part negativa ho constitueix tot allò que es desprèn de la gestió dels nostres dirigents polítics i, sobretot, la total pèrdua de confiança en la seva actuació. Ara bé, el 2007 es tanca amb un fet que, si ho sabem aprofitar, pot ser el prel·ludi de la independència de Catalunya: la creixent polarització entre independentistes i espanyolistes. En aquest aspecte no pot existir un balanç més positiu de l’any que s’acaba.

La nítida visualització d’aquestes dues posicions està copant el panorama polític català i comença a preocupar seriosament als de l’anomenat sector unionista. Així, per exemple, el diputat socialista Miquel Iceta s’ha afanyat a publicar fa uns pocs dies un llibre que porta per títol "Catalanisme federalista". Ell mateix ha declarat que amb el seu contingut el que pretén és contrarrestar el debat entre sobiranisme i espanyolisme que, ara per ara, presideix l’actualitat del nostre país. Pobre Iceta! Tant llest que vol semblar i encara no sap que perquè existeixi el federalisme cal que les parts implicades vulguin federar-se. Quin defensor d’aquesta opció coneix ell a Espanya? Per no tenir, no en tenen ni un que els confirmi la regla. Ai, ai, ai … trenta anys diu ell que fa política i encara no ha passat de la primera lliçó.

Amb tot, jo no crec que personatges com aquest siguin tan babaus com per pensar que algú que no comparteixi la seva menjadora es pugui creure això del federalisme. Més aviat m’inclino per pensar que, davant la creixent sensació de polarització entre unionisme i separatisme, temen que arribi aviat el dia que calgui prendre partit entre un o l’altre front. Per aquest motiu ara tornen a intentar recuperar aquest cadàver anomenat federalisme. El treuen a passejar tot utilitzant-lo com a màscara que tapi el seu espanyolisme ronyós i evitar haver-se de posicionar en la mateixa banda dels Rajoy o dels Aznar. Creuen que aquesta comèdia els durarà gaire?

No són només però els membres del PSC el únics preocupats pel caire que està agafant el nostre panorama polític. La cúpula de CiU també comença a acusar els efectes dels afanys col·lectius de voler trencar amb Espanya. Els tremolen les cames i això els fa dir autèntiques barbaritats. Vegeu sinó com Artur Mas, tal i com informava Nació Digital, va perdre els papers davant les càmeres de TVE el passat dimarts tot dient que, en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, els partidaris de la independència haurien de reunir dos tercos dels vots per poder guanyar. Dit d’una altra manera : els vots dels espanyolistes valdrien el doble. Visca la democràcia !

Ara la pregunta és saber cap a on es decantaran els uns i els altres. Quin paper triaran? Seran els Ian Paisley de Catalunya? Tot i que ells desitjarien viure en l’indefinició permanent, s’acosta l’hora del caixa o faixa.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a Nació Digital)

No estem emprenyats

Article publicat al diari Avui el 17 de desembre del 2007

El lloc comú en què s'ha convertit el terme català emprenyat és profundament feridor per a la nostra dignitat nacional. No som el català emprenyat que peta quan menja seques, que diu renecs quan alguna cosa no li surt bé o que va amb barretina i fot un cop de puny damunt de la taula quan el nen insisteix perquè li comprin la motocicleta.

No és que els catalans estiguem emprenyats, ni es tracta, com ha dit el president Pujol, de cridar mecagoncony. Tot això és folklore, regionalisme: són les conseqüències morals d'un pujolisme que estava tan obsessionat amb la cohesió social i amb tenir prestigi a Espanya que arraconava l'independentisme als sectors més marginals de la política, i el desacreditava alimentant fantasmes i cataclismes fins al punt que, encara avui, per a moltes persones de més de 60 anys, catalanistes i de bé, és esmentar-los Satanàs parlar d'independència.

Al final la cohesió social ha servit perquè ens diguessin racistes, xenòfobs i nazis dins mateix de casa nostra i Espanya s'ha passat el nostre prestigi per l'engonal que és per on sempre se l'ha passat, el nostre prestigi i tot el que fa referència a nosaltres, i els atacs són descarnats, permanents, brutals. I aleshores jo entenc que algú que mai no ha estat independentista digui mecagoncony i estigui emprenyat amb una Espanya que li ha fallat perquè tantes coses n'esperava. Però això és retòrica de tribu encerclada.

No, no estem emprenyats: estem ocupats. No volem més inversions: volem la llibertat. No volem que ens entenguin: volem que ens deixin en pau. I no volem dir mecagoncony per continuar fent pedagogia i tota aquesta comèdia barata que històricament no ha estat més que amagar el cap sota l'ala: volem una nació sobirana, i poder parlar com Déu mana.

Salvador Sostres

Sou l'enemic a batre

Article publicat al diari Avui el 6 de desembre del 2007

Joan Ferran ha dit que TV3 és nacionalista. Mentida. TV3 és una cova de socialistes per culpa de Jordi Pujol. Àngels Barceló, la dona Otero, el Francino, etcètera, foren les seves criatures. Felicitats, president, i moltes gràcies. Per cert que ahir vau perdre una altra magnífica oportunitat de callar quan li vàreu dir sectari al tal Ferran. Primer perquè un president no ha d'adreçar-se jamai a ganiveters de saldo i cantonada, i després perquè si n'haguéssiu estat un poc més, de sectari, avui no tindríem aquest museu dels horrors soviètics i espanyolistes tant a la tele com a la ràdio públiques. És mentida que TV3 sigui nacionalista i el senyor Ferran és un cínic perquè ningú com els sociates ha perseguit periodistes a Catalunya. Les amenaces de Toni Bolaño a Jordi Barbeta, aquella fondíssima indecència.

Aquell espectacle de carrer humit i fosc de barri miserable. Això és el PSC: aquest estil, aquesta racaille moral. Temen la llibertat, són la degradació de la democràcia. Aclarit això, cal dir que ben segur que TV3 hauria de ser una televisió nacionalista, com qualsevol televisió pública de qualsevol país del món. T'imagines la BBC a favor de l'ocupació nazi? O una televisió austríaca annexionista? O que la Deutsche Welle parlés en turc?

Tothom s'estima la seva pàtria i els sociates són Espanya. Per això volen esborrar Catalunya del mapa. La LOAPA, pretendre ficar Pujol a la presó, l'espoli, les ridícules inversions. El candidat Montilla va ser una forma més de menysprear-nos: no en tenien cap altre que hagués llegit una mica? Ara Ferran ens discuteix que som una nació i voldria que TV3 fes més apologia de la invasió. Encara més de la molta que ja fa. Els socialistes em feu fàstic i em fa fàstic Espanya. El meu país està ocupat, això és una guerra i hi ha dos bàndols. Nosaltres i vosaltres.

Salvador Sostres

L'1-D un sol clam: Independència !

Article publicat a opinionacional.com el dia 30 de novembre del 2007

No saben com dissimular-ho, però les cames els fan figa a tots aquells que voldrien que els catalans no passéssim del trist paper de l’esclau. Intueixen que l’1 de desembre pot ser el dia en què es doni el tret de sortida a la cursa final cap a la independència de Catalunya. Sigui per uns trens subsaharians o sigui per l’escandalosa espoliació que patim, el cert és que està fent forat d’una manera determinant la idea que l’única solució que tenim és la de trencar amb Espanya.

Des de Catalunya Acció, si més no, estem fent tots els possibles perquè demà la munió de catalans que prendran el centre de la nostra capital sigui un sol clam: independència! Hem començat avui mateix amb dos anuncis a tota plana en el diaris El Punt i Avui, demà seran més de 100.000 les paperetes que es llençaran via aèria en el decurs de la manifestació i d’altres coses que també seran d'impacte. Finalment, i per recollir la molt irada consciència dels catalans, endeguem una campanya en forma de carta oberta a les principals autoritats catalanes i al Vicepresident de la Comissió Europea i Comissari Europeu de Transport, el senyor Jacques Barrot.

Aquesta missiva la poden signar i enviar tots aquells catalans, des del web de Catalunya Acció (www.catalunyaaccio.org), per fer-hi constar dues coses: llur indignació i que el nord de la nostra política serà, a partir d’aquest moment, l’assoliment d’un Estat català independent.

Tot plegat, ho fem per interpretar i donar forma a l’estat d’ànim col·lectiu del nostre poble, que ja comença a estar fart d’eufemismes que no porten enlloc. Deixem-nos de la cançoneta del «dret a decidir», perquè amb aquest eslògan podria tirar de beta durant vint anys més la partitocràcia del país. Una colònia com és Catalunya ni té cap dret ni decideix res. I si vol fer-ho, primer, cal ser amo del seu propi destí. Tan difícil és dir les coses pel seu nom? Quin mal existeix a exigir la llibertat ?

Siguem plenament conscients que si no posem en el camp de l’independentisme la manifestació de demà, l’únic que estarem fent es donar validesa als arguments tronats i d’estrets de pit d’un Mas, d’un Carod o d’un Saura. Haurem sortit tots plegats a fer el gegant pels carrers de Barcelona simplement per donar corda a unes polítiques de volada gallinàcia que sempre contemporitzen amb Espanya.

No siguem babaus i tibem la corda fins a l’extrem que s’hagin de definir, o bé amb la independència o bé contra la independència. Però, a més a més, sense gradualismes i possiblitats de cap mena. O estan amb nosaltres o contra nosaltres. Aquestes han de ser, a partir de demà, les regles del joc. Ara manem nosaltres.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Els promotors de la independència

Article publicat al diari El Punt el 20 de novembre del 2007

L'any 1930 Francesc Cambó publicava el llibre "Per la concòrdia". Les seves planes són, més que res, el reconeixement de la seva impossibilitat per resoldre el contenciós català amb Espanya. És un Cambó desinflat que veia també com l'ideal d'un altre home, Francesc Macià, anava guanyant el cor de la majoria de catalans i que poc més tard va concretar-se amb el famós «Visca en Macià! Mori en Cambó!» Sigui per aquest motiu, o per qualsevol altre, el cas és que no pot evitar parlar en un moment determinat sobre la possible independència de Catalunya. Ell creu que dos són els elements necessaris per tal d'assolir-la: primer, abastar nous horitzons econòmics per a Catalunya, i segon, tenir homes capaços al capdavant del país.

Tots sabem prou bé que el líder regionalista no era partidari d'una república catalana independent. Però, amb tot, el seu profund sentit polític no podia deixar d'ignorar quines eren les claus que podien donar la victòria als que considerava els seus rivals polítics. Naturalment, el cap de la Lliga creia que els homes «capaços» només podien sorgir de l'òrbita del seu partit i sabia que els «horitzons econòmics» de la Catalunya d'aleshores es limitaven majoritàriament al clos de la península ibèrica. La independència de Catalunya, doncs, la veia una cosa pròpia de «caps calents», atès que ni n'existia la viabilitat econòmica ni els polítics per dur-la a terme.

No entraré ara a discutir sobre si els homes de la Lliga eren els més ben preparats o si les possibilitats de Catalunya llavors eren les que diu en Cambó. Però el cert és que, malgrat les diferències ideològiques que ens separen, no puc deixar de reconèixer-li gran part de raó quan fixa aquestes dues premisses si volem assolir la creació d'un estat independent. Si fem un salt en el temps i ens situem en l'actualitat veurem com «els horitzons econòmics» de Catalunya avui són els que marca l'anomenada globalització i no suposen cap obstacle per arribar a l'objectiu. Ara bé, sobre el fet de tenir «homes capaços al capdavant del país»… això són figues d'un altre paner. Sobre aquesta qüestió no estem en les millors condicions, i possiblement cal que ens preguntem si som conscients de la mena de dirigents que tenim. Els hem analitzat? Els «homes capaços» dels quals parlava l'autor de "Per la concòrdia" han de tenir l'aptitud de crear un nou estat de consciència col·lectiu. Una de les seves facultats haurà de ser canviar les dinàmiques polítiques dels catalans, les quals majoritàriament sempre tendeixen a creure que el nostre futur ha de contemplar una vinculació, més gran o més petita, amb el conjunt espanyol. Rompre aquestes inèrcies significa dir clarament i sense por que volem trencar amb Espanya. Quines en seran les conseqüències? Qui preparà els catalans per afrontar una situació que provocarà tensions en tots els àmbits?

Cal dir sense embuts que les tibantors es donaran (de fet ja es donen i encara no hem encetat obertament el procés de secessió) en els entorns familiar, personal o professional. És per això que l'exemple que donin els promotors de la independència de Catalunya en el moment d'encarar-se amb un adversari que farà mans i mànigues per evitar perdre la seva particular gallina dels ous d'or, serà decisiu per transmetre la seguretat que necessitem els catalans si volem assegurar-nos la victòria. La seva actitud haurà de ser ferma i decidida. Sense contemplacions de cap mena quan es tracti de defensar la idea de la creació d'un Estat català independent. Hem de dir als que ens volen representar que n'estem tips d'actituds contemporitzadores que fugen per sistema del conflicte. Unes paraules d'en Daniel Cardona recollides en el seu llibre "La Batalla" (1923) són les que millor interpreten aquest capteniment: «Francament, hem de desenganyar-nos; mentre el poble català tingui tanta llengua, veu baixa i tant de seny, per més cultura que es proposi tenir, no la podrà salvar; els opressors i traïdors el faran ballar com voldran, el destruiran i el trepitjaran. Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts d'estadistes de caràcter, i de pit, capaços d'encarar-se amb l'invasor i que ensenyin el poble a saber defensar-se la seva dignitat.» S'ha de començar a exigir a tots aquells que parlen d'independència (a mi també) que ens expliquin, no només el camí, sinó les dificultats d'aquest. No hem de permetre que se'ns tracti com a infants tot amagant-nos els entrebancs que trobarem. Necessitem saber el pa que s'hi donarà, ni que sigui simplement per saber combatre les contrarietats. Preparem-nos en tots els fronts, i deixem de banda l'estil dels independentistes pacifistes de prospecte que declaraven fa poques setmanes en la televisió pública de l'enemic que «cap independència de cap nació val una gota de sang». Si aquestes són les nostres condicions ens podran aturar amb una fulla d'afaitar. Però també cal preguntar-se si aquestes manifestacions responen només a la simple covardia o si, per contra, pretenen alguna cosa més inconfessable. Algun dia sabrem en quin equip juguen els que diuen que són dels nostres i van en cotxe oficial. L'ideal de la independència de Catalunya, es confessi o no, sempre ha estat desitjable per a una majoria de catalans. Ara, no només es desitjable, és necessari fins i tot per poder agafar el tren. Però, a part de tenir-ne ganes i ser indispensable, és possible? Segur que sí. Però dependrà bàsicament d'aquells caps de brot que entenguin que mai cap independència s'ha fet sota els acords d'una música celestial.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
20 novembre 2007, Barcelona (El Barcelonès)

El prodigiós Sr. Duran

Article publicat al diari El Punt el 19 de novembre del 2007

Veure la plana major de CDC embadalits com babaus escoltar amb unció el «mag» de la Franja al Cercle Financer de «la Caixa» és un espectacle entre decebedor i fantàstic.

Com de costum, Duran va enlluernar el bo i millor de l'establiment barceloní amb el seu discurs fluid i acerat. Ja ho va fer fa uns anys al paranimf de la Universitat, però aleshores, a part dels concebuts tòpics, va dir molt poca cosa de relleu –encara que ben dita, com sempre.

L'audiència tenia davant seu l'entreguista quintaessenciat i l'etern ministrable; l'home que amb quatre gats pren la Bastilla als albats de Convergència com a number one en les llistes electorals per Madrid elecció rere elecció, en un exercici quasi tan rutinari com l'encapçalament permanent, sospitós i xocant de les enquestes de valoració de determinats mitjans de comunicació, guanyi o perdi les eleccions.

El martell d'heretges independentistes predica els tòpics reiteratius que han fracassat sempre en les nostres relacions amb l'Estat. La centralitat, l'estabilitat i el pacte que ofenen la intel·ligència i ens provoquen, als que hem viscut diverses legislatures i la batalla estatutària, la hilaritat i la indignació més que justificada. Es allò de «Voteu-nos que serem decisius», «Ens necessitaran» i altres sentències de les quals el fracassat Roca –presentador de l'acte– en sap un niu.

Com a vertebrador d'Espanya participa de la paranoia centralista i abomina el sobiranisme i, consegüentment, l'independentisme, per a ell cosa de «caps calents». No és que li hagi agafat la síndrome de Madrid, sinó que és un més d'ells; és un fidel servidor de l'Estat i de la Conferència Episcopal Espanyola.

Que no oblidi, però, que la veritat ens farà lliures i per nosaltres, els catalans, l'única llibertat serà la independència i la sobirania, que no és de dretes ni d'esquerres, per això no hi ha altre camí després de l'experiència d'aquests anys de democràcia.

Ens amenaça com a centralista, amb la frustració que es derivaria de la inestabilitat i la ingovernabilitat si s'adoptessin posicions independentistes. Ignora potser que més inestabilitat que l'actual, sense un Estatut votat pel 90% de les forces polítiques catalanes, és impossible? Ja estem acostumats a les frustracions i que menteixi quan diu que tant Txèquia com Eslovàquia i les exrepúbliques soviètiques estan penedides d'haver-se separat –perquè és una solemne mentida– o la ignorància més supina, que és el més probable. Avui els països que han aconseguit la independència estan infinitament millor que abans i, a més, viuen amb dignitat. Quina frustració més vol el de la Franja per als catalans? En aquest sentit, val a dir que quan el Parlament de Catalunya va ordenar a la Generalitat que convoqués el poble de Catalunya a la Convenció Catalana per a Europa –en la qual vaig intervenir–, Duran va formar part d'una comissió paral·lela anomenada impròpiament Fòrum Cívic Català –no prevista i innecessària– amb Obiols, Gutiérrez Díaz i altres eurodiputats que varen desactivar les conclusions a què es va arribar, per a ells massa arriscades i que s'acostaven excessivament a la temuda sobirania.

Va defensar la fallida (a Déu gràcies) Constitució Europea que anorreava democràticament Catalunya de manera definitiva i la diluïa, no dins el desitjable magma europeu, sinó dins la preponderància i submissió espanyola. Vol substituir la confrontació pel diàleg i el pacte si cal. Vol més compromís que el que va proposar sobiranament el Parlament català en l'Estatut del 30 de setembre del 2005? És que el vol protagonitzar ell i els que li donen suport? Si us plau, que no ens proposin més Majèstics.

Ens assisteixen les lleis nacionals i internacionals, però coneixent com hauríem de conèixer el comportament del poder central, sabem que no es pot fer de manera plàcida, sinó que la confrontació està assegurada, perquè Madrid vol, desitja i està disposat a qualsevol enfrontament amb els arguments antidemocràtics que calgui. L'èxit de l'independentisme, que representaria la llibertat per a Catalunya, seria el fracàs dels centralistes –dels quals Duran és un exemple manifest–. Per això tant ell com les forces que li donen suport a Espanya i a Catalunya s'hi faran amb les ungles per tal de defensar la posició de privilegi que els permet innoblement el sistema estatal. El d'Alcampell és com el gat dels frares, entremaliat, llest i murri. Com a polític innat que és, se les sap totes, és maniobrer i és dipositari d'ortodòxies espanyolistes i episcopals. En les últimes eleccions perd cinc diputats de quinze que en tenia i les enquestes li donen la millor puntuació. Sembla que tingui patent de cors; les seves intervencions captiven i enardeixen la plutocràcia assistent, fins al punt que una coneguda patum de «la Caixa» va dir, en ple èxtasi, que es trobava a la glòria després de sentir-lo. El que dèiem al principi: és un portent, un prodigi polític.

Miquel Esteba
Economista

Nosaltres els catalans

Article publicat al diari Avui el 15 de novembre del 2007

Hi ha una sensació general que les coses són així i que així han de quedar-se. Hi ha aquesta sensació: que això no hi ha qui ho canviï. Divendres a Londres honraven els morts de la Segona Guerra celebrant el Poppy Day. Tothom duia una rosa de paper a la solapa. Les coses no van ser sempre tan belles com ara i alguns moriren per canviar-les. Al Regne Unit els bàrbars no hi entraren i no han perdut mai cap guerra. No han sucumbit ni a l'euro ni a circular per la dreta. La reina és la cap d'Estat i també de l'Església. De vegades cal morir i matar per defensar les bones idees. Sang, suor i llàgrimes. No em diguis que tot és una merda si després has de quedar-te escarxofat a casa.

A la degradant mediocritat d'ara no hi hem arribat ni de causalitat ni fa tan sols algunes setmanes: ha estat un llarg viatge. Catalunya i els catalans hem fet un llarg viatge cap a aquesta vulgaritat. El que és urgent que canviem som nosaltres. Si ho aconseguim, les coses canviaran aleshores així de ràpid, com la poma madura que cau de l'arbre.

El problema de Catalunya no són ni els trens i ni les altres infraestructures ni els diners que ens roben ni Espanya. El drama de Catalunya som nosaltres, el que ens hem deixat dir i el que ens hem deixat fer i el pobríssim nivell i la pobríssima valentia de les nostres respostes. L'avara pobresa dels nostres projectes, dels nostres plantejaments, de les nostres esperances. Si Espanya ens ha robat és perquè ens ha pogut robar, si Espanya ens té ocupats és perquè no hem sabut defensar-nos i som nosaltres qui hem votat els inútils que fan la pantomima de governar-nos. Si ens dediquem només a queixar-nos, continuarem fent el ridícul, com sempre el fan els que creuen que la culpa és dels altres. Cal només que algú faci un pas, i la marxa serà imparable.

Salvador Sostres

Catalunya no fa por

Article publicat al diari Avui el dia 11 de novembre del 2007

El president de la Generalitat alerta que Catalunya pot dir que "adéu Espanya" i els diaris de Madrid li dediquen un breu. El president de Foment, Joan Rosell, es queixa de la manca d'inversions de l'Estat i exigeix les balances fiscals, i a la premsa de Madrid no hi apareix ni tan sols un breu. Madrid passa. Ni que el socialista Montilla adopti el to de Pujol, ni que Rosell (abans afí al PP) copiï el memorial greuges de Carod: res no trasbalsa Madrid. En conclusió: Catalunya no fa por.

Maquiavel ja va dir que el Príncep ha de ser temut abans que estimat. Els catalans, presoners del bonisme i el progressisme en relació amb Espanya, encara no hem descobert que la sentència maquiavèl·lica és la base de la supervivència política. Pujol va preferir ser estimat abans que temut, i d'aquí ve la immensa quantitat de diners malbaratada a fer pedagogia amb exposicions tipus Cataluña, tierra de acogida. Maragall també va voler ser estimat per una Espanya plural que només existia en el seu cap. Fins Carod, quan a Madrid demana que li diguin Josep-Lluís, està reclamant amor i comprensió.

Catalunya no fa por i, per tant, Espanya ens tracta com ens tracta. Diu el refrany: tal faràs, tal trobaràs. Ara Catalunya està trobant-se amb les conseqüències de la seva política mesquina en relació amb Espanya dels darrers vint anys. A Espanya saben que la meitat dels catalans votarem partits d'obediència espanyola que, al moment de la veritat, seguiran les instruccions de Madrid (vegeu la vergonyosa intervenció de Tere Cunillera en defensa de l'actuació de Zapatero en l'afer de Rodalies). A Espanya també saben que l'altra meitat dels catalans voten partits catalanistes com CiU i ERC, però aquests partits es venen al poder per un plat de llenties. Rosell denunciava que, des del 1997, Catalunya ha rebut un 28% d'inversions menys que Madrid. Caldria afegir que els pressupostos de l'Estat discriminatoris han tingut sempre el vot afirmatiu (segons els casos) o de CiU o d'ERC. A Espanya saben que Roca, Duran i Lleida, Puigcercós o Ridao són una colla de fenicios: els dónes quatre inversionetes i tots contents cap a casa en cotxe oficial.

Catalunya no fa por. El catalanisme no fa por. Una enquesta publicada fa deu dies de cara a les eleccions de març donava al PSOE dos diputats més a Catalunya, i al PP els mateixos. A Espanya saben que el descontent de Catalunya no té ni tindrà cap traducció política. Han entès, d'ençà de la retallada de l'Estatut, que el govern català és dèbil, i que la classe política catalana està tan barallada i dividida que (per dir-ho en termes futbolístics) es marca ella mateixa.

Us imagineu unes paraules d'Ibarretxe semblants a les de Montilla? L'endemà, tots els diaris n'haurien anat plens. Perquè, a Madrid, Euskadi fa por. I no pas pel terrorisme. Fa por perquè hi ha un moviment polític sòlid, articulat, unit i seriós amb un projecte de país ambiciós. Per què Euskadi fa por i Catalunya no? Perquè, a Euskadi, el PNB no ha tingut com a monocultiu el peix al cove.

Francesc Puigpelat

La degradació de Catalunya

Article publicat al diari Avui el 29 d'octubre del 2007

Cauen els trens i les andanes i les estacions elèctriques i és això del que parlem quan diem que ens roba Espanya. Però el que cau sobretot és la Catalunya moral, incapaç de reaccionar i de rebel·lar-se contra la brutalitat de tanta incompetència i tanta barra. Al capdavall aquesta és la crisi de més importància: Montilla, que haguem elevat el polsós socialisme espanyol al govern de la nació; que encara avui Zapatero continuï, a Catalunya, pujant en intenció de vot. El que és de poble retardat és que encara visquem més pendents del PP que del dany irreparable que el PSOE i el PSC sempre ens han causat. El que és dramàtic és que Zapatero pugui venir a fer el mec a Bellvitge, al bell mig del desastre que ell mateix ha organitzat, i no només ningú no l'escridassi sinó que rebi a sobre brams de suport.

El problema de Catalunya, abans de cap altra consideració, és Catalunya, i no Espanya. Previ al conflicte polític, Catalunya té un conflicte moral. Una degradació que ve del relativisme conformista i de la renúncia a l'excel·lència; del ja ho trobarem, de la banalització de l'ordre i la jerarquia, d'haver fet més llarga la llista dels drets que la dels deures i de la mesella resignació nacional a canvi del fals pragmatisme de l'anar tirant que, com era de preveure, aquests dies ha quedat mort i enterrat als esvorancs de les obres del tren de gran velocitat. "El que hem de fer és parlar dels problemes de la gent i no de qüestions identitàries": vet aquí el final de recorregut d'aquest dilema estúpid.

Després de tant fer pedagogia i de dir que no érem independentistes, ens han caigut a sobre i totes de cop, les conseqüències de ser Espanya. Aquestes són les conseqüències del regionalisme, del pactisme i del peix al cove: un país que, humiliat, cau finalment a trossos després d'haver-se deixat robar tant.

Salvador Sostres

Fer que les coses passin

Publicat al diari digital Directe.cat

Hi ha essencialment dues maneres de viure la vida: vegetar fins a la mort veient-les venir, tot esperant si mai arriba un cop de sort; o bé prendre consciència de la pròpia capacitat i, per tant, de la responsabilitat que aquesta implica, i agafar les regnes de la pròpìa vida per tal de transformar la realitat, la nostra i la de qui ens envolta. De manera anàloga, hi ha essencialment dues maneres de fer política: la demoscòpia, esperar que el poble en massa demani una cosa per a, només aleshores i gairebé a contracor, fer-la; o bé el lideratge, ser conscient de la significació pública i de la pròpia capacitat i responsabilitat de transformar la societat, sent el primer a tirar del carro per tal d'assolir els objectius desitjats.

L’actual nomenklatura catalana ha triat la demoscòpia. Potser per por, potser per traïció, potser maquiavèl·licament tot esperant que la nova generació els superem i que la història els col·loqui al seu lloc. Poc n’importen ja les raons. El seu temps ja és passat, són història. Cal deixar enrere un Sr. Pujol que només diu allò que és evident i un cop ja ha passat, i un Sr. Carod que justifica totes les seves renúncies amb les enquestes i els pocs vots que diu que el poble li dóna (convindria que recordés que allò de “feu-me confiança” només funciona una sola vegada). Calen nous líders que per damunt de tot ens facin sentir vius i capaços, encomanin esperança i fins i tot certesa d’un futur millor, comuniquin la seva visió, i ho posin fàcil per a seguir-los. Que no calgui empényer-los gairebé en contra de la seva voluntat, que no facin sentir culpable el poble ni esperin que aquest faci tota la feina, sinó que siguin justament els creadors d’una nova realitat cap a la qual simplement calgui deixar-se conduir amb naturalitat.

L’exemple és una de les forces motrius més imparables i transformadores que existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen amb una minoria transformadora que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La segona onada està formada per aquells que, tot i voler el canvi, no s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i d’aquesta manera no inicien el canvi però el fan quallar. La tercera onada és el gruix del poble, que només abraça un canvi quan és evident que ja no serà cap raresa d’una minoria i, d’aquesta manera, fa que finalment succeeixi. Sempre queda un cert residu que només assimila un canvi quan ja s’ha produït i quan, de fet, el següent canvi ja s’ha iniciat.

La missió de les elits dirigents d’una nació és ser conscients de la seva importància i responsabilitat per tal d’assolir els objectius marcats utilitzant els mitjans disponibles. Esdevenir la punta de llança, la primera onada, la minoria transformadora i persuasiva, això és el lideratge. I més encara en una societat com la nostra que ja està acabant la maduració del procés de secessió, que no és ni un joc de nens ni un frívol somni d’una nit d’estiu. Em ve a la memòria el famós crit de batalla dels comandaments israelians: “darrera meu, seguiu-me!” (i no pas “endavant!”). Tota una apologia del lideratge i de l’exemple. Cal posar-se al capdavant. La moral és essencial, i la manera més poderosa d’augmentar-la i propagar-la és precisament mitjançant l’exemple. La por s’encomana, però la moral de victòria també, i és per això que pot guanyar la batalla.

Fer que les coses passin és una actitud vital, totalment contraposada a esperar que les coses passin. O és la brúixola que de forma natural guia totes les nostres accions i decisions, o bé ni tan sols s’entén tanta “despesa inútil” d’energia. En casos extrems ni tan sols es tolera, s’arriba a acusar de temerari aquell que és a punt de demostrar la pròpia incapacitat, i s’esgrimeix aquest argument per a justificar fins i tot una traïció “pel bé de tots”. Visionari o retardatari. Creador o espectador. Aquest és el dilema, i els fets demostren dia a dia què ha triat cadascú.

Ser polític implica ser conscient que la teva tria afecta tot el poble. Ser polític implica que no n’hi ha prou amb dir que es voldria una cosa, sinó que cal deixar-se la pell per tal de fer-la realitat. Perquè hi ha una diferència abismal entre conèixer el camí i recórrer el camí. Cal fer que les coses passin. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”. Doncs això.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

El que Pujol va robar-nos

Article publicat al diari Avui el 27 d'octubre del 2007

Sovint es diu que és perdre el temps comparar-nos amb els bascos i és possible que les circumstàncies no siguin comparables, però hi ha d'altres coses que sí. Les persones que han liderat tots 2 nacionalismes, per exemple, i fa molta enveja que Xabier Arzalluz no tingui cap problema per dir-se independentista i per assegurar que quan hi hagi el referèndum votarà que sí.

És possible que el País Basc i Catalunya, en molts aspectes, no puguin comprar-se, però ha estat moralment, políticament i estèticament horrible que el president Pujol hagi dit sempre que no és independentista i que hagi alimentat sempre el deliri -això sí que és un deliri, i no la independència- de voler fer pedagogia a Espanya i pretendre civilitzar-la. Els brillants èxits i progressos que les successives administracions convergents van aportar a Catalunya només un socialista podria negar-los, i l'excel·lència d'aquells governs brilla més encara si la posem en contrast amb aquest can pixa i rellisca d'ara.

Però tal com explicava el doctor Vila en el seu article de dimecres, Pujol va rebaixar fins a tals punts els nivells de l'èpica que fins i tot els ha pogut assumir Montilla (Fem i farem = Fets i no paraules, etcètera). Pujol ens va fer sentir incòmodes parlant de la llibertat de Catalunya, com si fos només cosa de 4 brètols. Va insistir en el peix i en el cove i ara que no tenim ni tan sols pescador, Convergència s'ha quedat desorientada i amb unes perspectives electorals cada dia més a la baixa. Pujol va robar-li el somni a Convergència i a la nació, i per molt que sigui important fer la feina de cada dia ben feta, i per molt que el president la fes prou bé sobretot els primers anys, qualsevol projecte nacional és un somni i si el negues acabes semblant una puta barata que cada dia se'n va amb qui millor li paga.

Salvador Sostres

Temps de conseqüències

Article publicat al diari Avui el 26 d'octubre del 2007

E l xivarri informatiu generat per les obres d'arribada del tren d'alta velocitat no m'ha impedit escoltar les declaracions del president de l'empresa constructora que dirigeix i integra aquestes obres. Encara que intentava amagar-ho, feia aspecte de desesperat. Com el senyor Morlán. Els informatius mostren gent protestant, indignada. En el meu cas, com que no sóc usuari de Rodalies, la vergonya supera la indignació. Aquest senyor de l'empresa constructora de que els parlo va dir coses significatives, com ara que la seva empresa havia suggerit fer les obres amb una altra tècnica -ja que les autoritats s'havien encaparrat a voler fer passar el túnel per aquells indrets tant complicats-. El seu suggeriment, però, no havia estat escoltat. Exasperat, assegurava que aquesta era l'obra més complexa que mai havia dirigit.

Emprenyar-se ara per les conseqüències que comporten aquestes obres és tan grotesc com enfadar-se perquè es té febre, i oblidar la malaltia que l'ha originada. Veure per televisió determinats governants catalans, alcaldes, etc., amoïnats principalment per les repercussions electorals, protestant indignats, observar com, tot ajudant-los a desviar l'atenció, el periodisme barceloní els fa cas i carrega contra Madrid, és de dements. Assenyalar fora, quan els responsables del desgavell estan perfectament identificats i localitzats a tots i cadascun dels consistoris de l'àrea metropolitana de Barcelona, diu molt poc de la nostra intel·ligència col·lectiva. Perquè la història del traçat de l'alta velocitat a Barcelona hauria de ser motiu d'estudi. De com un país sencer es comporta com un adolescent estúpid. La història d'aquest traçat per la conurbació de Barcelona és la demostració palpable que hi ha països que, arribat un moment determinat, són capaços de beure's l'enteniment. Ni feia falta entrar a Barcelona per on s'hi entra, ni fer el recorregut que es fa pel Baix Llobregat, ni fer un túnel nou per creuar la ciutat, ni es necessitava per a res una estació a la Sagrera, etc. Podríem començar a creure en el futur del país si sortís algun polític i expliqués a l'electorat de l'àrea de Barcelona (capital inclosa) que l'origen dels seus maldecaps no són Renfe, ni Adif, ni la ministra Álvarez. Que ells només representen la febre actual. Que els causants principals d'aquest desastre són les mediocres i amorals autoritats locals que aquests ciutadans escullen.

I quan abans parlava de vergonya ho feia perquè ara (i cada dia des de fa mesos) és el tren. Però un altre dia s'incendia l'Hospital de la Vall d'Hebron. A l'estiu, Barcelona es queda a les fosques. Les cues mèdiques han esdevingut estructurals. El sistema educatiu fa plorar. Les infraestructures són insuficients, i quan ens donen quatre duros els gastem demagògicament per recuperar peatges. La immigració està descontrolada i fa lleig dir que és excessiva i causa molèsties. Es fan opes incompetents disfressades d'interès nacional i, quan fracassen, diem que és culpa de l'anticatalanisme. L'aeroport se'l reparteixen els cacics de Barcelona utilitzant AENA com a intermediari i, a sobre, donem la culpa a Madrid... M'aturo?

Hi ha països que són un problema per als altres -Japó o França, per exemple, han estat, durant segles, una pedra a la sabata per als que els envoltaven-. Però n'hi ha d'altres que són un problema per a ells mateixos. És el cas d'Argentina. O el de la Catalunya d'avui. Països que pretenen ignorar que el principal causant de la seva desgràcia són, precisament, ells mateixos. I el fet que difícilment els països estiguin tocats per la sort em permet assegurar que el pitjor encara ha de venir. Acusin-me de pessimista, però si volen en tornem a parlar d'aquí a uns mesos. Perquè davant determinats reptes, quan s'està preparat, quan s'actua de manera competent, es pot ser raonablement, només raonablement, optimista. Altrament cal ser realista. Portem massa temps fent el burro -sostingudament, sense defallir-. I, a sobre, buscant qui és que, des de Madrid, ens fastigueja. Amb una gran inconsciència, no volem assabentar-nos que la realitat és punyetera, que les barbaritats acaben passant factura indefectiblement. A alta velocitat. O a poc a poc.

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

Esquerra camí del tractament de xoc

Article publicat a elsingulardigital.cat el dia 23 d'octubre del 2007

Sembla que la direcció d’Esquerra Republicana, després dels insults i de les desqualificacions -càncer, empestats, bluf mediàtic...- que ha dedicat a Joan Carretero, en particular, i als corrents crítics del partit, en general, haurà de reconsiderar profundament la línia de submissió al PSC que ha seguit fins ara. Que en la Conferència del passat cap de setmana la distància entre els favorables i els contraris a la renegociació del pacte de govern amb el PSC i amb ICV fos només de cinc punts (43% - 48%) és per pensar-s’ho. Però temo molt que no servirà de gaire. El virus del montillisme, que té el poder màgic de convertir els socis independentistes en avaladors de la política espanyolitzadora del PSC, només pot ser vençut per mitjà d’un tractament de xoc; només una davallada electoral pot fer reaccionar una direcció superbiosa que ja fa temps que no porta roba interior per tal de facilitar les coses als seus gentils sodomitzadors.

Per altra banda, n’hi ha prou de comparar el discurs actual d’ERC amb l’anterior de CiU per veure que “tranquil·litat i bons aliments” i “el meu mal no vol soroll” són les dites que millor resumeixen la seva praxi nacional. És cert que Jordi Pujol parlava de “fer país” i que Carod-Rovira parla d’“independència”, però el primer modernitzava Espanya mentre Catalunya s’antiquava i el segon avala des d’aquí els mateixos que ens provincianitzen des d’allí. Això fa que, trenta-dos anys després de la mort de Franco, Catalunya sigui avui un país infrastructuralment obsolet, lingüísticament esblaimat i nacionalment amansit. Tot un llegat per als joves catalans.

“Voteu-nos per ser decisius a Madrid”, demanava CiU mentre pactava amb el PP; “voteu-nos per ser forts a Madrid”, demana ERC mentre és incapaç de forçar Zapatero perquè eviti l’apagada de TV3 al País Valencià o perquè Salamanca torni els papers de Catalunya. La política narcòtica de CiU ens ha dut a aquest atzucac, la política montillista d’ERC posa els mobles perquè ens hi acomodem. Esquerra, per sort, continuarà viva el 2014, però algú creu que la direcció serà la mateixa?

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

L'independentisme no és pecat

Publicat al diari El Punt el 5 d'octubre del 2007

El sacerdot i publicista sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany va publicar, el 1884, la seva gran obra "El liberalismo es pecado", que va tenir gran ressò no solament en els àmbits espanyols sinó també en els europeus. De fet, caldria emmarcar la seva vasta obra dins el que més endavant s'ha qualificat com a integrisme, sinònim d'intolerància i bel·ligerància sectària. La seva magna obra va aixecar una forta polèmica i va ser assumida pel carlisme com a model doctrinal i programàtic. Finalment la Sagrada Congregació de l'Índex li va manifestar per escrit: «La obra previamente sometida a censura de esclarecidas personalidades merece alabanza porque con argumentos sólidos, clara y ordenadamente expuestos defiende la sana doctrina.»

L'ultramuntà vallesà era un defensor acèrrim del Syllabus del papa Pius IX. En aquest recull no s'hi posen per poc, ja que s'hi inclouen vuitanta proposicions condemnatòries, entre les quals avui es podria afegir el laïcisme i el relativisme ratzingerià. Entre altres anatemes, condemnava el liberalisme –cap al·lusió als innobles centralismes– i ja s'avançava al sinistre Tallaferri, nunci de sa santedat, que va clausurar el concili català, en la seva condemna dels «nacionalismes exacerbats», com va qualificar el català, en un mutis «urbi et orbe» tot mirant pel cim de les ulleres, en el discurs de cloenda a la catedral de Tarragona.

Jo, que em sento liberal fins al moll de l'os, tant des del vessant polític com econòmic i cultural i, a la vegada, professo la fe catòlica, ho puntualitzo abans d'afirmar solemnement que l'independentisme no és pecat. Ho dic després de caure del cavall de l'inoperant, dèbil i entreguista nacionalisme català que, si no es prenen mesures urgents, ens durà cap a la nostra extinció com a poble.

La contundent afirmació de Sardà en el llibre que aixecà en el seu dia tanta polseguera estic convençut que avui encara molts integristes –i n'hi ha molts– la subscriurien. Malauradament, la meva afirmació, que encapçala l'article, no crec que mereixi la mateixa atenció ni que tingui la mateixa repercussió ni difusió. El que més s'acosta al pecat és el centralisme propugnat per la Conferència Episcopal Espanyola, que inclou, és clar, els bisbes catalans. Deixar que la seva emissora oficial, la Cope, difami, menteixi i agredeixi les nostres consciències no té perdó de Déu. El Vaticà, almenys, hauria d'incloure en els seus pecats capitals el «centralisme exacerbat» i actualitzar el Syllabus del papa Pius IX.

D'una manera molt perceptible, cada cop es parla i s'escriu més de la independència de Catalunya. No podia ser menys. Algú dirà, de manera interessada i frívola, que delirem, que no toquem de peus a terra, però saben perfectament que el país no va bé i que la independència és possible, desitjable i rendible perquè l'esclavitud no és bona, i els esclaus, per aconseguir la llibertat, s'han d'alliberar abans de la covardia ancestral.

Avui podem assegurar que qualsevol actitud i tracte plausible i raonable amb el sistema centralista és impossible, per això no ens queda cap altra sortida que la independència. Només cal aplicar el sentit comú per adonar-se que la «colònia» catalana és tremendament rendible al centre per a les seves oprobioses finalitats. Ja que el centre no vol sentir parlar de Catalunya com a nació i reduir-la a la simple regió del NE d'Espanya. L'atac del centralisme és furibund i no té misericòrdia, per això cal respondre-hi amb serenor, però amb determinació i, si cal, jugar-se interessos, béns i salut darrere la finalitat essencial. Els nostres descendents ens ho agrairan. Ho dic racionalment després d'un procés personal que m'ha portat a un cert darwinisme polític que s'ha produït inevitablement en el transcurs del temps. De simple catalanista, a independentista, passant pel nacionalisme, primer moderat i després radical.

Sobretot caldrà «tenir el seny de no tenir seny»; el seny pervers diluït en el magma de la covardia, que se'ns ha ensenyat fins ara, i ser valents, però no temeraris. No, no ens deixem portar per pacifismes fàcils, resignacions estèrils i falsos pactes.

No patim pensant que som uns il·lusos ni uns somiatruites en lluitar pel que volem perquè tenim tota la raó del món, però no n'hi ha prou amb la raó. Cal la determinació ferma, decidida i intel·ligent de posar tots els mitjans al nostre abast, amb les renúncies que calguin, sempre amb la convicció que podem i hem d'arribar a la independència de la millor manera possible. No ens calen partits nacionalistes comparses que amb anades nocturnes a la Moncloa o amb catalanismes socials i pluges fines vulguin arreglar-ho tot amb contrapartides de prebendes, escons i poltrones –en definitiva, poder eixorc i entreguista–. No, no ens calen ni pujolismes egocentristes, ni pseudofederalismes maragallians, ni «molt honorables gestions» montillanes. Els nacionalismes avui ja no són de confiança i no serveixen, atrapats en les seves contradiccions i necessitats imperioses de mantenir el minso poder que els permeti tirar endavant.

No solament crec que no és pecat ser independentista, sinó que estic convençut que aquest sol fet ens farà merèixer un lloc de privilegi al cel perquè a Déu no se l'enganya amb Copes ni pastorals centralistes. Catalunya i, consegüentment, la societat catalana, estan malaltes. Cal fer, doncs, un diagnòstic exacte abans d'aplicar la terapèutica apropiada. Però això pot ser objecte de posteriors articles.

Miquel Esteba
Economista i empresari
5 octubre 2007, Figueres (L'Alt Empordà)

Ànima catalana

Tots els grans homes i les grans empreses comparteixen un tret en comú: la capacitat d'enfocar les seves energies i voluntats cap a un únic objectiu. Catalunya Acció comparteix també aquesta singularitat. Està concentrada en un sol objectiu: la consecució de la Independència. Unic camí cap a l'alliberament i cap a la reconstrucció de la nostra plenitud nacional.

Per assolir aquest objectiu Catalunya Acció aglutina gent que aporta al projecte capacitats molt diverses. Tenim els homes amb la sagacitat política per a dissenyar una estratègia clara cap a la Independència. Hi ha les persones que aporten els seus coneixements i capacitat per a bastir les relacions internacionals necessàries per al reconeixement de la nostra independència. Hi ha els que dia a dia fan la tasca de difusió de l'ideari de Catalunya Acció a través de la xarxa...I així podríem anar esmentant la munió de voluntats que s'han anat organitzant al voltant de Catalunya Acció per a fer possible l'assoliment de l'objectiu comú.

M'agrada comparar Catalunya Acció a un diamant perfectament tallat. Un únic diamant amb una sola funció: brillar amb tota la seva bellesa, però amb múltiples cares que representen les diverses especificitats que hi aportem cadascú. Ara bé, cada faceta, com cada persona de Catalunya Acció té com a substància essencial la qualitat del diamant: la seva duresa, la seva brillantor, la seva llum. I és precisament d'aquesta qualitat que ens dóna els trets propis, del què voldria parlar ara.

Vivim en una societat que ha reduït la seva visió a la perifèria de la Realitat i on tot es redueix als aspectes materials i quantificables. Hi ha però, una Realitat més súbtil que és el constituent essencial d'aquesta realitat tangible. Aquesta realitat súbtil és la que dóna la qualitat, la pròpia manera de ser, l'espurna diferenciadora a cada persona, a cada nació i a tota manifestació material. N'és la seva causa última i la força que les sosté.

Catalunya Acció ha entés que un projecte de la magnitud que hem endegat només pot tenir èxit si contempla aquestes energies profundes que nodreixen la realitat material. I aquestes energies tenen un nom que els darrers anys s'ha evitat, s'ha ignorat i s'ha menystingut, però que ara nosaltres recuperem i posem al centre del nostre projecte: L'Esperit d'aquest poble, l'ànima del poble català.

No descobrim res de nou, simplement posem les coses al seu lloc i enunciem amb claredat que el projecte d'Independència només té sentit quan situem la recuperació de la nostra ànima nacional, del nostre esperit col·lectiu com a eix central vertebrador. Tots els grans homes de la nostra història política i cultural han entès perfectament que la llibertat del nostre poble és la condició necessària per a la manifestació d'aquesta ànima catalana, però no n'és la condició suficient. Cal la plena consciència i la voluntat per part dels qui portin les regnes del procés d'Independència de posar la llibertat al servei del desplegament de les nostres energies espirituals, la primera de les quals n'es la llengua. El Dr. Trueta, Francesc Pujols, entre d'altres, han escrit sobre l'especificitat de l'esperit català, de la seva força, i de l'acte de justícia necessari que hem de portar a terme per a retornar a aquesta ànima catalana el seu espai territorial i mental. Macià i Companys també van entendre que estaven al servei de l'ànima, o sigui de l'essència última d'aquest poble, i per això van ser capaços de consagrar-hi la vida.

Mentre una part d'aquest poble sigui conscient i es mantingui obert a l'influx d'aquesta ànima col·lectiva que batega al cor de la nostra terra i al cor de cada un dels que l'estimem, estem caminant en la direcció correcta. Alexander Solzhenitsyn deia "la feblesa o la fortalesa d'un poble depén més del nivell de la seva vida espiritual que del seu nivell d'industrialització. Ni una economia de mercat ni l'abundància general constitueixen l'èxit suprem de la vida humana. Si les energies espirituals d'una nació han estat exhaurides, no serà salvada del col·lapse ni pel govern més perfecte. Un arbre amb el moll de la soca podrida no es pot aguantar dret".

Quan un poble té una consciència clara de les seves riqueses espirituals, de la seva abundància, de la seva creativitat. Quan un poble sap amb certesa que totes les energies que li calen són ja presents en aquest àmbit espiritual i només ha de deixar que brollin en tota la seva bellesa, és capaç de manifestar una tremenda creativitat en la seva vida col·lectiva. I sobretot esdevé portador d'una gran força, perquè sap que allò que el sosté, els seus èxit, els seus assoliments no depenen de res exterior. Ha trobat la font de poder dintre seu. És el mirar cap al nostre centre com a poble, el ser fidels a la nostra idiosincràcia el que ens fa forts, rics i creatius. El que ens dóna el poder, el caràcter i l'autoritat necessàries.

Catalunya Acció és plenament conscient que ens ha arribat el moment històric de recuperar la nostra ànima col·lectiva, la nostra Qualitat, la nostra pròpia manera de Ser, i de tornar-la a projectar al món com ho vàrem fer a la primera època de plenitud del poble català: l'Edat Medieval. Els catalans vam ser referents, i vam donar al món obres d'art que van esdevenir universals: el romànic; pensament filosofic original i pioner: Llull; cultura política innovadora: les primeres corts europees, grans navegants...,perquè vam ser capaços de pensar i de crear des de la nostra idiosincràcia, a partir dels dictats de la nostra ànima col·lectiva.

Deulofeu, un dels pensadors genials que ha donat aquest poble, ja va deixar escrit en la seva "matemàtica de la història" que dins del primer quart del segle XXI, el poble català s'alliberaria del jou de l'Imperi Espanyol i recuperaria la seva llibertat per a poder entrar en la segona fase de la seva etapa de plenitud cultural i creativa. Ara bé, perquè això s'esdevingui hi ha una condició bàsica: ser conscients que hem de centrar-nos en la recuperació de l'ànima, de l'esperit català.

I per això, el més important és adonar-nos com els segles de colonització que hem patit i encara patim han anat tapant la nostra ànima amb capes i més capes de creences errònies i de substitucions culturals fins a fer-la invisible per a molta gent. Molts han perdut la finor de percepció per a adonar-se que viuen al centre d'una nació poderossíssima, amb una ànima ben viva i en plena ebullició. Només les persones que es van desempallegant del llast colonitzador i s'obren i es deixen portar pel seu meravellós i poderós influx, són conscients de la seva presència i de la seva força. I s'adonen que és aquesta ànima la que ens està guiant i ens està portant. Cada persona que vol i permet que l'ànima catalana esdevingui el centre de la seva vida està fent créixer la consciència col·lectiva que ens retornarà la llibertat i ens permetrà començar amb garanties la segona etapa de la nostra plenitud cultural i política.

Es cabdal doncs, que recuperem en el nostre discurs i en els nostres actes els següents conceptes claus.

1. Que l'alliberament és l'exigència que l'ànima catalana ens planteja a cada un de nosaltres per a poder-se desplegar en plenitud. Per això aquesta pressió interna que molts de nosaltres experimentem. És la pressió de l'exigència que el nucli més íntim del nostre Ésser ens demana. Per això la independència l'hem de veure com un deure que hem d'acomplir . La nostra ànima col·lectiva exigeix l'espai de llibertat i de ple reconeixement territorial i mental per a poder-se expressar en tota la seva bellesa.
   
2. Que hi ha d'haver un canvi de consciència. Un procés de descolonització individual i col-lectiu que ens alliberi de la misèria moral a què estem sotmesos.
   
3. Que l'autoritat i la legitimitat per a portar a terme el procés ha de recaure en mans d'aquells que han demostrat amb les seves accions aquest canvi de consciència. Els homes que tenen clar que la independència no ha de ser per a augmentar només el nostre benestar material, sinó per a retornar-nos la dignitat i l'orgull de ser catalans. Que tenen clar que la Independència ha de servir per a retornar-nos la nostra pròpia manera de Ser i viure en el món. Que tenen clar que la Independència ha de tenir com a finalitat retornar-nos, en definitiva, la joia d'expressar la plenitud de l'ànima catalana, de l'esperit d'aquest poble, perquè com deia Goethe "per a tenir alguna cosa, primer has de ser alguna cosa".

I els que vivim en aquesta terra només volem i podem, en justícia, ser catalans.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Les amenaces de La Vanguardia Espanyola

Definitivament s'han acabat de treure la careta, tant el seu director D. José Antich com el Sr. Comte. Definitivament s'han posicionat en contra de tota idea de sobiranisme. Clar que tenint un equip ple de rectificadors, que malden per no fer enfadar la mà, tant la d'aquells que els paguen, com la d'aquells que representen els seus amos a la colònia, no en podíem esperar res més.

Aquest diari representa la vergonya nacional, on de la renúncia nacional s'en ha fet seriositat, de la indignitat nacional s'en ha fet moderació i de la derrota nacional s'en ha fet objectiu polític. El problema no és l'Espanya antidemocràtica on vivim; l'Espanya troglodita que odia tot el que no entén, que és pràcticament tot; l'Espanya que ens insulta, menysté i ens voldria anihilats si poguessin; l'Espanya que ens roba cada any 20.000 milions d'euros. No, segons els campions mundials de la indecència nacional, els culpables som els catalans, per dir prou, per voler recobrar la nostre dignitat i la nostra llibertat nacional. I per voler ser com molts altres pobles: lliures i decidir el nostre futur.

Fins quan hem se suportar que un diari que encara duu la paraula 'Espanyola' per bandera, ens doni lliçons de catalanisme? Fins quan els hem de sentir donant lliçons de moderació i centrisme, que són simplement actes de renúncia permanent, d'indignitat nacional i d'indecència personal en molts casos? Com hem de suportar que s'atraveixi a amenaçar-nos? Amb què ens volen amenaçar? Sabent qui són i d'on venen, no costa massa veure de quines amenaces estan parlant. Què s'han cregut aquest col·lecció d'indignes, amb quin dret poden amenaçar la lliure voluntat d'un poble? Com hem de suportar que aquest diari de la vergonya resti d'esquena a la nostra llengua?

Els autèntics enemics de la nostra nació, no són de fora; romanen en l'interior de casa nostre, aixoplugats en el poder dels mitjans de comunicació, en els medis empresarials lligats a poders monopolístics o oligopolístics i en el funcionariat espanyolista. Tots ells amb el mateix objectiu: que Catalunya es doni per vençuda després de 300 anys i que passem de ser colònia a ser regió.

S`ha arribat a un punt de no retorn i no hem de suportar mai més amenaces de covards amagats sota capçaleres. No estem disposats a que ens vinguin a buscar a casa de matinada. Vivim a l'Europa dels drets humans, no de les amenaces feixistes a la nostre lliure voluntat. Hem de fer quelcom per defensar-nos del seu verí anticatalà, i pot ser haurem de treure del calaix la campanya de l'època d'en Galinsoga. Hem d'acabar amb aquesta ruïna moral que representa una autèntica vergonya nacional. Ens manca un gran diari profundament nacional que abasti els sectors liberals i conservadors als qual es dirigeix aquesta vergonya permanent. Un medi que posi Catalunya per davant de tot, en qualsevol cas i circumstància. Som-hi doncs tots plegats. Tot està per fer i tot és possible.

Lluís Tarrés
Membre de Catalunya Acció
28 setembre 2007, Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

La duresa imprescindible

Corria l’any 1940 i Europa veia com Hitler s’anava fent l’amo del continent. A base de voler contemporitzar amb el tirà alemany els principals dirigents del nostre continent van anar deixant via lliure a les seves dèries assassines i ràpidament van constatar que es trobaven en un camí sense sortida. Se’ls havia pujat a cavall i ningú sabia com reaccionar. Només el proverbial sentit polític d’Anglaterra va tenir clar què calia fer per a aturar el més gran perill que mai havia pesat sobre la vella Europa.

Així, van decidir fer primer ministre un home dur i implacable: Winston Churchill. La seva trajectòria demostrava que era un home difícil. Foragitat dels dos principals partits del Regne Unit no gaudia precisament de les simpaties majoritàries. Però això no era el que valoraven els seus compatriotas. Era l’hora dels homes capacitats per a afrontar les situacions d’emergència i no pas la dels febles i estrets de pit. El final de la història tots els sabem: Churchill va derrotar Hitler.

A Catalunya no és que ara ens bombardegin els avions de la Lutwafe però no podem amagar també una situació difícil. Com tampoc hem d’ignorar que en ple segle XXI, a Europa, no cal tenir un exèrcit convencional per a esclafar un poble. N’hi ha prou amb ser l’objectiu de guerres psicològiques i uns polítics mediocres que et representin per a anar a parar al cementiri de les nacions. Davant d’això Catalunya sembla que continui preferint homes de pa sucat amb oli com en Saura o en Carod que s’arronsen a la primera de canvi. Estem tant acostumats a vinclar l’esquena que fugim de l’enfontrament i aplaudim a aquells que del baixar-se les calces en diuen “savoir faire” per demostrar que han viscut el maig del 68. Fins entre nosaltres apartem les situacions de tensió amb un forçat “no cal posar-se així” que amaga la ignorància de com encarar una situació de tensió. No podem negar que sempre tenim a mà el nostre conegut “parlem-ne”. I ara no és el moment de “parlar”, és el moment d’actuar.

Si us dic tot aixó és perquè hem d’entendre que per encarar un procés d’independència no podem fer-ho amb bones paraules per intentar convèncer a qui t’ha volgut sempre fer desaparèixer. No és ara el moment del fair-play i dels somriures diplomàtics. Cal encarar-se de forma directa i deixar de banda uns possibilismes fracassats per activa i per pasiva.

L’independentisme ha d’entendre d’una vegada per totes que ha d’adoptar un posat contundent i innegociable. El gest ha de ser ferm i ha d’inspirar respecte, tant a casa com a fora. No és l’hora de la simpatia, és l’hora de l’enduriment. Cap independència de cap poble s’ha forjat a base de flors i violes.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
25 setembre 2007, Barcelona (El Barcelonès)

ERC contra l'independentisme

Article publicat al diari Avui el 23 de setembre del 2007

A Catalunya, els pitjors enemics de l'independentisme són els independentistes. Que no pensi el lector que en la frase anterior hi ha un error tipogràfic (els follets de la impremta, en diuen). No: m'ho he rumiat bé abans d'escriure-ho. I ho argumentaré.

El problema que té l'independentisme per créixer és que molta gent considera impossible la independència. A mi m'han dit sovint: "Bé, si la independència fos possible, jo potser seria independentista. Però, com que no ho és...". Aquest és un argument molt estès entre àmplies capes de la societat catalana. D'això es dedueix que, si es pogués treure el condicional ("si la independència fos possible") l'independentisme augmentaria.

Ara bé: per què la gent no considera possible la independència de Catalunya? Ras i curt: per culpa dels independentistes, que no fan la feina divulgativa i pedagògica necessària perquè la independència sigui percebuda com a possible. Els independentistes són culpables. I, d'una manera més precisa, en són culpables Carod-Rovira i els dirigents d'ERC que, en quatre anys al govern i tenint tots els ressorts del poder, han estat incapaços d'explicar el seu projecte cap a la independència.

Malgrat que hi ha un enorme descontentament social, el ciutadà mitjà no veu la independència com a solució. La percepció general és que no se la prenen seriosament ni tan sols els que -en teoria- són independentistes. La gent no és ximple, i sap que l'independentisme només s'utilitza per guanyar vots, per atiar visceralitats, per esbravar-se a les calçotades i per amagar les misèries del dia a dia del Tripartit 1 i del Tripartit 2. A nivell general, ha quallat aquesta equació: independentisme = demagògia.

És per això que molta gent ha deixat de creure en la independència. Jo, per exemple. Perquè em pregunto: si no hi creuen ni tan sols Carod i Puigcercós, que s'hi guanyen la vida, per què hi he de creure jo, que sóc un simple aficionat? Com pot ser que fins ara (al cap de quatre anys!) ERC no es comenci a pensar de redactar un full de ruta? Carod 2014? I per què el 2014? Atesa la capacitat de persuasió que ha mostrat ERC fins ara, fóra millor fer el referèndum el 2008. Ara. Matem-ho, d'una vegada. Perquè, si les coses continuen així, el 2014 ja no quedarà ningú que cregui de debò en la independència.

He dit al principi que els pitjors enemics de l'independentisme són els independentistes. Potser ho hauria de matisar: són Carod, Puigcercós, Vendrell i els independentistes que dirigeixen ara ERC. Perquè, per sort per a la gent que encara vol creure que la independència és possible, ha sorgit el Cercle d'Estudis Sobiranistes, promogut per Alfons López Tena i Hèctor López Bofill. Els seus membres tenen una virtut impagable: no estan pendents del cotxe oficial, no són sectaris i no es venen per quatre cafelitos a Madrid.

Espero amb impaciència la seva tasca (com la de Joan Carretero i la d'Uriel Bertran). Potser, amb una mica de sort, em convencen que torni a ser independentista.

Francesc Puigpelat
Periodista

La crisi de la paraula

Article publicat al diari El Punt el 7 de setembre del 2007

Podem afirmar amb rotunditat que la nostra classe política viu un descrèdit de proporcions alarmants i la sensació general és que cada dia estan més enfangats. Passa el mateix en altres països? La veritat és que els casos de corrupció, nepotisme o inoperància estan a l'ordre del dia en qualsevol indret del món. La diferència rau en el fet que, mentre en altres llocs miren d'aprofundir en les causes, aquí ens quedem en la superfície a base de quatre frases avorrides que miren de no fer mal als responsables. Tot i així, només gratant-hi una mica hom veu la gravetat de la situació.

Un dels innumerables i darrers exemples d'això que dic el podíem trobar el passat 6 d'agost en aquesta mateixa secció. Aquell dia, l'advocat i militant del PSC Jordi Negre escrivia que «la manca de democràcia interna dels partits i la manca de credibilitat dels representants polítics són els dos motius principals que expliquen l'allunyament de la ciutadania respecte de la política». Malgrat que les seves paraules no signifiquen res de nou, són d'una gravetat extrema. Perquè, ben mirat, si no hi ha «democràcia interna» en els partits és que han deixat de ser-ho per esdevenir o una secta o una organització totalitària o una cosa similar. I qui pot creure en una gent d'aquesta mena?

Si mirem una mica més enllà de casa nostra podem veure com les coses s'analitzen amb més rigor i sense la por de picar allà on pot fer mal. Més o menys això és el que fan el sociòleg i professor de la Sorbona de París Philippe Breton o el prestigiós editorialista de la revista Time Joe Klein. El primer és l'autor del llibre L'incompétence démocratique (Ed. La Découverte. París. Octubre 2006) amb un subtítol que per ell mateix és tot un diagnòstic: La crisi de la paraula com a font del descontentament polític. L'altre, en Klein, és citat precisament per Breton a l'inici del llibre esmentat per dir textualment: «L'editorialista de la revista Time Joe Klein constata la decadència de les institucions democràtiques americanes i la caiguda de l'interès per la política. El seu diagnòstic afecta el conjunt de les democràcies occidentals. Atribueix a la manca d'eloqüència dels homes públics el profund malestar que s'instal·la quan hom pregunta sobre la realitat de la democràcia.» És clar, llegir aquesta sentència i pensar en l'oratòria de l'actual president de la Generalitat produeix, com a mínim, vertigen. Amb tot, no és només la indigència retòrica i conceptual de José Montilla la que ens hauria d'encendre tots els senyals d'alarma. La veritat és que escoltar les principals espases dels partits polítics del país no ajuda precisament a pensar que la solució pugui venir de la seva mà.

El gran mestre de retòrica llatí Quintilià, en el seu clàssic Institució oratòria, explicava com els espartans van expulsar de la seva terra l'art oratòria perquè consideraven que incitava a les sedicions i motins populars. D'això fa més de 2000 anys, però a Catalunya encara s'apliquen les mateixes consignes. En voleu un exemple? Pocs dies abans de la visita colonial que el president d'Espanya va realitzar a Barcelona el passat 2 d'agost per intentar calmar els ànims dels catalans amb motiu del tema de l'apagada de llum a Barcelona i del via crucis de rodalies, Catalunya Acció havia contractat una plana sencera de publicitat en el diari Avui. En l'anunci en qüestió ens encaràvem amb en Zapatero tot convocant els catalans a la plaça de Sant Jaume el mateix dia i a la mateixa hora en què ell havia de visitar el Palau de la Generalitat. Aquesta protesta finalitzava amb un dur discurs que jo personalment havia de pronunciar, però desgraciadament la nostra proclama en el citat mitjà mai va veure la llum pública perquè va ser censurada. Segurament algú va pensar que això podria originar un «motí popular» i va decidir, a la pràctica, prohibir l'oratòria, tal com feien les autoritats de l'antiga Esparta.

Fan molt bé doncs, tant Philippe Breton com Joe Klein, de fer la denuncia que fan. No oblidem que el mateix Quintilià afirmava que la major part de l'eloqüència «resideix a l'ànima» i que «és necessari que concebi les imatges de les coses». Si fem cas de les seves paraules haurem de concloure que els nostres representants no és que només no sàpiguen parlar, és que difícilment saben pensar sobre alguna cosa. Potser nosaltres encara no tenim una noció exacta del que significa tenir homes públics privats d'aquestes virtuts, però ells (els que en teoria són els nostres servidors) sí que són conscients del que pot originar la seva incapacitat. És per això que barren el pas a aquells que puguin concebre i dibuixar amb paraules els sentiments i les ambicions populars. Voldrien que, a l'hora de parlar i de reflexionar, fóssim tan tanoques com ells i així perpetuar la mediocritat que actualment els garanteix la poltrona. Saben perfectament que amb la situació de vexació col·lectiva que patim els catalans, aquells que tinguin l'eloqüència i el coratge suficient per denunciar-ho seran els que podran capgirar la situació.

Hem arribat clarament a un punt on cada dia són més els que veuen en el trencament amb Espanya la solució als nostres problemes més quotidians. O, si ho preferiu, diguem que existeix un clima col·lectiu creixent on la independència de Catalunya apareix com l'opció més assenyada. Ara bé, no ens cansarem d'afirmar que sense un recanvi en les elits polítiques del país resulta impossible i impensable assolir un Estat català. Justament per això, els seus promotors, si alguna eina hem d'esmolar amb precisió és la de la paraula. Sobretot perquè és a partir de l'eloqüència des d'on es conquereix la confiança d'un poble.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
7 setembre 2007, Barcelona (El Barcelonès)

El negoci de la independència

Article publicat al diari El Punt el 4 de setembre del 2007

Potser l'única virtut del procés estatutari ha estat que s'han posat en evidència les enormes mancances de l'autonomia catalana i la misèria col·lectiva que avui pateix Catalunya. Per això l'ensulsiada de l'Estatut ha estat una prova necessària per saber exactament quin país se'ns ha deixat de l'inici de la democràcia ençà i quin nivell patriòtic tenen els nostres polítics.

Avui sabem allà on som perquè la radiografia feta a Catalunya i als catalans és exhaustiva i deriva cap a un sobreposat lerrouxisme montillà que posa en qüestió que la Generalitat sigui la institució adient per a les necessitats nacionals.

L'autonomia o qualsevol classe de federalisme no pot subsistir en un estat tan centralista com l'espanyol. Per tant, podem assegurar que és una trampa letal i subtil que ens està portant a la ruïna política i econòmica, amb la complicitat pusil·lànime, i culpable d'una classe política inepta i poc recomanable que haurà de donar compte de la seva gestió el dia de demà.

Ens vam lliurar d'un tractat europeu constitucionalitzat (per referèndum) que ens anihilava com a nació i vam patir la lamentable tramitació posterior de l'Estatut que tothom coneix, i és normal que avui molta gent parli de la independència i hi pensi com a solució lògica, en vista d'aquest desgavell.

La independència no és cosa de gent eixelebrada, perquè ara es veu perfectament no ja la seva possibilitat sinó la seva necessitat. La situació colonial no es pot perllongar en cap sentit i jo diria que en especial en el món empresarial, perquè ha esdevingut una qüestió econòmica per a tothom i pels empresaris en particular. L'espoliació i la pressió fiscal són, sense contrapartides, totalment insuportables per un país qualsevol. Als inicis de la dècada dels cinquanta economistes consagrats com Perpinyà Grau i Sarda Dexeus manifestaven la impossibilitat quasi metafísica de la independència. Tant és així que Sarda deia: «L'endemà d'aconseguir la independència aniríem a suplicar als espanyols que, per favor, ens volguessin dins l'estat una altra vegada.» No pensava el mateix Trias Fargas quan, al començ de la democràcia, en un míting de CiU ens deia que la independència era possible. Avui no hi veig cap altra sortida plausible.

Em sembla impossible si contemplo la meva pròpia història personal i familiar haver de reconèixer que Espanya és un molt mal negoci per al nostre país i que no ens convé de cap manera viure sota el jou del centralisme parasitari.

Això comporta un gran risc, com tota empresa nacional que s'ha d'assumir. Els inconvenients i entrebancs seran múltiples i cal actuar amb rigor, intel·ligència i sobretot amb valentia. En definitiva, cal jugar-se-la. La confrontació està assegurada; esperem que no sigui tràgica. El problema, endemés d'identitari, cultural, etc., ha esdevingut una qüestió crematística quotidiana i cal que ens adonem que viuríem molt millor en tots els sentits amb independència que sense. Catalunya té avui tots els ingredients per esdevenir un estat independent sense cap mena de dubte. La situació geogràfica és impecable, la dimensió, la història, el dret civil, la llengua i ara, com es pot demostrar a bastament, l'economia. Però el centralisme ho sap perfectament, per això ara per ara ens té ben estacats, comptant sempre amb l'ambivalència de CiU i la demagògia d'ERC.

Que ningú s'esveri per les meves paraules, però crec que estem en el començ d'una trajectòria llarga però necessària ja que l'enemic a vèncer és astut, encara que està ben delimitat tant a fora com a dins de casa nostra (potser el més temible). Les meves afirmacions, encara que no exemptes d'un cert voluntarisme, no són gratuïtes, vénen avalades pels fets i coneixements potser insuficients però determinants.

Fem comparacions amb altres nacions i mirem, per exemple, les dades de la República d'Irlanda: durant tres-cents anys va pertànyer a la corona britànica, va ser estat lliure el 1921 i va proclamar la república el 1949. Varen passar moltes vicissituds però avui viuen en ple esplendor i disposen d'un nivell de vida envejable que crec que és el tercer de la Unió Europea.

Els finesos van mantenir la seva independència amb gran determinació, tacte i diplomàcia en front dels suecs i en especial dels soviètics. Recordo la ironia i commiseració amb què tractaven els estonians, letons i lituans davant de la seva supeditació de Moscou. Cal constatar que, a la seva tradicional indústria forestal i paperera, cal afegir-hi ara el fet que ha esdevingut una potència en el món tecnològic.

Eslovènia: qui la veu i qui la veia! Avui està en procés d'esdevenir un país de grans possibilitats en la seva economia i en especial en el turisme, i amb el fet de pertànyer a la UE, i d'haver-se lliurat de la prepotència sèrbia, podem assegurar que té enormes possibilitats i perspectives. De Croàcia podem afirmar que, un cop hagi resolt els litigis penals conseqüència de la guerra de la independència i s'hagi lliurat de l'estigma estatalista comunista, té un potencial fabulós davant seu.

El mateix podríem argumentar d'altres nacions europees i d'altres continents. Permeteu-me dir que si bé «la Bàltica està glaçada», avui podem disposar, com els països d'aquells indrets, de vaixells trencaglaç magnífics per fer-la transitable tot l'any; per això faig una crida als empresaris i al jovent perquè apartin la ferralla i recuperin la rendible sobirania nacional.

Miquel Esteba
Economista i empresari
4 setembre 2007, Figueres (L'Alt Empordà)

Lideratge

Una situació de deteriorament com la que vivim, evident en tots els àmbits (cultural, lingüístic, infraestructures...) prové de múltiples i reiterades claudicacions i errors que hem comés com a poble. Tots n'hem d'assumir la culpa, però, com en tota organització, la responsabilitat última ha de recaure sobre qui detenta el màxim poder. Són les elits d'un país: econòmiques, intel·lectuals i sobretot polítiques, les primeres responsables.

Les elits del nostre país han abdicat des de fa molt temps d'exercir les funcions que els corresponen. Han preferit el pacte amb l'estato quo, la claudicació sistemàtica i fins la defensa del interessos de la metròpoli colonitzadora, que el compromís i la defensa del seu poble. La seva política tova i poruga és fruit lògic de la seva tria. L'aquiescència de ser el braç executiu d'un sistema basat en la mentida i les actituds colonials els han fet perdre qualsevol legitimitat moral. En perdre la legitimitat moral, han perdut automàticament la capacitat de lideratge que ha de ser el tret més definitori de qualsevol dirigent. La manca de lideratge és un problema greu per a qualsevol poble. Un poble sense lideratge és més fàcil de disgregar i assimilar perquè ha perdut els referents que precisament els seus líders han d'encarnar.

Catalunya Acció entén que tot procés de regeneració com el que propugna, i que és la condició bàsica per a l'alliberament, necessita un lideratge clar i potent. Aquest lideratge neix de la capacitat d'uns homes per desentranyar i entendre els anhels més profunds del seu poble: el desig de llibertat i ple control de la seva vida col·lectiva per a desenvolupar la plenitud de la seva pròpia idiosincràcia. I la voluntat de posar-se al servei del seu poble amb una absoluta fidelitat. Aquesta voluntat de ser fidel a allò que és més genuí i autèntic de qualsevol poble, per portar-ho a la plenitud dóna l'audàcia, la intel·ligència i les altres qualitats que caracteritzen el líder.

Quan un poble està fermament ancorat en la seva essència és indestructible. I aquest ha de ser el paper dels líders: ser un model de fidelitat, de servei i d'integritat a l'essència que et fa ser qui ets, que et dóna la llum pròpia, que et dóna els teus atributs qualitatius.

Quan els que haurien de ser els líders, han esdevingut com en el cas del nostre poble, els instigadors i/o col·laboradors de la colonització, de la confusió i la mentida, l'esfondrament i el desànim s'ensenyoregen del poble que governen. Quan els models que haurien de mantenir la dignitat s'han venut i rebaixat tot el cos social queda ferit.

Per a caminar amb confiança cap a l'alliberament es fa imperatiu substituir aquests models de lideratge corcat i tou pel nou tremp que aporta la visió clara del qui s'ha alineat amb la defensa de la justícia que es mereix el nostre poble.

Aquest nou tremp és el que fa del líder un visionari. És el que fa del líder l'home capaç de pensar una realitat que encara no està materialitzada, i li dóna la capacitat d'organitzar l'estratègia per a fer-la real. Es el que el transforma en l'home capaç d'encarar-se i plantar cara a aquells interessos partidistes (econòmics o polítics) que entrebanquen l'assoliment de l'objectiu comú. És el que fa del líder l'home capaç de teixir xarxes de complicitats i de generar un respecte profund. El líder és l'home que batega amb l'home del carrer, amb la societat civil, però no s'hi amaga darrera ni li demana que passi al davant, sinó que l'arrossega amb la seva força, la seva energia i la seva empenta cap a fites més nobles, més altes, més dignes.

El lideratge, en definitiva, és una qualitat de l'ànima que els altres t'han de reconèixer en virtut de la pròpia trajectòria. No és un lloc que es guanyi amb vots ni amb influències. I és evident que l'arc parlamentari català està orfe de líders. La seva tebior els delata: són els perfectes administradors de la colònia. El lideratge que porti aquest país cap a la llibertat no sortirà de les files dels polítics actuals. Les seves accions els han desqualificat.

La tasca primordial del líder d'un poble és fer brillar les millors qualitats de la seva gent. Encendre la guspira de la creativitat i fer créixer el respecte i l'autoestima, aportant la idiosincràcia pròpia en benefici de la comunitat internacional.

I això només ho pot fer un home que estimi el seu poble, que hi confiï malgrat tots els defectes que hi pugui veure, i que tingui l'audàcia i el coratge de no deixar-se seduir per la mediocritat i les contínues temptacions que sorgeixen. L'autèntic líder d'un poble és aquell que sap veure l'ànima delerosa d'expressió del seu poble enmig de la foscor més pregona, i això només ho pot fer aquell que ha l'ha trobat i li és fidel. En definitiva, el líder d'un poble és aquell que se'n sap el seu servidor.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

L'enterrament del catalanisme polític

Article publicat al diari El Punt el 12 de juliol del 2007

Em sembla que no sóc l'únic que reclama que comencem a parlar d'un cadàver que sembla que tothom veu però que ningú gosa enterrar. Van en augment les veus que des de l'estafa estatutària clamen per donar per mortes les aspiracions tradicionals de l'anomenat catalanisme polític. Unes pretensions les quals, per fer-ho ras i curt, podríem dir que han estat la voluntat d'una convivència harmònica, pacífica i civilitzada amb Espanya tot procurant que fos respectada la nostra personalitat nacional. De tot plegat, el més destacable que n'hem tret és la demostració de la impossibilitat d'un clima d'harmonia entre ambdós pobles, i en aquest procés són molts els catalans que hi han esmerçat tones de bona voluntat (i també d'ingenuïtat) per tal de fer-ho possible. Feina i temps perdut. Cada oferiment fet des d'aquí ha estat contestat amb una sonora bufetada des d'allà. I ara què hem de fer?

No és difícil reconèixer que Espanya ha perdut gran part dels complexos que podia tenir l'any 1975. Llavors sortien d'un règim sanguinari que els feia anar pel món amb el cap cot, donat que eren massa les barrabassades comeses. Els dirigents catalans del moment no van saber aprofitar-se d'aquesta situació. Ans al contrari, el catalanisme majoritari a casa nostra, amb una política que no arribava ni a la categoria de tercera regional, feia mans i mànigues per «modernitzar» Espanya. El cert és que, a poc a poc, els espanyols van anar homologant-se a les democràcies occidentals a base d'OTAN o CEE i ara resulta que ells són el paradigma de l'avantguardisme i nosaltres, una gent ancorada en els temps de mossèn Cinto Verdaguer. Per acabar d'arrodonir la jugada, avui gaudeixen d'unes possibilitats econòmiques inimaginables fa un parell de dècades, gràcies naturalment a l'espoliació comesa amb Catalunya.

Així, el balanç que pot presentar el catalanisme dels darrers anys no és precisament per donar gaires mostres de triomfalisme. De fet, podríem dir que no ha avançat gaire, ja que avui encara està intentant superar els obstacles que van inspirar-lo. Si, per exemple, prenem les famoses Bases de Manresa de l'any 1892, podem llegir-hi textualment: «La llengua catalana serà la única que ab carácter oficial podrá usar-se a Catalunya y en les relacions d'aquesta regió ab lo Poder central.» Ja ho podeu veure, més de cent anys no han estat suficients per assolir l'oficialitat única de la llengua catalana. Si això és el que hem avançat en allò que constitueix el tret més significatiu de la nostra personalitat col·lectiva, ens en caldran cent més per assolir-ho? Ben mirat, ara adquireix més valor que mai aquella frase del gran patriota Daniel Cardona: «L'experiència del catalanisme polític ens aconsella el separatisme.»

Amb tot, però, hi ha qui continua capficat a no voler aprendre d'una experiència que està deixant Catalunya en una situació agònica. Continuen amb l'obsessió malaltissa de fer el possible per tal de mantenir-nos lligats a Espanya. Són capaços de deixar morir Catalunya abans que reconèixer una política equivocada. Ho mantinc fermament: els pitjors enemics de l'independentisme són aquells que durant vint-i-cinc anys han apostat per un impossible «encaix» des dels seus alts càrrecs oficials. Encara ha d'arribar el dia que diguin «ens vam equivocar». A més, de forma incívica, voldrien que les actuals generacions continuéssim en la seva mateixa línia de fracàs, car saben prou bé que el triomf de les tesis secessionistes significa la fallida de la seva política. Així doncs, mai els podrem considerar uns pares de la pàtria, sobretot perquè no ignorem que un pare sempre desitja per a un fill que arribi allà on ell mai ha pogut fer-ho.

De tota aquesta experiència, què en podem extraure? Liquidar la línia política que ha marcat els darrers cents anys tampoc podem fer-ho com aquell que tanca un negoci que no ha reeixit. L'esforç i l'idealisme que ha presidit en moltes ocasions aquest catalanisme no el podem llençar per la borda com si res. Cal reconèixer les bones intencions que han inspirat molts dels seus defensors. És per això que, si hem de tancar definitivament una importantíssima etapa de la nostra història, hem de fer-ho d'una forma ordenada i en consonància amb el rigor que va inspirar la seva creació. Vull dir que, de la mateixa forma que la primera mostra important per articular el catalanisme polític fou reunir totes les entitats i grups més representatius del país amb la finalitat d'intentar donar forma operativa al moviment, també hauríem de fer el mateix per certificar-ne la defunció. Si van existir unes Bases de Manresa que significaren poc més o menys això que dic, hi haurà d'haver un congrés o similar que doni per tancada aquesta etapa de la nostra història i obri les portes al que haurà de ser el leitmotiv de l'acció política dels catalans: l'independentisme.

Els nostres avantpassats van veure que calia anar més enllà per garantir la supervivència de Catalunya. Llavors, per exemple, el gironí Joaquim Riera i Bertran, en el decurs de la famosa assemblea celebrada a la capital del Bages afirmava: «Aquí ens hem reunit en fraternal Assemblea per a reivindicar la nacionalitat de nostra Mare Pàtria.» Era el que corresponia fer en aquell moment, però nosaltres no podem continuar eternament dient només que som una nació. Els temps de les Bases de Manresa ja han passat, i ara el que hem de definir solemnement són uns altres fonaments: aquells sobre els quals s'ha de construir el futur Estat català independent.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
12 juliol 2007, Barcelona (El Barcelonès)

Descolonitzem-nos

En totes les situacions de crisi, l'única manera de redreçar la situació és anar a l'arrel del problema. Detectar allò que n'és la causa i esmenar-ho. Vivim en una societat tan confosa que anar a l'arrel dels problemes fa basarda perquè sovint posaria en qüestió tot el sistema. Per això ens limitem a posar pedaços, que només fan més dramàtica i evident l'ensulsiada.

En el cas concret del nostre poble, aquesta manera d'actuar, la filosofia del "qui dia passa, any empeny" és tan escandalosa que clama al cel. Els "nostres" prohoms de la política proclamen a tort i a dret, com a remei de tots els mals que ens afligeixen, la instauració de la Catalunya social. Hipòcrites! Com si es pogués construir cap ordre social just quan es nega la pedra angular sobre la que descansa tota societat digna: la llibertat. Els "nostres" polítics actuen com aquells carcellers a les ordres de l'amo, que volen repartir els quatre cigrons que tenim assignats, intentant-nos convéncer que els grillons que portem fan bonic. Ens volen fer creure que són els braçalets d'última moda, i que la foscor en què vivim evitarà que ens cremem la pell. Ho repeteixo. Hipòcrites! La seva incapacitat i manca de voluntat de denunciar l'arrel on s'origina la tragèdia dels catalans, els fa inútils per la causa de la llibertat del nostre poble.

La paraula i l'acció és ara a les nostres mans. A les mans dels qui hem signat un compromís vital amb la Veritat, i per tant amb la LLibertat. I quin és l'orígen últim dels nostres mals socials? Allò que eviten pronunciar com si fos un concepte caducat i perdut en la història? La colonització. Pérez Esquivel, premi nobel de la pau, ja denunciava en una entrevista que li van fer fa pocs mesos a la revista IO, que la prioritat de tots els processos colonitzadors és conquerir la mentalitat i la manera de pensar del colonitzat. La colonització és l'anorreament de la pròpia manera de pensar, de ser, de veure la vida i la realitat. Tots els colonitzadors saben que per sotmetre un poble primer cal xuclar-li l'ànima, la seva pròpia manera de ser, que es manifesta bàsicament, en el nostre cas, a travès de la llengua i la cultura pròpies.

Per això els nostres colonitzadors centren tots els seus esforços en aconseguir la substitució lingüistica i cultural, i l'anorreament de la manera singular de veure el món que la nostra cultura reflecteix. Els mitjans per aconseguir-ho han estat al llarg de la història la repressió per la força de les armes i les lleis quan el context històric els ho ha permès, i quan ha calgut ser més subtil i adaptar-se a unes formes democratiques han emprat la inundació mediàtica , que infiltra continuament com un verí, una cosmovisió espanyola i sembra llavors de confusió en temes bàsics com la llengua: promoció del bilingüisme, voler fer passar per cultura catalana cultura feta en castellà al nostre territori... I tot això amb l'única finalitat d'afeblir la presència i el prestigi de la llengua i la cultura pròpies i establir en lloc dominant la llengua i la cultura colonitzadora.

L'objectiu és reduir el català a una situació de gueto. Amb aquest continu rentat de cervell, aconsegueixen que una gran part de la població, ja no vegi una situació de flagrant opressió i injustícia com el què és, sinó com un signe dels temps, al qual hom s'ha de rendir. I ja tenim els colonitzats assumint la colonització i, per tant, esdevenint els seus propis colonitzadors. L'estratègia perfecta. Se'ls ha xuclat l'ànima i ni en són conscients. Uns perfectes zombis que poden ser manipulats a cor que vols. A partir d'aquí se'ls pot espoliar fiscalment, se'ls pot destruir el territori, se'ls pot fer passar el TGV per sota del seu temple més emblemàtic, i ningú piula, perquè els han convertit en homes que han perdut els seus autèntics valors. La pròpia concepció del món. Allò que els donava força. El seu poder.

Aquesta situació només té una sortida. Denunciar en veu alta la mentida i l'estratègia a què estem sotmesos, però sobretot prendre la ferma i irrevocable decisió de descolonitzar-nos. De retornar-nos el propi poder, que és sinònim de recatalanitzar-nos. Aquest procès exigeix un doble compromís, personal i col·lectiu, que s'ha de coronar a nivell polític amb la creació d'un estat propi, on una nova fornada d'homes lliures al servei del nostre poble substitueixi els qui ara controlen les nostres institucions, que són els executors i col-laboradors d'aquest pla pervers de colonització.

El camí cap a l'alliberament ens exigeix actuar en tot moment com a homes lliures, no sotmesos a les trampes colonitzadores. No hi ha camí cap a la llibertat, la llibertat és el camí. Per això cal que ens entossudim a pensar com pensaria un català lliure, a viure en català en tots els àmbits i en tot moment, a exercir aquesta llibertat i aquesta normalitat que ens neguen i ens neguem nosaltres mateixos. Cal que fem nostres les paraules i les actituds de Gandhi: "No vull que casa meva estigui enmurallada, ni vull que les finestres estiguin entatxonades. Desitjo que les cultures de totes les nacions vagin d'aci d'allà al voltant de casa meva tan llirurament com sigui possible. Però refuso que cap d'aquestes cultures m 'arrabassin els peus. Em nego a viure a casa meva com si fos a casa d'un altre, com un intrús, un captaire o un esclau".

Sigues inconquerible interiorment i res ni ningú et podrà véncer exteriorment. Perquè la pressió mediàtica i legislativa colonitzadora no pot res contra la persona conscient que ja ha fet la seva tria, però sí que guanya a aquells que s'acomoden a la situació, i als que tot i ser-ne conscients, n'esdevenen col·laboradors en la seva vida quotidiana, sovint inconscientment, consumint i fent el joc a la cultura imposada o amb actituds tèbies que no posen en evidència la gran farsa. Un gran mestre de saviesa va dir : "Sigueu freds o calents. No sigueu tebis". La radicalitat en el sentit més genuí i noble de la paraula és patrimoni dels qui s'han fet servidors de la Veritat i han decidit ser fidels als seus reptes. La tebior és les escorrialles de la vida que queden als qui es deixen comprar. Els homes i dones decidits a viure amb radicalitat el compromís de l'alliberament d'aquest poble som la punta de diamant que està perforant el vel de foscor que ens envolta. I ens retornarem la llum. Només el compromís i l'acció valenta en la quotidianitat otorguen el privilegi de formar-ne part.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Guerrers per la llibertat

Els temps de crisis profundes són temps de grans desafiaments i, per tant, de grans oportunitats. Saber entrellucar i fer créixer les oportunitats allà on aparentment només hi ha caos, mediocritat, odi, límit, desengany, és patrimoni dels guerrers espirituals, tal com els defineix el xaman indi iaqui D. Joan: "La vida d'un guerrer espiritual és un desafiament sense fi i els desafiaments poden ser bons o dolents. La diferència bàsica entre una persona ordinària i un guerrer és que un guerrer s'ho pren tot com un desfiament, mentre que una persona ordinària s'ho pren tot com una benedicció o com una maledicció".

Vivim uns moments històrics, en els quals la tragèdia del poble català és tan escruixidora que ens obliga a fer la tria entre continuar sent persones ordinàries, persones que es veuen i es viuen com a víctimes del destí, de la història, o esdevenir guerrers espirituals. Esdevenir homes que assumeixen el seu lloc i el seu moment personal i històric. No el blasmen, sinó que l'entenen com l'oportunitat per a esdevenir actors, per a créixer a un nou nivell de coneixement i de praxis que els fa conscients d'infinites capacitats adormides en el seu interior que malden per manifestar-se, per encarnar-se.

Assumir com a patrimoni propi aquesta capacitat de ser el creador de la teva pròpia realitat individual i col·lectiva és un procés ardu. Deixar enrera l'home ordinari, l'home-víctima, passa per assumir plenament el nostre aquí i ara, consumint-lo. Experimentant el dolor, la ràbia, la por, els límits que intentem evitar, negar i reprimir tot al llarg de la nostra vida.

El primer pas per a esdevenir guerrer demana obrir-se plenament i acceptar totes aquestes emocions i vivències: experimentar el dolor que et consumeix les entranyes, plorar fins que se t'assequin els ulls, sentir la ràbia que t'inunda el pit com una onada calenta i el cor com un verí. Viure l'abandonament i la impotència amb plena consciència, sense pal·liar-los. Només quan haurem passat per aquesta catarsi, vivint aquestes emocions i deixant-les enrera, descobrirem que cap d'aquestes energies que tant havíem temut i evitat és en realitat el nostre enemic, i que consumint-les quan es presenten i deixar-les inmediatament enrera, ens obren a tota una nova perspectiva del nostre ésser, ens obren les portes a forces més profundes que es mantenien a l'espera. La transformació que hom experimenta quan assumeix l'aquí i l'ara, quan assumeix viure plenament el regal del seu moment vital i històric, quan es beu tota la copa de vi, per amarg que sigui, que la vida li ofereix, és d'una qualitat difícil d'explicar. Cal viure-la.

Quan hom accepta esdevenir guerrer espiritual s'adona que la situació més injusta esdevé la més gran oportunitat i aprèn a beneir les persones i les situacions més abjectes. Un gran guerrer, el Dalai Lama, beneeix els xinesos com a instruments del seu destí. D'un destí que l'empeny cap a un nivell més elevat de coneixement i de praxis. És plenament conscient del sofriment, el dolor i la injustícia que els xinesos fan viure al poble tibetà, però la seva perspectiva, enlloc d'encallar-lo en l'odi, el victimisme, o la resistència estèril, l'obliga a cercar en el més profund de si mateix tot de capacitats creatives insospitades. El condueix a viure en aquest espai interior d'on brolla tot. Aquest punt que ens manté ferms enmig de les tempestes de la vida.

El nostre moment històric ens empeny a fer el salt. A passar d'homes ordinaris a guerrers espirituals, per esdevenir homes de coneixement i de poder, de compassió i fermesa, d'humilitat i fortalesa, d'intel.ligència i pragmatisme, de saviesa i coratge. Homes de servei. Homes dignes.

Tenim un repte històric que ens apel.la: l'alliberament del nostre poble. Tots aquests segles de colonització i opressió, a voltes brutal, a voltes més subtil, però sempre present, ens han corcat l'ànima i la voluntat. Han desenvolupat els aspectes més mesquins del nostre caràcter col·lectiu: ens han fet mesells, acomodaticis i egoistes, han corsecat els nostres ideals com a poble i ens han fet refugiar en "el cadascú a casa seva". Han desenvolupat l'autoodi i ens ha fet desentendre del benestar col.lectiu, deixant camp lliure als que veuen el nostre país com a objecte d'especulació i rapinya. No és estrany. Estem sotmesos a una metròpolis que només ens contempla com a objecte d'espoliació i de benefici, i incrusta aquesta mentalitat en els sectors de població més proclius a seguir el joc del poder establert.

Aquesta mateixa situació, però, també ha interpel·lat moltes persones, que han respost esdevenint lluitadors clarividents per la llibertat. Homes que han esdevingut guerrers. Ara ens cal, més que mai, respondre a aquest impuls interior que el moment històric requereix. No és un moment per a homes ordinaris. Es un moment de grans decisions i de compromisos vitals. I el primer ha de ser a nivell individual. Cada un de nosaltres és cridat a decidir si vol assumir esdevenir un guerrer al servei d'aquest poble, o continuar com a víctima i instrument dels botxins. Només la transformació interior de cada un de nosaltres garantirà la regeneració col·lectiva necessària i vital per a l'alliberament del nostre poble.

L'esperit que sacseja aquest poble, que l'empeny a desvetllar-se i a posar-se dempeus per ocupar el lloc que li correspon et repta a no doblegar més el genoll ni l'ànima davant la mentida i la manipulació. Et repta a desenmascarar la colonització cultural i lingüistica que ens ofega. Et repta a acceptar el compromís d'esdevenir llum en la foscor, regeneració davant la mediocritat, fermesa enmig de la tebior i la claudicació. Fes-te'n digne.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

'Statu quo'

Article publicat al diari Avui el dia 1 de juny del 2007

Seria d'esperar que d'ençà de diumenge els partits tinguessin, ni que fos lleugerament, la sensació de fracàs que correspon a aquells que han aconseguit que la meitat de la població no vagi a votar. Ja se sap que aquest sistema els permet anar fent la viu-viu còmodament -ja voldríem tots que, amb només el 50% de quota de mercat, el 100% de la població estigués obligada a pagar-nos la festa!-. Però si encara queden polítics amb una mica de sentit d'Estat, s'ho haurien de fer mirar. Per si no coneixen l'entorn, em permeto fer un petit repàs dels sistemes electorals municipals d'alguns Estats que ens envolten.

A Portugal -país del qual mai admirarem prou la decisió i capacitat que van tenir per desempallegar-se de Castella mentre nosaltres començàvem a practicar el "sí, però no; no, però sí" que ens ha fet tan famosos com menyspreats-, la gent elegeix directament l'alcalde. A la papereta de vot es marquen tres coses: el nom de l'alcalde (que no ha de ser membre d'un partit necessàriament), el partit que es desitja votar per tal que formi part de l'assemblea municipal i el cap del barri o districte (la freguesia). Ja ho veuen. Qui serà l'alcalde, no és un tema a negociar. Que l'alcalde i la majoria del consistori potser no són del mateix color polític? Doncs a conviure i a vigilar-se mútuament, perquè així ho ha decidit el votant.

A Itàlia el sistema varia depenent de la mida del municipi. En els de més de 15.000 habitants, el votant marca el nom d'aquell que vol que sigui l'alcalde -que no ha d'estar adscrit a un partit-. A part, com a Portugal, s'elegeix el partit que es vol que formi part de l'assemblea municipal. Per ser alcalde cal tenir més del 50% dels vots. Si aquesta situació no té lloc, la setmana següent es fa una segona volta entre els dos candidats més votats. Com a Portugal, pot ser que l'alcalde no sigui del mateix partit que la majoria del consistori. Per a poblacions més petites de 15.000 habitants l'alcalde va lligat a una llista. Per contra, en aquest cas, la llista és oberta i es poden escollir individualment els membres que es vol que formin part del consistori.

França. Les llistes no tenen per què ser de partit. A les poblacions amb menys de 3.500 habitants, l'elector pot marcar els noms dels candidats desitjats i, fins i tot, incloure-hi noms que no hi són (le panachage). A les poblacions de més de 3.500 habitants, les llistes són tancades. Si cap d'elles obté més del 50% dels vots es passa a una segona volta on a la llista més votada se li assignarà el 50% dels regidors del consistori encara que no hi arribi per vots. L'altre 50% es reparteix entre els altres partits proporcionalment, segons els resultats. El consistori elegeix l'alcalde. A París, Marsella i Lió (més de 300.000 habitants), la demarcació electoral és el districte, no pas tota la ciutat. Cal remarcar, però, dues característiques. Primera: els ajuntaments tenen a França molt poca autonomia (França és un Estat centralitzat i el prefecte és el que talla el bacallà). Segona: els partits arriben a les eleccions municipals "renovats" gràcies al procés electoral que, periòdicament, té lloc per triar president de la República.

Bé, ja ho veuen. Els nostres polítics poden triar i remenar -si el que pretenen és millorar les coses, és clar-. Si, per contra, les intencions són continuar amb la tècnica del "venc per 50, però cobro per 100", poden anar tirant de la rifeta, és a dir, deixant anar tòpics cretins com fins ara: "Cal conscienciar la gent", "no ens hem explicat prou bé", "hem d'estar més pròxims a l'administrat", etc. Però si són una mica espavilats sabran que les bicoques no duren tota la vida. Jo mateix, a partir d'avui esdevinc abstencionista. I animo que la gent s'apunti a l'abstencionisme mentre no es canviïn els sistemes electorals. Mentre no canviï l'statu quo.

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

Prefereixo el No-Do

Article publicat al diari Avui el dia 25 de maig del 2007

S'acaba la campanya electoral. Visca! A mi m'agradaven més les xarlotades que feia la Banda del Empastre. Eren inofensives i només estaves obligat a pagar entrada si volies veure-les. Divendres passat, tot fent zàping, vaig contemplar un bocí del debat que manu militari conduïa el senyor Cuní. La tecnologia permetia, amb un dit, canviar de canal. A la Cuatro hi feien un reportatge sobre el Raval. En un instant passaves de veure la merda de ciutat en què s'ha convertit Barcelona, a contemplar els responsables que ho han fet possible. Sembla que els socialistes reconeixen que guanyarien l'alcaldia, fins i tot, presentant-hi un sofà. No ho dubto. I amb un vàter, també.

S'acaba, simultàniament, la tabarra amb què ens inflen el cap els periodistes dient que no els agraden els blocs electorals. No sé què és pitjor, si la frivolitat dels polítics municipals o el corporativisme de determinats periodistes. Si jo acabés d'aterrar a Catalunya i fos un extraterrestre demòcrata (per probabilitat n'han d'existir, segur) rebutjaria els blocs electorals -aquesta mena de No-Do ridícul-. Però després de dos dies de llegir "os grandes diarios europeus" que s'editen a Barcelona, i observar els nostres mitjans de comunicació, el més probable és que donés gràcies a Déu pel fet que algú hagi establert els blocs electorals.

Qui hagi volgut seguir les darreres eleccions franceses mitjançant la premsa estrangera i hagi escoltat el que es deia aquí hauria de preferir els blocs. I no ho dic simplement per l'anècdota que un informador de TV3, en un moment determinat, digués que li agradaria anunciar el triomf de la senyora Royale, i no el despatxin. Ho dic perquè la intoxicació és constant. Ja és llàstima haver tingut la mala sort de néixer en un país on el bon periodisme és cosa del passat. I el que dic val per a totes les bandes.

Per un costat tenim els periodistes als quals podríem anomenar com "del règim", i que frisen per entrar en nòmina de PRISA. Individus convençuts que abans de Polanco la democràcia no existia. Es caracteritzen per propagar la idea que qualsevol acció és bona si és duta a terme segons la seva particular idea de progressisme, i per no comprendre com és possible que hi hagi gent que viu a Londres, o a Viena, si existeix Madrid -que, com se sap, és la meta mundial de qualsevol periodista-. Quan jo era petit (abans del políticament correcte) d'aquest tipus de gent en dèiem "renegadets". Eren catalans de "regionalismo bien entendido". Gent d'ordre -sempre que l'ordre el marquin els seus, evidentment-. Quan aquesta tipologia d'individus, a sobre, es cola als mitjans públics (com succeeix a Catalunya), t'adones que la prensa del Movimiento era menys perillosa.

De l'altre costat tenim els mitjans independents. Per independent, a casa nostra, s'entén aquell mitjà que sobreviu gràcies a: (1) subvencions públiques discrecionals i (2) voluminoses subscripcions públiques guardades en secret. Hi ha periodistes que treballen en aquests mitjans intentant fer una feina honesta a desgrat de l'amo. Però hi ha individus als quals el grup en què treballen els ha menjat el coco, i volen convèncer-se que col·laboren amb bastions de la llibertat, que treballen en una mena de Washington Post local. Malauradament, quan l'amo del mitjà considera que no li han donat el bocí de tortell públic que creu que li toca, deixa que aquests col·laboradors mosseguin. Arribat el cas, fins i tot publiquen articles amb filtracions -només aquelles que interessa, és clar-. Si, finalment, els donen el bocí del tortell que reclamaven, aleshores, automàticament, torna la calma a l'oasi barceloní.

Vaig veure els que protestaven pels blocs electorals, reunits al Col·legi de Periodistes (per cert, es diu col·legi perquè es comporten com escolars malcriats a qui ningú crida l'alto?). Vaig entendre de què anava el rotllo. I com que això no és Nova York, ni tampoc Lou Grant habita entre nosaltres, trio el lamentable No-Do abans que la intoxicació disfressada d'informació. Visca els blocs!

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

'Accountability'

Article publicat al diari Avui el 18 de maig del 2007

Hi ha paraules en anglès la traducció de les quals es fa difícil. Una d'aquestes és accountability. La traducció immediata i plana és responsabilitat. I encara que jo la traduiria com per passar comptes, els anglosaxons la utilitzen especialment per fer referència a situacions que no han acabat bé. En un diccionari d'anglès he trobat una accepció especialment clara: "Obligació de carregar les conseqüències de no haver assolit els objectius fixats".

En els darrers trenta anys a Catalunya s'ha treballat d'una manera organitzada i intensa per esborrar de tots els àmbits de la nostra existència el concepte d'accountability. La manera més eficaç per aconseguir-ho ha estat, lògicament, l'escola. I a fe que ho practiquen! És curiós observar que quan es parla de fracàs escolar es mira sempre a l'alumne -i Déu me'n guard, de treure-li cap responsabilitat-, però mai al professor o a l'escola. I no són ells, els primers que han fracassat? Esclar que estem parlant d'individus no subjectes a l'accountability. I els alumnes cada cop menys, malauradament.

L'eliminació d'aquest principi bàsic ajuda a reforçar el sistema públic que pretén, al capdavall, controlar-ho tot. Es tracta d'universalitzar el principi que empara els funcionaris: no han de carregar les conseqüències de la feina mal feta. Tant és així que no se'ls pot despatxar quan ho fan malament. No cal buscar explicacions sofisticades ni causes excepcionals al desastre de les nostres universitats i escoles públiques. Un sistema en el qual no es pot acomiadar un professor perquè no fa la seva feina, mai no funcionarà. Només els interessats a mantenir l'actual sistema es dediquen a intel·lectualitzar l'afer. Quan a un no li interessa agafar el bou per les banyes es dedica a sofisticar el discurs, ja se sap.

La projecció d'aquesta manera de pensar culmina en el sistema penal espanyol. ¿No seria raonable que, sense oblidar el principi de rehabilitació, una bona porció de la pena fos orientada al principi de qui la fa la paga, sense excuses? ¿És possible que un individu que ha matat un altre sigui al carrer al cap de set anys perquè "ja s'ha rehabilitat"? De veritat la vida d'un altre només costa set anys simplement repetint "no ho faré més"? Una de les raons que hom hagi de pagar un preu pel fracàs és evitar actuacions que no tenen en consideració el perjudici causat.

Què és, sinó la manca absoluta del sentit d'accountability, el que el porta a comportar-se com ho fa el president Maragall? Ens diu: "Jo creia que això seria un èxit, i ara m'adono que no serà així. Me'n vaig a Europa. Ciao!". Algú hauria de dir-li: "Ep! No fugi i expliqui'ns quin serà el preu que pagarà per haver fracassat en el seu intent. Com compensarà el mal que ens ha provocat?". La inexistència mateixa d'un pla B si el Tribunal Constitucional retalla l'Estatut demostra el gran menfotisme de la classe política vers el concepte d'accountability. Ells, que han muntat un merder de ca l'ample, quan res no funciona es limiten a encongir-se d'espatlles. De veritat ningú no pagarà un preu per tot aquest bunyol?

Sobre com s'avança per fer calar aquesta mentalitat ho vàrem veure en un dels anuncis que TV3 va emetre per promocionar una de les seves demagògiques maratons. El recorden? Dos ximpanzés. L'un tenia èxit en executar l'exercici que se li encomanava. L'altre no. L'instructor donava un plàtan de premi al que havia assolit l'objectiu. Aleshores, el ximpanzé que havia rebut el plàtan el partia i en donava la meitat al que ho havia fet malament. Que maco! Que solidari! Que entendridor! No van plorar? Malvats! Però saben quin és el missatge que hi ha al darrere? Doncs que, tant si ho fas bé com malament, et toca mig plàtan. I no hi ha res més efectiu per afeblir i controlar una societat que escampar arreu aquesta mediocritat intel·lectualment tova i socialment irresponsable. Des de TV3 a les escoles, des de les presons al Parlament.

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

'Les petits Ségo et Sarko'

Article publicat al diari Avui el 11 de maig del 2007

Els dies previs a les eleccions he tingut l'oportunitat de parlar amb amics francesos. M'ha sorprès que no menyspreessin aquell candidat a qui no votarien. Però també m'ha cridat l'atenció les raons que alguns m'han explicat per votar Sarkozy. La majoria no eren només de programa -la candidata socialista va fer propostes tan innovadores com el seu contrincant-, sinó la sensació que el senyor Sarkozy mostraria més fermesa per dur a terme allò que havia dit que faria. Deien que la senyora Ségolène Royal dubtaria davant determinades decisions i sobretot (atenció) tremolaria davant el seu propi partit.

Les reflexions m'han semblat interessants obretot per a gent com nosaltres, que pretenem sofisticar superficials anàlisis polítiques tot estudiant les actituds i frases dels nostres polítics, quan la realitat és que al darrere només hi ha paper de fumar. Ara mateix, tota la classe periodística fa suposades anàlisis arran de les declaracions del president Maragall. ¿De veritat a ningú se li acut que simplement es tracta de la reacció del que a Madrid anomenen un niño bonito? ¿Que al darrere d'on molts hi han volgut veure genialitat i estratègia no hi ha res més que indolència, immaduresa, frivolitat i la xurra d'haver estat el pregoner d'uns Jocs Olímpics?

El procés electoral francès ens hauria de fer reflexionar. M'ha agradat la transparència en el procés d'elecció. Que el sistema francès té defectes? Segur. Ara: comparat amb el procés d'elecció del president de la Generalitat, és caviar. En un programa de ràdio vaig coincidir amb el candidat Artur Mas -encara no havien tingut lloc les darreres eleccions al Parlament de Catalunya-. Em vaig permetre dir-li: "Si els catalans poguéssim escollir directament el nostre president, probablement l'elegit series tu. Com que no heu modificat el sistema electoral per fer-lo més democràtic, probablement no ho seràs".

El fet que la designació de la màxima representació del país vingui determinada directament per l'elector dóna enormes avantatges a la democràcia -tantes com penalitats als partits-. Un president elegit (no estem parlant d'un primer ministre) necessita legitimitat davant del poble. Molts comentaris que se li feien a Maragall, i altres que ara se li fan al president Montilla, no existirien d'haver estat elegits directament. A més, la força del vot dóna autoritat dins dels partits. L'època més brillant del president Pujol era quan guanyava per majoria: qui s'atrevia a qüestionar-lo? La resposta és similar a la del líder empresarial que fa guanyar milions: "Posa-t'hi tu, a veure si ho fas millor!".

Observar com als Estats Units els candidats d'un mateix partit lluiten en públic, de forma transparent (ep!, i passant comptes pels diners recaptats), o veure com els candidats francesos s'han barallat dins del partit per liderar un projecte i després l'han defensat en el mercat obert de milions d'electors, causa enveja. Sobretot quan un sap que el nostre president ha estat elegit per telèfon.

Catalunya necessita regeneració. L'exministre Barnier (col·laborador ara del senyor Sarkozy) va dir dilluns passat: "A partir d'ara, els dies de la República monàrquica estan comptats". La Catalunya política dels darrers trenta anys necessita urgentment tenir els dies comptats. I això passa per obrir un sistema electoral que afavoreixi l'aparició de Sarkozys i de Royals -que han renegat obertament del passat-. Impossible la renovació sense que gent fresca ens expliqui que si ara som en aquest atzucac és perquè molts dels catalans que van col·laborar a dissenyar la Transició ho van fer fatal i, sovint per interessos o per incompetència, no van defensar els interessos de Catalunya. I que no se'ls pot continuar donant Creus de Sant Jordi, ni claus de la ciutat, perquè, simplement, no s'ho mereixen.

Cal començar a renegar del passat, com han fet a França. I només les generacions fresques i desacomplexades que emergeixen gràcies a un sistema electoral obert -que no són un producte destil·lat per un partit- poden fer-ho. Al cap i a la fi, quin mal hi ha? ¿O és que és millor preservar el passat a canvi de continuar malmetent el futur?

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

Alliberament i ombra col·lectiva

Tot procés d'alliberament personal exigeix la integració de l'ombra, del nostre drac personal. L'alliberament demana la integració de totes aquelles emocions, idees, vivències... que al llarg de la nostra vida hem anat reprimint, obeint pressupòsits culturals, o com a resposta inconscient al dolor i a la por que ens han provocat.

La societat estimula des de la més tendra infantesa que l'individu s'esquinci en dues meitats: la màscara, el jo, aquella part de nosaltres que reuneix les qualitats, emocions... amb les quals som més ben acceptats o ens sentim més còmodes, més "normals", i la nostra ombra, on hi encabim tot allò que titllem de "negatiu" o "perillós". Però com més poderosa l'ombra, o sigui més reprimits i inconscients els seus continguts, més domina la vida dels individus, perquè irromp en la seva vida per canals patològics i dolorosos.

L'home sa és aquell que accepta la seva totalitat. Entén que totes les energies presents a la seva vida, sigui la tendresa o la ràbia, són útils i creatives simplement perquè són. I les reconeix i els fa lloc en la seva quotidianitat. La integració de l'ombra passa, doncs, per abandonar la idea de voler ser "bons" o "purs" i assumir ésser complets. Superar la polaritat i cercar la integració. Només quan ens reconeixem complets i vivim des d'aquesta plenitud, som lliures, i la creativitat i la joia són llavors consubstancials en la nostra vida.

El que s'esdevé en la psique humana, es reprodueix també en la psique dels pobles. Un poble per a ser lliure ha de reconèixer i integrar totes les energies que el conformen: el seny i la rauxa, els valors més angèlics i els més terrenals: la passió, la ràbia, l'odi.. Només l'expressió de totes les seves energies li donaran la capacitat de trobar la seva genuïnitat i d'assumir-la amb claredat i sense vacil·lacions.

La història del poble català ha estat un procés d'esquinçament brutal. En el seu devenir històric, el nostre poble s'ha anat creant una màscara de poble assenyat, pactista, dialogant, civilitzat (1), i ha amagat a l'ombra tot d'altres valors i emocions més "perillosos", com ara la passió, l'agressivitat, la ràbia, l'odi i la revenja. Aquesta ombra s'ha fet tan poderosa i inconscient que ens surt per tot arreu com una amenaça. La ràbia i l'odi que no sabem viure amb naturalitat quan les circumstàncies ho demanen, tal com fan els pobles més sans que els nostre, s'expressa en forma d'autoodi, un autoodi que està profundament incrustat en el nostre cos social, i que té noms i cares : PP i Ciutadans en són la seva expressió política.

La repressió d'aquestes energies vitals tan necessàries per al desenvolupament saludable, no només ens ha fornit amb una ombra que treu el cap per tot arreu, sinó que a més ens ha convertit en un poble anèmic, esmorteït, poruc. Un poble tan confós que, fins i tot els polítics que diuen representar-nos, justifiquen cofoiament l'opressió i la castració del nostre poble. No som capaços de trobar el nostre centre perquè estem tan polaritzats cap a la "màscara" de poble politicament correcte, sensat i dialogant, que no sabem ni reconèixer que tenim aquestes energies vitals enormes que estan rugint perquè les integrem.

La llibertat del nostre poble depassa el vessant polític. És una qüestió d'entendre que en el nostre procés històric hem capat aquest poble de les energies més vitals per a la seva subsistència. O les reintegrem i assumim (que, com tots els pobles sans, tenim energies poderosíssimes en forma de passió...) o aquestes energies reprimides ens destruiran. Només quan acceptem la totalitat del nostre ésser com a poble, i per tant totes les energies implicades, podrem començar una integració que compensarà la polaritat de poble "assenyat i servil" amb què ens hem identificat, i ens fornirà del coratge, la passió, la sinceritat i la fortalesa per a fer el camí del mig: el de trobar la nostra verdadera vàlua i el d'assumir amb orgull i dignitat el nostre lloc en el món. Només assumint la nostra ombra podrem cavalcar el nostre drac col·lectiu i recuperar el nostre poder.

(1) Seria interessant de fer una anàlisi històrica, des d'aquesta òptica, començant amb els càtars, que s'anomenaven a si mateixos "els purs", i que van ser anihilats a la batalla de Muret per les forces "més terrenals" del Vaticà i dels francs. Perquè allò que no reconeixes en tu, sempre acaba imposant-se, i normalment amb un cost altíssim.

Maria Torrents Quadres
Consellera de Catalunya Acció

El llevat i la massa de la Independència catalana

En el nostre cas, Catalunya és el pa. La farina són tots els homes i dones que estimen Catalunya, que l’estimen plena i lliure, i el ferment, el bon ferment, és el projecte de Catalunya Acció. Tot pensament, esperit, idees força, únic objectiu innegociable, estratègia, lideratge, membres plenament convençuts i frisosos de la seva Independència nacional, membres que actuen i membres que també paguen. El convenciment sense la mínima aportació econòmica no serveix de res, és com un llevat que descuidat es degrada o una massa que no es pasta i no puja.

Seguim amb els exemples. L’Espelt és un patriota del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) que tem morir sense poder veure la Independència del seu Poble. L’Espelt es desespera perquè veu com entre molts es juguen als daus les nostres coses, entre els d’ací –polítics nous rics o polítics vells rics que estimen més els seus interessos que no pas Catalunya- i els polítics d’allà representants d’un poble orgullós, envejós, altiu i lladregot a més no poder –no en van tenir prou amb tot l’or i l'argent que van furtar d’Amèrica. L’Espelt tampoc entén perquè una tal De la Vega ha de venir a casa nostra el dia de Sant Jordi a tocar-nos els pebrotets.

Espelt, home, sigues pacient! Espelt, creu! Ara les coses seran diferents perquè hi ha un grup de catalanes i catalans que tenen la determinació d’agafar el timó de la nostra nau, que tenen la determinació d’agafar d’una vegada per totes el ceptre del nostre Poble per defensar-lo com cal i es mereix! No és això el que tu dius sempre: qui planta cara al nostre enemic? qui s’encara al nostre invasor? Prou Espelt! No despotriquis més contra el mesellisme clar de l’Esquerra que nomena primer a un Maragall i després a un 'fujimori' català com a autèntics cavalls de Troia. Prou Espelt! No et deixis enganyar pel mesell i covard nacionalisme pujolià que es desdiu per arreglar Espanya.

Espelt, asserena’t! Fes com el pagès mil·lenari que tira la llavor i espera. Aleshores, al seu temps, hom veu que despunten els primers brots de la primavera, brots de Catalunya, brots d’independència, brots de Poble honorable i massa castigat. Espots, Castanys, Torrents, Carners, Torts, Vilaltes, Sabates, Carreteros, Joels, Bofills, Palluzzies, Tenas i tants altres que van despuntant. Paciència i camí Espelt! Bon cop de falç que un altre juny s’acosta!
Estiguem a punt! Reforcem-nos i reforcem aquest nostre estimat Poble des de Salses fins a Guardamar, fent costat als valents catalans d’idees clares, catalans dels sud, del nord, de l’oest i de l’est enllà la Mediterrània.

Per a afrontar les batalles decisives que ens esperen, per guanyar-les en favor de Catalunya, ens cal un exèrcit fort, preparat, entrenat, coordinat i amb immenses dosis de moral de victòria. Tot ho tenim! Sols falta la tasca constant i pacient que tot ho amalgama. Mantenim-nos ferms, Espelt, des de la torre de guaita, des del far de Catalunya Acció que il·lumina i marca persistent el Nord, des del repetidor que pacient clama i reclama a la memòria. Ferms, constants, innegociables, treballant per la plenitud política de Catalunya.

Desperta ferro! Desperta terra! Desperta Poble! En tres-cents anys no han pogut amb nosaltres! Arriba el temps de la collita! Segadors! Som-hi! Acabem bé la nostra feina que ja n’ha arribat l’hora.

Salvador Molins i Escudé
Conseller de Catalunya Acció
Berga (El Berguedà)

Creure en nosaltres mateixos

Article publicat al diari El Punt el 10 d'abril del 2007

Vint anys després continua essent vàlida (i potser encara més que quan es va formular) la sentència del professor Carles M. Espinalt: «Els catalans prou anhelen la independència nacional, però no saben veure la manera d'assolir-la. Cap projecte no es creu viable abans de plasmar-se, amb nítida i vigorosa figura, en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així, doncs, els artífexs que inculquin, en cada català, la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme.»

Breu i encertadament va quedar definit l'estat d'ànim que encotilla l'acció de l'independentisme del nostre país. Veritablement semblem com perduts a l'hora d'encetar qualsevol estratègia guanyadora, i es va apoderant de tots plegats la sensació que no hi ha res a fer. Som potser l'únic país del món que, entre nosaltres, ens encomanem el derrotisme. Deu ser per això que, sovint, les reunions patriòtiques agafen un to d'enterrament que procurem dissimular amb xerinola. És la forma que tenim de desdramatitzar la situació d'emergència que vivim. Tothom posa l'èmfasi en les dificultats, i ho fem amb un convenciment i de forma tan detallada i fins i tot acadèmica que resulta impossible creure en la victòria. És natural, doncs, que només pensem a «aguantar». Som el poble dels resistents. Naturalment, capgirar una situació com aquesta requereix un gran vigor psíquic. Has d'armar-te d'optimisme i arguments perquè generalment els teus connacionals et bombardegen amb tota mena d'històries, anècdotes i vivències personals que volen certificar la impossibilitat de la creació d'un Estat català. És per això que el primer que cal és que el projecte independentista, tal com diu Carles M. Espinalt, es plasmi «amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar». Quan això s'assoleix; vull dir que quan les paraules i l'actitud dels promotors de l'independentisme adopten un to segur i enèrgic que apunta cap a la victòria, llavors és quan comença l'autèntica batalla entre nosaltres. S'inicia la lluita dialèctica entre aquells qui en la seva ment ja han dibuixat el que pot ser una Catalunya lliure i uns altres els quals només pensen a sobreviure com a comunitat. Uns han sortit de la trinxera i els altres encara hi són. Així, el primer objectiu dels que han tingut l'ànim d'encarar-se i de rebel·lar-se contra la injustícia serà contagiar els que es troben en la seva mateixa situació.

Amb tot, encara ens restarà el més difícil de tot: «inculcar en cada català la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble.» Com podem fer-ho? Abans de res, els nostres arguments han de ser sòlids i poderosos. Cal, a més a més, esprémer-nos el cervell per tal de trobar exemples suggestius i motivadors sobre allò que serà el nostre futur Estat. La modernitat ha de planar contínuament sobre el nostre discurs i, sobretot, haurem de lligar el nostre benestar i la nostra competitivitat col·lectiva a l'assoliment del nostre objectiu. Res de lamentar-nos per la nostra dissortada història. Mentalitzem-nos que ara la nostra força ha de ser la de les idees i la ferma defensa que en fem. Que la majoria dels nostres compatriotes vegin que mai podrem gaudir d'un esdevenidor amb garanties lligats, d'una o altra forma, a Espanya i França.

Ara bé, siguem conscients que Catalunya és un poble molt exigent políticament parlant. No ens pensem que pel fet de repetir com uns lloros «independència!», «independència!», «independència!»... ho tindrem tot guanyat. Ans al contrari. Potser ara estem en un moment en què els independentistes aixequem les màximes sospites. Què hem fet malament? Més aviat estem pagant «justos per pecadors». Avui són molts els que pensen que tots aquells que el nord de la nostra política és «trencar» amb Espanya i França actuarem igual que l'actual cúpula dirigent d'ERC. Tot i que puguem entendre que «gat escaldat de l'aigua tèbia fuig», també cal dir-los que tinguin la memòria una mica més llarga. A veure si ara resultarà que els únics que han parlat de la secessió de Catalunya són els que avui seuen al govern català al costat dels que van apadrinar els GAL. Els manifestem de forma clara i rotunda que nosaltres procurem beure de les fonts dels Macià, dels Carrasco i Formiguera o dels Serra i Moret, per citar-ne només uns quants.

Uns personatges que tot i seguir diferents disciplines de partit, tenien clar que per damunt de les seves respectives sigles hi havia la dignitat i la glòria de la nació. Ells, en circumstàncies molt més dramàtiques que les actuals, van demostrar que abans que salvar les seves respectives formacions calia salvar Catalunya. Poden dir el mateix avui els seus teòrics descendents polítics de nom ERC, CiU o PSC, respectivament? Aquests són una mostra més que de fills tarats també en pareix la política.

Tinguem sempre present que per esdevenir els «artífexs que inculquin, en cada català, la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble» ens caldrà intel·ligència i audàcia. Però no oblidem mai l'exemple dels que ens han precedit en la lluita per la nostra llibertat. És per això que encara que algunes de les nostres formes mai podran ser les mateixes de les d'abans del franquisme, hi ha coses que mai canviaran. I la principal és posar per damunt de les nostres misèries, enveges o disputes l'ideal pel qual molts dels nostres hi han deixat la vida: Catalunya!

Santiago Espot, 43 anys
President Executiu de Catalunya Acció
Barcelona (El Barcelonès)

L'independentisme no és l'actual ERC

L'independentisme és quelcom molt més seriós que les bestieses que ERC està fent últimament. Deien que havien entès el missatge dels seus electors i acaben fent un malt terrible a la idea independentista. L'altre dia un periodista, allunyat tant d'ERC com de qualsevol idea independentista, recalcava que cada dia hi ha més independentistes, però també més gent que refusa el comportament infantil, immadur, inconsistent i incoherent. No saben el mal que estan fent. Si la independència és tenir gent que ens mani com els actuals dirigents d'ERC, molts es donaran de baixa molt aviat.

Deia el periodiste italià Primo Aprille, que els imbècils són uns avançats al seu temps, i que sense ells les organitzacions es moririen per inanició. Suposo que en el cas d'ERC aquesta malaltia està molt més que avançada. Ja n'hi ha prou de comèdia. Us en recordeu dels tics hamletians amb l'estatut?: Sí crític, blanc, nul polític, i no. El millor hagués estat el vot nul polític per donar clar exemple del que és ser una nulitat política pel país que tant diuen defensar. Les seves apostes estratègiques s'enfonsen a la velocitat de la llum. No cal entrar a fons en elles, ja que són ampliament conegudes i convenientment desqualificades. Però no en tenien prou. Havien de seguir donant trumfos als enemics de l'independentisme. I a fe de déu que ho estan aconseguint. Com es pot tractar un assumpte tant seriós per Catalunya com el Dret a l'autodeterminació amb aquesta frivolitat, aquesta incoherència, aquesta manca de dignitat, ja no sols nacional, sinó fins i tot personal? Com es pot voler saltar la paret sent part d'un govern que té el president més espanyolista que ha tingut mai la Generalitat? Un personatge que ha estat capaç de negar els drets històrics de Catalunya, de presentar esmenes el mateix 1 d'octubre a l'Estatut aprovat el 30 de setembre, que ha fet declaracions vidalquadristes en plenes elecions al Parlament de Catalunya, que és un dels màxims culpables dels problemes de TV3 al País Valencià i que va votar a favor de l'Estatut valencìa on es posaven les pedres de la segregació lingüística? Els problemes interns d'ERC no són els problemes de Catalunya. En Carod vol ser l'Euskadiko Ezquerra de Catalunya, i mentre en Vendrell fent declaracions independentistes. Han perdut el nord i tots els altres punts cardinals. No saben d'on venen, no saben on són i no saben on van. I això perjudica tots els independentistes.

A la vida es pot perdre tot, menys la dignitat. I avui, l'han perduda del tot. Ara estem en un punt curiós: cap dels dos partits anomenats nacionalistes són capaços de fer una moció conjunta sobre el dret inalienable de Catalunya a l'autodeterminació. Tenim uns polítics patètics, mediocres, indecents, indignes, que han fet bandera de la dimissió nacional. Poden anar fent escarafalls, però ja no enganyen ningú. Només escalfen cadires, es juguen menjadores i del país no se'n recorden. Donem pas a la societat civil. No tenim cap altre remei si volem una autèntica regeneració política i nacional.

Lluís Tarrés
Membre de Catalunya Acció
Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Pensem com a homes lliures, si us plau !

Llegia ahir un article signat pel Sr. Josep Bellet a la web de la plataforma "Sobirania i progrés", proposant que els representants de "Sobirania i progrés" i els de la "Plataforma pel dret a decidir" es reunissin per a redactar una constitució catalana i l'oferissin als partits polítics per a què la defensessin. De moment no sabia si es tractava d'un acudit de mal gust o d'una enorme presa de pèl. De seguida em vaig adonar que no, que el Sr. Bellet realment ho deia de bona fe. El que fa la cosa encara molt més greu.

De veritat es creu, Sr. Bellet, i tots els que com vostè encara estan imbuïts d'aquesta candidesa que els incapacita per a fer una anàlisi seriosa de la realitat històrica que vivim, que aquests partits que ens estan destruint el país, voldran o seran capaços de fer alguna cosa per a redreçar la situació? Ja som molts els lúcids que fa temps que ens hem tret la bena dels ulls i esperem pacientment que els fets continuïn desenganyant tots aquells que encara confien en els partits actuals i plataformes diverses per a sortir de l'atzucac en què ens trobem. Però articles com el seu obliguen a posar sobre el paper allò que qualsevol persona capaç de pensar sense el llast que limita la llibertat de pensament dels colonitzats, seria capaç de deduir ràpidament.

Al parlament català hi tenim dos perfils de partits pel que fa a la defensa dels interessos catalans. Els clarament espanyolistes que cerquen la nostra dissolució com a poble. Volen que esdevinguem una província d'Espanya, tot i que permetrien, molt magnànimamant, és clar, alguna peculiaritat regional. Són Ciudadanos, el PP i el PSOE ( i els verds, la marca blanca del PSOE). D'aquests els més perillós i efectiu per a l'assoliment dels seus propòsits és el PSOE, i saben per què?, perquè s'enmascaren en la mentida i la manipulació. Són els que et maten mentre et diuen "compañero". Els seus actes els delaten contínuament, per als qui ho volen veure, però com que la intoxicació és tan potent han arribat a vendre els tòpics amb què revesteixen la mentida com a exponents del progressisme i del cosmopolitisme. I això enganya les ments més febles.

L'altre perfil el dibuixen CiU i ERC, que sobre el paper diuen no voler la involució que patim, però en realitat les seves ments i els seus actes són tan esclaus del que dicten els partits espanyolistes, que s'aculen a la primera envestida. Quan se senten molt acorralats aixequen una mica la veu, però després res. No només no defensen els justos interessos catalans amb convicció i fermesa, i oblidant els seus odis interns, sinó que permeten que els pitjors enemics del poble català s'instal·lin al Govern de la Generalitat, com va fer en el seu dia Convergència pactant amb el PP, i com ha passat ara amb l'actual direcció d'ERC oferint la presidència al PSOE, mostrant amb això un nul sentit d'estratègia política i de visió de futur. I si no, mireu que feliços que estan personatges com el Sr. Ernest Maragall desmuntant el gran pacte per a l'ensenyament que els republicans, o hauria de dir els "d'esquerra", es pensaven que els socialistes respectarien perquè l'havien pactat en l'anterior legislatura.

Sr. Carod, que han pactat amb el diable, i la naturalesa del diable és la mentida i la traïció! Està ja demostrat que ni CiU ni ERC no volen agafar el brau per les banyes, i en lloc de lamentar-se i fer-se els possibilistes, desenmascarar el conflicte que vivim i assumir amb fets que l'única solució del desgavell que patim és la independència. Deixar de ser esclaus. Que il·lusos! La història de la Catalunya lliure els jutjarà com els darrers governs colonialistes, els que fins a darrera hora van defensar els interessos d'una metròpoli, l'espanyola, que ens ha xuclat fins l'úlima gota de sang, moral i econòmica.

I les plataformes? Puc suposar-ne la bona fe. Però els manquen tots els ingredients per a ser efectives. La plataforma "pel dret a decidir" ja ha passat d'exigir el dret a decidir, que en la manifestació del 18 de febrer del 2006 es va veure superat clarament pels manifestants que clamaven contínuament independència, a pidolar que ens regalin la pelleringa estatutària que ja ha passat per tots els ribots haguts i per haver. Si tinguessin dignitat, senyors promotors de la plataforma, i s'adonessin de la manipulació a què estan sotmesos, plegarien, i dirien clarament al poble català que han fracassat, perquè no han tingut el coratge ni la intel·ligència de recollir l'enorme energia que hi havia al carrer el 18 de febrer i utilitzar-la per a arribar allà on s'ha d'arribar: a la independència sense trampes intermèdies.

La plataforma "Sobirania i progrés" ha representat la cara més sobiranista de l'actual ERC, que ha volgut rentar-se la cara de la injustificable praxis política que porta a terme l'actual direcció del partit. Ha promès que quan arribaria als 10.000 inscrits engegaria una campanya de recollida de signatures per a presentar al Parlament català a fi de convocar un referèndum d'autodeterminació. Encara confien que el Parlament en faci alguna cosa del 1.000.000 de signatures que volen recollir? No sospiten que faran el mateix que van fer amb les 500.000 recollides per demanar el reconeixement de les seleccions catalanes? Desar-les al cul d'un calaix.

El problema greu d'aquestes plataformes, com el dels dos partits que diuen defensar els interessos catalans és que no tenen la llibertat de pensament per a analitzar la situació històrica amb claredat, perspectiva i indepèndència. Sempre miren cap a Espanya. Pensen i actuen reactivament, mai proactivament. Encara no s'han tret els tics de l'esclau. Els falta la llibertat de la ment i el coratge del cor per a entendre allò que els analistes polítics internacionals veuen clarament. Només hi ha una solució: La INDEPENDENCIA. I que per a arribar-hi, no es pot improvisar. Cal una estratègia intel·ligent que superi el joc polític de paràmetres colonialistes en què es mou l'actual política catalana. I cal una gent que hagi demostrat una clara regeneració moral. Que hagi superat la moral d'esclau tan estesa entre la classe política catalana.

Mentre tota l'energia que representen les persones lligades a aquests dos partits i a aquestes plataformes no iniciï un camí clar i contundent cap a a l'alliberament de Catalunya, la partida la guanyaran, com està passant des de la transició, els que sí que tenen clar el que volen: la provincianització de Catalunya. Per això, Sr. Bellet, plantejar a aquestes alçades que plataformes que no tenen l'objectiu inalienable de la independència s'uneixin per redactar la constitució d'un país lliure, és demanar la lluna en un cove. Es molt possible que els sortís un rave més gran que el de l'agònic estatut que encara cueja al Constitucional!

I que, a més, encara confiï que un govern "català", al servei dels interessos espanyols pugui defensar-la, ja és el súmmum de la bona fe, o l'expressió modèlica del pensament de l'esclau, que sentint-se incapaç de ser ell mateix el protagonista de la seva història, el gestor de la seva llibertat, espera que l'amo, que el té encadenat des de fa segles, ara li tregui l'anella del coll.

Sr. Bellet, i tots els qui com vostè encara van amb el cor a la mà. Comencin a pensar com a homes lliures i a erigir-se en actors del seu moment històric. N'hi ha que ja ho estem fent. Quan els caigui la bena dels ulls, podrem treballar plegats per una Catalunya lliure i plena.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

D'acord, però canviïn

Article publicat al diari Avui el 2/març/2007

Les darreres setmanes hem sabut de dues iniciatives que afecten les eleccions. Una l'ha explicada el conseller Saura, l'altra l'ha donada a conèixer el conseller Puigcercós. El primer ha dit que s'han de buscar mecanismes per motivar la gent perquè vagi a votar. El segon ha parlat de la llei electoral, cosa que ha provocat que tots els partits hagin reaccionat centrant el discurs en l'afer que els interessa: no perdre els escons que ara tenen. Per contra, no s'ha detectat ningú a qui preocupés l'aprofundiment democràtic.

La classe política pot estalviar-se la tradicional cançoneta de "cal explicar millor el que fem per tal que el ciutadà es motivi i vagi a votar". Les operacions de propaganda -aquestes que tant estimen els diputats enyoradissos de règims fracassats- s'haurien d'anar arraconant. La gent ho ha entès tot perfectament. Interpreta cada dia els gestos, les declaracions i els fets dels polítics actuals. I n'observa els resultats. La conclusió és evident: la majoria dels diputats d'avui dia menyspreen absolutament l'elector. Però bé, no voldria ser acusat de negatiu, i, veient que aviat arribaran les discussions de la nova llei electoral, deixin-me que proposi dos punts (només dos!) en els quals, al meu entendre, la nova llei hauria de millorar l'actual.

Un aspecte consistiria a aconseguir que la representació dels parlamentaris fos per districtes. Catalunya dividida en districtes d'un sol diputat (a la ciutat de Barcelona un dels districtes potser seria Gràcia, no ho sé; a Esterri d'Àneu un districte potser agruparia aquesta població amb d'altres del voltant...). Diversos candidats de partit haurien d'optar a esdevenir el representant d'aquell districte, i només un guanyaria el lloc. S'ha d'acabar l'anonimat i dilució de responsabilitats que s'amaguen darrere el títol de, per exemple, diputat per la demarcació de Barcelona -demarcació que abraça tota la província i desenes de diputats-. S'ha de passar al títol de, posem per cas, diputat pel districte de Manresa. I amb oficina oberta dues o tres tardes a la setmana. El diputat ha d'acostumar-se a rebre les visites dels seus electors (que potser l'han votat, o potser no), que li plantejaran qüestions de caràcter divers. Els diputats han de deixar d'amagar-se darrere del grup i del partit, i passar a tenir responsabilitats concretes i individuals. Han d'aprendre a deure's al seus electors, i no pas al partit. I no em titllin de càndid o utòpic, perquè així és com funcionen moltes altres democràcies del nostre voltant. Creguin-me, les coses només rutllen convenientment quan un ha de passar comptes amb aquells que li posen el rostit a taula.

Un segon aspecte que la nova llei hauria d'incloure seria el de permetre l'elecció directa d'alcaldes i del president de la Generalitat. Ja no demano llistes obertes (que seria el més correcte), sinó simplement un vot doble: llista tancada de partit per al Parlament o consistori, i elecció d'una persona (que no cal que sigui de partit) com a president o alcalde. En el cas del president de la Generalitat el tema ajudaria a identificar ciutadà amb institució. En el cas dels ajuntaments, el sistema acabaria amb el descontrol, les irregularitats i la corrupció que tots sabem que existeixen. Un cop més, no estic proposant cap revolució, sinó simplement copiar i adaptar allò que ja fan els nostres veïns (Portugal, França, Alemanya, etc.). És clar que el fet significa desmuntar l'establishment existent.

Són moltes les coses que poden fer augmentar la confiança en el sistema democràtic. Ara: totes passen per un canvi d'actitud dels polítics -amb l'establiment de regles que els obliguin a una millora de comportament significativa-. Són sobrers, doncs, els discursos tan mel·liflus com buits i inflats. Ara es presentarà una magnífica oportunitat per fer que les coses millorin, i podrem detectar què és el que en realitat persegueix la classe política. Si no desitja canvis haurem entès el missatge. I a molts no ens quedarà altra alternativa que fer-nos antisistema -de veritat-. O exiliar-nos. Perquè governar per a 50 i pretendre cobrar de 100 és una estafa.

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

A què estan jugant ?

Publicat al setmanari El Vallenc el 23 de febrer de 2007

Tots recordeu la famosa manifestació del 18 de febrer de l’any passat. Milers i milers de compatriotes van sortir al carrer per, segons deien els seus organitzadors, reclamar “el dret a decidir”. Molt bé. Però la veritat és que la immensa majoria ja va “decidir” aquell mateix dia tot cridant "Independència!". Ni rastre d’estatutisme, federalisme o patriotisme social. El sentit comú i la dignitat nacional dels catalans aquell dia va superar llargament la migrada ambició del lema de la convocatòria.

Ara, exactament un any després d’aquella jornada, els seus promotors van convocar el passat diumenge un acte públic a Barcelona per informar sobre quines serien les seves properes accions. Normalment, si algú aconsegueix reunir aquella munió de gent que va acabar exigint la independència de Catalunya, el més lògic és continuar en la mateixa línia i amb més contundencia si cal. Vet aquí però que els dirigents de la “Plataforma pel Dret a Decidir” ara diuen que sortiran al carrer “a defensar l’Estatut”. Caram amb els “sobiranistes”! De quin Estatut parlen? D’aquell sorgit el 30 de setembre del nostre Parlament? I ara! No, aquell ja ha passat a la història. El que pretenen és fer costat al text aprovat per les “Cortes españolas” i actualment amenaçat per les tisores del Tribunal Constitucional. Exactament el mateix al que aspiren el PSC, CiU, ERC o ICV. En quin equip estan jugant?

No cal dir que tots aquells catalans que van sortir llavors al carrer ara s’han de sentir senzillament estafats. Recordo que fins i tot un eurodiputat català em va reconèixer que aquell dia en els carrers barcelonins es respirava un clima independentista i un clima… antipartit! Ben mirat, era lògic. Les actuals formacions amb representació parlamentària les hem deixat de considerar útils per a defensar els nostres interessos col·lectius. Més aviat fan nosa. És clar, ells avui només pensen en quants alcaldes i regidors podran “col·locar” el proper mes de maig. Amb tot, molts van veure en els impulsors de la reeixida demostració del 18 de febrer del 2006 una alternativa autènticament patriòtica. Creien que allà no podia arribar la llarga mà de la partitocràcia que ofega el país. Malauradament ara veuen que es van equivocar.

Segons informacions periodístiques, dues-centes eren les persones aplegades diumenge passat per la “Plataforma pel Dret a Decidir” i que van convenir defensar l’Estatut que en forma d’almoina ens han donat els espanyols. Ja ho veieu, l’independentisme de desenes de milers de catalans, un any després, ha servit per a apuntalar l’autonomisme de quatre gats.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Què ens estafen ?

En un article anterior parlava de l'enorme mentida en què vivim inmersos. Una mentida que ens confon i ens xucla la vida. Un aspecte cabdal d'aquesta mentida és la supressió que es fa del pensament genuïnament català. He hagut de descobrir, ja adulta, en Ramon LLull, Jaume Balmes, Batista i Roca, Fuster, Deulofeu, Pujols, i la llista podria allargar-se amb molts d'altres que encara no conec, tot i ser universitària.

Els currículums escolars i universitaris negligeixen tot aquest nostre pensament que seria l'orgull i l'honor de països com Anglaterra o Alemanya, on als seus joves se'ls fa conèixer i llegir i se'ls ensenya a valorar els seus pensadors i literats. I on els periodistes i homes públics poden citar els seus clàssics perquè els coneixen i estan orgullosos de ser-ne hereus. A casa nostra, la mala fe i l'encarallotament dels polítics ha perllongat i ha portat a una situació excruciant el silenciament de la cultura pròpia que el franquisme havia imposat. Tots els "tics" de considerar de poca vàlua i per tant de passar per alt tot allò que és genuí i propi, encara que siguin profundament valuosos, han esdevingut norma. Estem profundament colonitzats. Les nostres autoritats ho promouen i ho permeten, dissimulant-ho amb eufemismes diversos, i molta gent ni se n'adona.

Cal desemmascarar la mentida denunciant l'estafa que se'ns està fent. S'està soterrant l'ànima més genial i creativa d'aquest poble, la que ens entronca amb veu pròpia amb les grans tradicions universals, i es substitueix per una mediocritat esborronadora. Des d'aquesta article reivindico el pensament català i us recomano un gran desemmascarador, un pensador que a Anglaterra, França o EUA seria un número u, per l'agudesa del seu criteri, pel coneixement profund que demostra d'allò que parla i per la força que encomana. És en Carles Muñoz Espinalt, en el seu "Recull d'escrits", publicats per Muñoz Espinalt edicions. Acabo, tot esperonant-vos a comprar-lo, amb uns fragments extrets d'una conferència pronunciada l'any 92 titulada "Una desmoralització superable" i que sembla escrita per als nostres dies, tant pel context que retrata com per l'anàlisi, que, ara i aquí, ens assenyala amb clarividència la causa i la solució del problema.

Tenir capacitat d'inspirar confiança per a guanyar-se la voluntat d'altres persones a hom li reclama moral ètica, però també moral de caràcter. La moral d'un mateix depèn no sols de la clara virtut en el fer, sinó d'un tremp ferm. Per això, la millor i més entenedora definició dels mots desmoralització o desmoralitzar, la dóna el diccionari: "Privar de l'energia moral". Exacte, el desmoralitzat està com buit per dins, entre atordit i atuït, talment com si no tingués ni esma per a refer-se. Ara es palpa la desmoralització a cada cantonada i tothom treu a relluir la crisi.

Què s'anuncia? Crisi en grec equivalia a la necessitat d'una decisió important. Una determinació molt resolutiva que demana, en primer lloc, empenta de caràcter. Si no hi ha prou empenta de caràcter, les decisions importants no es prenen a temps i aviat entra la sensació d'impotència i el neguit de no saber com sortir-se'n. Llavors sorgeix la desmoralització i el campi qui pugui. A Catalunya mateix, com que no es gosa plantejar-se un plesbicit per la Independència, veiem que tota la política queda reduïda a una permanent decepció que va d'un absurd a l'altre. En una de les darreres sessions del parlament català, el president del Govern, va dir que "havia acabat la paciència, però que havia anat a comprar-ne més". Tot allargant l'acudit, va ser una llàstima que no hi hagués cap diputat amb prou talent per preguntar-li: si en aquella botiga on havia anat a comprar la paciència també venien valentia, determinació i dignitat.

No trobeu que ens escasseja? Com podem esmenar-ho? En primer terme hem d'estimular i formar nous dirigents que sàpiguen vestir una ètica adequada a l'evolució dels temps i que tinguin prou caràcter per lliurar-nos de la postmoralitat que tot ho abassega. Cada dia hem de ser més exigents amb els homes que ostenten càrrecs polítics. Com a mínim hauríem de fer-nos nostre el que deia a primers de segle l'eminent psiquiatre Domènec Martí i Julià, amb un clar sentit de la moral del treball: "Quan un català entra o vol entrar en la vida política, mireu abans de què viu: si és sabater, mireu si és un bon sabater; si és advocat, mireu si és un bon advocat i si és metge, mireu si és un bon metge, etc. , i tingueu la seguretat que si és un dolent sabater, o un dolent advocat o un mal metge, serà un dolent polític i per tant un mal representant de la cosa pública". Si gairebé cap dels dirigents polítics actuals podrien sortir ben parats de la prova, com voleu que no hi hagi desmoralització? Què ens queda? Afortunadament, els homes tendim a refer la nostra moral i a recuperar el to quan nous caps de brot abranden les consciències. Sí, podem superar l'actual desmoralització, però no serà pas possible dignificar-nos, si no partim de la premissa que mai no hi ha justícia ni ètica, si els dirigents són corruptes, curts de gambals o actuen d'esquena al poble.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Un cop d'estat constitucional ?

Se'n parla en alguns àmbits d'opinió, d'aquest cop d'estat constitucional. En la meva opinió no van massa errats. L'embogiment de la caverna mediàtica, l'autoritarisme creixent dintre del PP, les proclames des del púlpit, les opinions de les togues en assumptes no jurídics i un silenci inquietant de les armes, ens venen a donar una pista bastant clara d'on som i cap a on anem. El silenci de les armes, que dintre d'Europa és obligat encara que no volgut a l'Estat Espanyol, de tant en tant es trenca amb soflames franquistes. Els últims moviments del lepeniste PP, tant del partit en si, com dels seus àmbits d'influències, ens porten a sospites inquietants. L'opinió comença a estar perseguida com els millors temps del franquisme, sent pocs els polítics catalans que surten en defensa dels agredits (el tracte sofert per l'Oleguer de la majoria dels partits catalans és vergonyós, i del tracte donat a l'Èric Bertan millor ni comentar-ho per a no fer-ne enrogir algun).

Aquesta cursa cap al passat va començar quan en temps del PP es va a començar a perseguir mitjans de comunicació pel sol fet de ser abertzales i molts d'aquests mediocres van restar callats. Després la malifeta de la llei de partits, impensable en qualsevol democràcia avançada, ens va dur cap a temps que ja pensàvem oblidats. S'imaginen una llei així al Regne Unit, il·legalitzant el Sinn Féin? Els polítics varen tornar a callar i varen votar aquesta llei. El silenci o l'acceptació d'aquestes accions per part dels polítics varen obrir la porta de bat a bat a les accions de la caverna espanyola. Quan s'obre la porta a restriccions de la llibertat és molt difícil tornar-la a tancar i els exemples de la història ens ho han demostrat.

Es va envalentonar el franquisme sociològic, varen despertar els feixistes silenciosos després de tants anys ben amagats a les coves de l'estat, varen començar a aparèixer les banderes preconstitucionals, els crits a favor de la violència institucionalitzada, els crits a la venjança, els aldarulls i violència feixista a arreu, sobre tot al Vallès Occidental, els atacs com en la millor època feixista al País Valencià contra les associacions culturals i lingüístiques dels Països Catalans, l'assalt sense vergonya a tots els poders de l'estat d'aquells feixistes endormiscats ara de sobte amb ganes de gresca en espera de la tornada dels seus al poder, i en tot això, molts ens preguntem: i els nostres mediocres polítics on són? On ho denuncien? Com deia en Bertolt Brecht en els seu famosos poemes: Ara venen a buscar-me, però ja és massa tard.

Una mostra clara de la qualitat democràtica de l'Estat Espanyol en qualsevol moment dels últims anys és la relació d'aquest Estat amb Catalunya. Com hom sap, aquesta relació tendeix a zero en aquests moments. Malgrat les paraules buides dels estómacs agraïts, la qualitat democràtica està a nivell freàtic, tant com la voluntat democràtica d'una gran part dels habitants d'aquest estat. El que els Catalans hem hagut de sentir els últims anys des de tots els àmbits espanyols és inversemblant a qualsevol país d'Europa. Aviat es compliran 300 anys de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals. I res no ha canviat. El mateix odi a la diferència, el mateix odi a la nostre llengua i a la nostre cultura, el mateix sentit de conqueridors castellans a la colònia vençuda, les mateixes ansies d'anihilar-nos com a poble. Tot segueix igual. Molts i cada dia més, sabem que l'estatutet aprovat no aporta res de res a Catalunya. Però malgrat això, seguim sent l'ase de tots els cops, mentre els nostres polítics no volen plantar cara i miren cap a un altre lloc. Ens insulten, ens titllen d'insolidaris, ens menystenen, ens espolien fiscalment i la nostre mediocre classe política s'ho mira endormiscada i poruga. Deia l'Andre Gide que preferia ser odiat pel que era que pel que no era. Nosaltres no tenim aquesta possibilitat: ens odien tant per una cosa com per l'altra. Trist destí el dels catalans. Pot Catalunya seguir vivint en un estat com l'espanyol, que no ha après res de res en els últims 300 anys, on la violència segueix sent política d'estat, on la catalanofòbia (autèntica metxa incendiària d'aquest procés) és política d'estat a tots els partits, on la persecució a la nostra llengua i la seva destrucció és part del full de ruta de tots ells, tant dels feixistes del PP com dels "amics" del PSOE? I els nostres mediocres polítics? No hi són; no saben res; no en volen saber res. Com pot ser que aprofitant l'Europa democràtica i l'Amèrica d'en Wilson, no plantegin ja seriosament la fugida immediata d'aquest estat rapinyaire, violent i autoritari? La salut de la nostra terra depèn inexcusablement de la sortida d'aquest pou negre, de forma ràpida i ordenada. I els nostres mediocres polítics? No hi són; no saben res; no en volen saber res; no en diuen res.

Deia també en Bertolt Brecht: "El que no sap és un imbècil. El que sap i calla un criminal." No sé massa bé on encabir la nostra mediocre, indecent i indigna classe política. Potser hauríem de crear un altre grup a cavall entre els dos d'en Brecht.

Lluís Tarrés
Membre de Catalunya Acció
Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Per què passa tot el que està passant ?

Les persones que ens contacten interessades en conèixer el projecte de Catalunya Acció ens mostren una preocupació profunda per la situació actual del nostre país com a resultat del fallit projecte d'encaix Pujol/Mas (alguns dels seus en diuen directament estafa) i per la disbauxa i renúncia nacionals amb la què ens ha obsequiat l'ERC d'en Carod/Puigcercós (alguns dels seus en diuen traïció) recolzant el demagog d'en Zapatero, el tocacampanes d'en Maragall i l'estalinista Montilla, tots tres amb l'objectiu clar de dissoldre Catalunya dins d'Espanya. Dels peperos, dels sociates i dels eco-dels-sociates evidentment ni ens en parlen perquè la gran majoria d'aquests només tenen Espanya ocupant el seu cervell i Catalunya només ocupa un petit raconet marginal. Diuen que són catalans. És clar que són catalans; de residència, però nacionalment espanyols.

Però a més d'aquesta preocupació pel país (el nostre és clar) ens trasmeten una inquietud, una angoixa, un neguit, pel caire que van agafant els esdeveniments polítics a Catalunya i a Espanya. Des del fet que el lehendakari Ibarretxe hagi d'anar a declarar davant d'un jutge per dialogar amb Batasuna; passant per les recents manifestacions a Madrid amb banderes d'Espanya franquistes i amb crits de "España, unida, jamás será vencida"; per la recusació del jutge Tremps del tribunal constitucional i la possibilitat de declarar espanyolament inconstitucional el nyap d'Estatut, i així anirem trobant cada dia un nou despropòsit en aquest disbarat de semidemocràcia anomenat Espanya. I aquesta angoixa és producte de què no comprenen, no saben interpretar per què està passant tot el que està passant i quines en poden ser les conseqüències.

La resposta és ben senzilla. Tota la deixalla que es va heretar del franquisme (càrrecs polítics, jutges, funcionaris, defensors dels règim, militars, periodistes, etc.) i que no es va higienitzar des d'un punt de vista democràtic, es va amagar durant trenta anys sota la catifa amb l'invent de la transició, invent patrocinat també pels nostres covards polítics catalans fent-nos creure que l'oblit de la ignomínia podia ser un bon fonament per a construir l'edifici democràtic. La història té una mena de llei que diu que "tots els conflictes nacionals que no s'han resolt (o eliminat) tornen a resorgir en el futur", i l'oblit d'aquests trenta anys l'únic que ha fet es retardar el ressorgiment del conflicte nacional. El procés estatutari a Catalunya ha estat l'espoleta que ha fet esclatar la capsa de Pandora d'Espanya, que és Catalunya i no el País Basc. Ja ho va dir Felipe González quan governava: "Me preocupa más el catalán que la bomba más mortífera de ETA".

A aquest nou escenari polític inestable cal afegir-hi un altre ingredient. Els espanyols tenien una certa vergonya col·lectiva d'haver tingut un dictador durant quaranta anys que se'ls morís al llit, i per això mateix no fardaven gaire de ser espanyols, ni entre ells ni quan viatjaven per l'estranger. Estaven com continguts. Però amb els vuit anys de govern Aznar tot això va canviar. Aznar va fer que els espanyols tornessin a sentir-se orgullosos de sentir-se espanyols i tornessin a treure pit. En Pujol no va recuperar l'orgull dels catalans. Al contrari, quan més ens insultaven (que si lladres, que si insolidaris, etc.) més abaixava el cap, amb la consegüent pèrdua d'autoestima i dignitat del poble català.

A tot aquest ambient políticament enrarit afegim-hi la maquinària de propaganda espanyola de les tertúlies de ràdio i televisió i dels diaris, que jugant amb els sentiments està encenent els ànims i l'odi dels més ignorants des de fa temps, exactament com feia la televisió Sèrbia. Ja li deien els vells sacerdots que aconsellaven un jove i preocupat Ramsés per una petita revolta del seu poble: "Estigues tranquil Ramsés, ja ho resoldrem nosaltres. El poble va cap a on bufa el vent". I evidentment, eren els vells sacerdots que feien bufar el vent cap a on volien, exactament igual que els "sacerdots" de la idea feixista d'Espanya que podem trobar a les ràdios, televisions i diaris. L'odi i la catalanofòbia no es creen per generació espontània.

O sigui, que després d'aquests trenta anys de falsa convivència harmònica i de que el procés estatutari català ha obert la capsa de Pandora d'Espanya, el poble català se sent vençut i desamparat perquè els nostres polítics no el defensen i mitja Espanya i una part de l'altra està treient altre cop el pit i agafant carrereta amb el garrot a punt.

La transició espanyola va ser com un càncer mal curat i ara Espanya està entrant en metàstasi, és a dir, pólíticament s'està desintegrant. Com a resposta a això en Mas i en Pujol diuen que si el tribunal constitucional rebutja l'Estatut s'haurà de modificar la constitució espanyola. Modificar la constitució espanyola quan Espanya està rebentant? Que s'han begut l'enteniment? I en Carod diu que si el tribunal constitucional tomba l'Estatut només quedarà la via sobiranista. Quin independentista més estrany aquest Carod que és o no independentista en funció del que diran uns jutges espanyols sobre l'Estatut. Costa de creure que tres persones puguin dir tantes rucades en tan poc temps. És clar que després de 300 anys de colonització i 40 de dictadura que van acabar amb el bo i millor d'aquest país es pot esperar tot dels nostres polítics. Encara queda alguna ànima ingènua en aquest país que creu que podem posar el nostre futur en mans d'aquests polítics? Encara hi ha algú que dubti que ens cal una profunda regeneració política i nacional que ha de construir-se en base a un nou pensament polític de trencament amb Espanya, uns nous homes i dones lliures al capdavant del país i edificant un nou edifici que és l'Estat Català?

Alguns 'grans interessats' de grans empreses i caixes d'estalvi i alguns babaus que omplen paper de diari es van pensar que tancant el tema de l'Estatut i aprovant-lo les aigües es calmarien. Per això van enviar el secretari Mas a pactar amb en Zapatero. Tal com està redactat l'Estatut, amb temes mal tancats, que a Madrid en passen tranquil·lament quan fan les lleis, i amb un saqueig sistemàtic dels impostos dels catalans de més de 15.000 milions d'euros anuals que no es reduirà, el trencament d'Espanya està garantit i el procés final tot just ha començat. Espanya és un edifici que no es pot rehabilitar, té aluminosi i en fallen els fonaments. Si els catalans som una mica intel·ligents, si ens queda una mica de dignitat i si tenim una mínima estima pel nostres fills i el seu futur hem de sortir-ne aviat abans aquest edifici no ens caigui a sobre.

Un expert anglosaxó en geoestratègia i relacions internacionals em comentava recentment que en àmbits diplomàtics, militars i entre els caps d'Estat és ben coneguda i acceptada des de fa anys la idea que Espanya és l'àrea d'Europa amb més similituds amb l'exIugoslàvia. Concretament, i per l'apreci que ens té als catalans com a poble mil·lenari i per l'aportació que en molts àmbits hem fet a la humanitat, em confessava: "Els catalans heu d'espavilar-vos i preparar la vostra independència. Seria ben rebuda a nivell internacional. Heu de pensar que Espanya està repetint amb paràmetres ibèrics el que els serbis van fer amb paràmetres balcànics".

Des de fora estan molt amatents al que passa a Espanya, i molt especialment amatents als moviments que fem els catalans. Ja és hora de que algú en aquest país comenci a moure encertadament les peces de la partida d'escacs definitiva: la de la nostra independència. Els homes i dones de Catalunya Acció ja ho estem fent. Amb intel·ligència, estratègia, audàcia, determinació i coordinació. Qui vulgui un futur digne i pròsper per a ell i els seus fills ja sap a quina porta ha de trucar. I com bé ens recorda l'Albert Ubach, membre d'aquest equip: "Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè si no no seríem catalans".

Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Encarar el conflicte

La lluita per la llibertat és una qüestió ontològica. El Ser, la Realitat, de la qual homes i pobles en som expressions camina inexorablement cap a la manifestació de cotes més elevades de llibertat i de consciència.

La Realitat exigeix l'expressió en plenitud de cada una de les seves manifestacions. Quan hi ha energies, com en el cas del nostre poble, encarnades en persones i institucions que n'obstaculitzen l'expressió en tota la seva bellesa, es genera un conflicte que s'ha d'acarar indefugiblement si volem avançar en el camí de l'evolució, que és el camí de la llibertat.

La situació de marasme en què estem inmersos ha estat ocasionada per la incapacitat per part dels nostres representants polítics d'acarar aquest conflicte, de denunciar clarament que hi ha una situació de submissió i opressió, i d'assumir l'exigència i el dolor que això comporta.

Per motius històrics dolorosos, el conflicte ens espanta. I hem optat per la resposta infantil, ignorar-lo. I no ens hem adonat que defugint i negant el conflicte només l'enmascarem i l'augmentem. La confusió generada ha estat tan enorme que fins hi ha qui ens vol fer creure que no existeix. No acarar el conflicte augmenta l'opressió, perquè ens fa més febles. Cada vegada que una persona o un poble es neguen a acarar el conflicte que se'ls presenta, i no el solucionen, s'estan debilitant, perden el poder i una oportunitat meravellosa de creixement.

Quin és l'instrument imprescindible per encarar els conflictes? La responsabilitat. Cal assumir la responsabilitat de cercar en primer lloc la Veritat, la clarividència d'entendre que qualsevol opressió és injusta i contrària a la Voluntat última de la Realitat.

I cal assumir la responsabilitat d'actuar-hi en conseqüència, a nivell individual i col.lectiu. En un cas de conflicte com el que vivim no hi ha neutralitat possible. O ets part de la solució o esdevens part del problema. Si continuem ancorats en les actituds acomodatícies i covardes que ens han caracteritzat en els darrers anys som part del problema, i en som tant responsables com l'estat espanyol o la partitocràcia catalana.

Si decidim reconèixer el conflicte, acarar-lo i respondre-hi amb la contundència i la coherència que cal, assumirem la nostra resposabilitat i podrem transformar-lo en una palanca cap a la llibertat. L'exercici de la responsabilitat ens transformarà de víctimes en creadors de la nostra realitat.

Si no encarem el conflicte estem permetent que l'opressió augmenti. El desenllaç en serà la desaparició com a poble. Tot manllevant un concepte d'en Raimon Pannikkar, haurem generat amb la nostra covardia i la nostra irresposabilitat un avortament còsmic, un forat en la trama universal cap a la plena expressió de l'Esser/Realitat en totes les seves facetes (de la qual el poble català n'és una).

L'alliberament genuí comença a nivell individual, amb l'exercici coherent de la responsabilitat aplicada a transformar el conflicte a través d'actes concrets que vagin trencant els lligams de subjecció que hem permès: emprar sempre la llengua catalana, consumir productes culturals catalans i/o en català, verbalitzar obertament la paraula llibertat i independència, comprometre's amb accions concretes....

La responsabilitat i el compromís personal és necessari però no suficient. Per a una resolució total del conflicte es fa imprescindible la plasmació col·lectiva d'aquesta voluntat d'acarar el conflicte i transformar-lo utilitzant actituds valentes, coratjoses i intel.ligents. Es fa imprescindible entendre que aquest conflicte és el repte que se'ns ofereix i que hem de saber superar per créixer com a poble cap a un nivell més elevat de llibertat.

L'organització col·lectiva que assumeix aquesta responsabilitat històrica ja existeix. Es CATALUNYA ACCIO. Ara és l'hora de passar del compromís individual al col.lectiu per fer units el pas definitiu cap a la LLIBERTAT.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

La pedra de toc

La llengua és l'ànima del poble català. Per això, els que se n'han autoproclamat enemics la volen destruir. La qüestió de la llengua no es pot descontextualitzar de la situació de submissió en què vivim com a nació. Des de fa centúries, l'estat espanyol amb tots els seus col·laboradors interns ha emprat les armes, les lleis, el joc polític, la diplomàcia per a dur a terme una política sistemàtica que va més enllà del pur colonialisme, caracteritzada per dos trets que patim d'una manera escruixidora: l'espoliació econòmica i la colonització/substitució lingüística i cultural.

Aquesta política estatal té com a objectiu final la nostra desaparició com a poble. I la llengua n'és la pedra de toc. Per això tanta ràbia i tenacitat. El poble català pateix una malaltia gravíssima: la submissió a Espanya. Tots els remeis que s'han assajat fins ara (encaix amb Espanya, autonomies, temptejos federalistes) han resultat clarament infructuosos i inefectius. Només han anestesiat i han empitjorat la situació. S'ha fet evident que l'única solució és la superació d'aquesta submissió. Aconseguir ràpidament la llibertat a travès de la Independència és l'única garantia de la nostra pervivència com a poble. Un poble que farà de la seva llengua pròpia, com fan d'altra banda tots els pobles lliures al seu territori, la llengua oficial i única de la vida pública, en tots els àmbits: educatiu, judicial, comunicatiu, laboral, etc.

Catalunya Acció té la claredat mental per fer el diagnòstic de la situació, té l'estratègia per a arribar a la Independència a curt termini (any 2014 aproximadament) i el coratge i la voluntat d'acarar el conflicte en què estem inmersos. Fem una crida a la dignitat! Fem una crida a tots els homes i dones sincers, intel·ligents i coratjosos per a anar convergint en aquest camí que fem cap a la llibertat i la plenitud! La llengua, el país i la llibertat et reclamen !

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Allò que cal fer

Publicat al diari El Punt el 2-2-2007

Agradi o no als càrrecs oficials de la comèdia autonòmica que viu Catalunya, cal dir alt i clar que s'ha d'iniciar una nova etapa. Les cares i els discursos que acaparen el protagonisme del nostre dia a dia polític han arribat a un descrèdit colossal que ningú pot amagar. Cada dia són més les veus que clamen per l'aparició d'alguna cosa nova que ens permeti recuperar la moral i la dignitat. És la forma que tenim de proclamar la necessitat d'un recanvi polític imprescindible. Però cap a on s'ha d'apuntar? Quina ha de ser la fórmula que pugui donar forma a l'alternativa desitjada?

L'objectiu de la partitocràcia del país ha estat poder resoldre de manera amable i dialogant l'anomenada «qüestió catalana». Ho han intentat del dret i del revés. Han estat fidels a l'estat, a la Constitució, a la monarquia, a la bandera espanyola, a l'exèrcit i a tot allò que els estalviés un bri de sospita de radicalitat. Mai una paraula més alta que l'altra perquè, diuen ells, aquesta és la nostra manera de fer política. Com era de preveure, aquest estil pusil·lànime i sense nervi ha possibilitat que qualsevol pelagats rojigualdo s'hagi vist amb cor de deixar-nos com un drap brut. Davant d'aquestes insídies els catalans esperàvem dels nostres dirigents potser no la contundència d'un Arzallus (per posar un exemple conegut per tothom), però sí una miqueta de punt d'honor. Ni això hem tingut. Les seves actituds tan poc combatives i tan poc patriotes han abonat la impressió popular que el seu exclusiu afany és purament personal o partidista. És normal que gradualment se'ls hagi anat veient com uns simples mercenaris del càrrec.

Fa pocs dies el polític escocès Michael Fry declarava que el seu sistema autonòmic no funciona i, textualment, afegia: «Com que ja no crec en el centralisme, l'única opció per tirar endavant el país és la independència.» De fet, Catalunya es troba en la mateixa situació. La diferència és que mentre a Escòcia s'aplica el sentit comú i es mira per l'interès general, aquí únicament es defensen els interessos particulars d'uns certs membres de l'administració. Per què? Molt simple: el Parlament de Catalunya està integrat en un 70% per funcionaris. Calen més arguments?

Els catalans podem continuar essent espectadors d'aquesta degradació política galopant o bé esdevenir actors del procés regenerador. Tot i així, els únics que actualment disposem de la força moral necessària per capgirar la situació som els independentistes. Simplement perquè la nostra opció és la que no s'ha demostrat fracassada. Té tota la raó Michael Fry quan, de forma senzilla i entenedora per tothom, apunta que només hi ha tres sistemes per contemplar la governabilitat de les nacions: el centralisme, l'autonomia i la independència. A nosaltres ens han imposat tràgicament el primer, i el segon l'hem més o menys consentit. Amb tot, tots dos s'han demostrat insuficients, o bé per posar fi a Catalunya o bé per encaixar-la a Espanya.

Malgrat que alguns m'acusin de massa optimista, el cert és que vivim un moment dolç per situar les tesis secessionistes com la gran alternativa política a casa nostra. La sensació que amb Espanya «no hi ha res a fer» es va imposant fins i tot entre els partidaris de la concòrdia i, a més a més, veiem clarament com es van reestructurant moltes entitats polítiques arreu del món. Llavors, no és estrany que en el prestigiós The Wall Street Journal, no fa ni vuit mesos, s'escrivís: «L'expedient més recent per a una separació és el dels catalans.(…) Les fronteres no són necessàriament eternes. L'aparició com bolets de nous estats en els darrers anys reflecteix parcialment el fet que, a la pràctica, construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes.»

Tot i que el nostre principal adversari és la poca moral de victòria que tenim, també és cert que es va imposant entre els diversos sectors independentistes una voluntat d'unitat d'acció. Els del sector que són al govern? Amb aquests ningú no hi compta, donat que ens fa l'efecte que ja no són dels nostres. Han preferit trepitjar molsudes catifes abans que els pobles i ciutats del país. Però deixant de banda aquestes misèries que sempre tenim els pobles sotmesos, el cert és que va fent forat la idea que la conjunció d'esforços és la via que ens ha de portar a la victòria. Avui és més factible que mai. Segurament per això, ara fa unes setmanes, després de donar una conferència a Olot convidat pels magnífics patriotes de la plataforma Estelada 2014, un alcalde de la Garrotxa em deia: «És un gran moment per a la unitat dels independentistes, sobretot perquè tots estem rebaixant les condicions d'aquesta unió. Ara veiem clarament que només ens ha d'aglutinar l'objectiu comú: la independència.» Sincerament, seria d'inconscients deixar passar aquesta oportunitat. Si analitzem l'escenari actual, veurem un clima col·lectiu propici per un discurs de trencament amb Espanya. Ara bé, tinguem present que ha de ser clar, audaç, elegant i adaptat als temps actuals. No ens podem guanyar el cor dels catalans amb plantejaments passats de rosca que no motiven ningú. El país viu d'esquenes als discursos oficials, la sensació d'espoliació econòmica no para de créixer, veiem com la pervivència de la nostra cultura i personalitat nacional cada dia es fa més complicada i, a sobre, sembla que internacionalment l'opinió pública dels poderosos no fa escarafalls davant un possible estat català. Què més necessitem per veure-ho clar? Estic convençut que, si no ens falla la determinació i la fe en Catalunya, ara és l'hora de guanyar. Sobretot, no la desaprofitem.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

És hora d'escombrar tanta mediocritat

Frases com "la independència és un objectiu impossible" o "en ple segle XXI hi ha objectius que, tot i ser legítims, han deixat de tenir sentit", pronunciades per Artur Mas i reflectides en premsa -la primera- i ràdio -la segona-, són una de les proves més evidents de fins a quin punt la mediocritat, el mesellisme i la manca total d'autoestima ha imperat en els governants que Catalunya ha tingut en els darrers lustres. L'exemple de Mas, però, també pot servir perfectament per a en Carod-Rovira de l'actual Govern.

Qualsevol persona amb dos dits de front i amb un mínim de dignitat personal i nacional podrà ben comprendre que aquesta no és ni de bon tros l'actitud desitjable que hauria de tenir qualsevol polític que ha de representar el nostre país. Amb actituds així, qui pot estranyar-se que siguem on siguem i que tots plegats haguem caigut en un pou d'aigües estancades? Bé, alguns potser sí que hi han caigut, però no pas tots. No pas els homes i dones que hem decidit alçar la nostra veu i dir ben fort que en aquest país les coses han de començar a canviar radicalment.

Frases lapidàries com aquestes que he reproduït en començar -impròpies d'uns dirigents que se suposa que són nacionalistes o independentistes- només contribueixen a impregnar la societat d'una moral de derrota i de feblesa que és més nefasta que el verí que pot arribar-nos de fora. En definitiva, frases com aquestes només contribueixen a alimentar un clima de pessimisme, d'impossibilisme i a contagiar un ànim de derrota que no fan sinó facilitar la feina a tots aquells que precisament volen que els catalans renunciem a les nostres legítimes aspiracions. Amb actituds d'aquesta mena convé que ens plantegem fins a quin punt els nostres polítics s'han convertit en col·laboracionistes directes de la derrota nacional que Espanya fa temps que procura obtenir de nosaltres. Està clar que des de Catalunya Acció no només no ho permetrem, sinó que estem decidits a escombrar tanta mediocritat política que ha perjudicat tant la nostra nació.

Catalunya és un país de vencedors. Ai d'aquell que gosi dir-nos el contrari! Lluny dels discursos desmoralitzadors i victimistes dels dirigents polítics que fins ara hem tingut, jo puc afirmar amb el cap ben alt que Catalunya és un país de vencedors. Només un país de vencedors resisteix les envestides desenfrenades que hem patit com a poble i, malgrat tot, encara continuem treballant pel nostre futur en llibertat. Així, mentre els actuals -dic actuals- dirigents polítics s'entesten a donar una imatge d'una Catalunya ja mig vençuda i derrotada, el poble català ha començat a coordinar-se, a caminar i a sortir de la via morta on ens han abocat durant tants anys.

Com pot ser que la moral del poble català estigui més enfonsada després de vint-i-cinc anys d'aquests polítics pessimistes que no pas durant quaranta anys de franquisme? Franco no va aconseguir fer arronsar un mínim la moral del poble català amb la seva atroç dictadura. Al contrari, el poble català va respondre sempre -en la mesura del que va poder- i quan va tenir la oportunitat va sorgir de les cendres espurnejant pertot flames de vivor. En canvi, us adoneu que mai com ara la moral del país no havia caigut tan baix després d'haver estat dirigits per aquests polítics autoanomenats nacionalistes que ni tan sols creuen de debò en Catalunya? Potser que reflexionem sobre fins a quin punt s'ha fet mal a aquest país en els últims vint-i-cinc anys. La moral d'un poble és la seva arma cap a la llibertat.

Hem d'escombrar tanta mediocritat. Cal tornar a dignificar Catalunya. Ara que CiU i E (antiga ERC) han demostrat a què juguen realment, és hora que el poble català hi digui la seva. Catalunya ha de definir-se. Així com les persones hem de definir-nos a la vida, Catalunya ha de deixar de navegar entre dues aigües i definir-se clarament a Europa i a la resta del món. Ens hi posem?

Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè si nó no seríem catalans.

Benvinguts a Catalunya Acció.

Albert Ubach
Membre de Catalunya Acció
Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

El 'full de ruta' de Carretero

Article publicat al diari Avui el 29 de gener del 2007

Fa unes setmanes vaig plantejar la necessitat urgent de renovar el discurs que tenen els partits catalanistes. En el cas de CiU, l'autonomisme de dreta i, en el cas d'ERC, l'autonomisme d'esquerra. En aquest moment, el catalanisme dels uns i els altres es redueix a regateig: CiU diu que regatejaria millor amb ZP l'Estatut, i a ERC diuen que ells regategen millor que ningú. Els uns i els altres practiquen una prolongació del peix al cove de Pujol. El problema és que aquesta doctrina està gastada. Hem de barallar-nos ara 25 anys més amb Madrid perquè se'ns traspassi tal o tal competència, perquè envaeix no sé quin article de l'Estatut, etcètera? Aquesta perspectiva no entusiasma ningú, però és exactament el que ens proposen Carod i Mas.

Davant d'aquesta evidència, Joan Carretero reivindica el retorn al catalanisme independentista. El seu diagnòstic, pel que fa a la crítica de l'autonomisme d'ERC, és impecable. Però crec que el catalanisme independentista pateix la mateixa crisi d'identitat que l'autonomista. L'independentisme no es pot plantejar avui en els mateixos termes que fa tres anys perquè entremig hi ha hagut un fet històric, l'Estatut del 2006, que cap dels actors de la política catalana ha valorat prou bé, tret de Montilla. Quan Montilla parla de la Catalunya "postnacional", demostra que ha captat el missatge: Catalunya té per primer cop un Estatut elaborat en un context de normalitat democràtica. Per tant, els somnis nacionals s'han acabat i Catalunya és un país (país, que no nació) normal.

Aquest Estatut és, per a Catalunya, un sostre: i bastant baix, per cert. Pujol va avisar que compte que, amb el nou Estatut, els catalans no ens marquéssim un autogol. Però això és just el que ha passat, i no ho van entendre ni Mas, ni Carod (que, en privat, era favorable al sí). Qui sí que ho va entendre va ser el murri de Zapatero: us dono una almoina de quatre competències i, a canvi, us poso a damunt un sostre inamovible per als propers 25 anys.

I, és clar, amb l'Estatut del 2006 aprovat fa quatre dies, ¿té cap sentit l'independentisme? On és l'"onada sobiranista" que es va aixecar el 2003? Carretero, per ressuscitar-la, haurà de replantejar el seu discurs. D'entrada, a Carretero se li ha d'exigir que tingui un "full de ruta" creïble cap a la independència. Només així es desmarcarà d'un Carod que va limitar-se a promeses retòriques de sobirania, sense cap contacte amb la realitat. ERC ha abusat del vell argument que és independentista tot el que fan els independentistes (encara que sigui pactar amb Montilla), de la mateixa manera que Pujol deia que era nacionalista tot el que feien els nacionalistes (fins i tot recolzar Aznar).

Molta gent creia en el messies Carod, però està decebuda. Si Carretero vol convertir-se en el nou messies, se li exigirà molt més: més coherència, més concreció i menys ànsia de butaca. Vejam si se'n surt. Perquè, per ara, i per primer cop des dels anys 80, l'independentisme català és extraparlamentari.

Francesc Puigpelat
Periodista

Frívols i frívoles

Article publicat al diari Avui el 26 de gener del 2007

Fa dues setmanes, comentava que el sistema educatiu i de comunicació instal·lat durant la Transició havia generat una mena de pensament únic progre aparentment (només aparentment) benintencionat. Com que aquests dies estem patint una nova embranzida contra el nostre model de societat, torno a la càrrega.

Entre les 'consignes' que s'han difós els darrers trenta anys n'hi figura una que assimila rics amb delinqüents. Que manté que el dret a la propietat és un principi caduc i propi del Far West. Ara mateix estem patint una onada que ataca un dels subsistemes d'aquest dret a la propietat de què parlo: el de posseir béns immobles, més concretament, pisos. El missatge amb què se'ns pretén intoxicar és diàfan: la culpa que determinades persones no tinguin pisos és d'aquells que en tenen més d'un. Com que des de sectors políticament fracassats -i mal reciclats-, i que ara es troben al poder, s'està fent propaganda en aquest sentit, voldria fer algunes puntualitzacions.

D'entrada, els diré una cosa que no és nova: vivim en una democràcia social de dret. I això vol dir que els contribuents paguem impostos elevats per tal que els que els recapten els distribueixin entre els necessitats. És una forma de redistribució com una altra. Vet aquí l'exemple: un individu, o una família, que ha comprat un pis per, posem per cas, un milió d'euros, ha contribuït a la hisenda pública en aproximadament sis-cents o set-cents mil euros (el que va pagar per guanyar aquest milió net i el que paga d'IVA en comprar el pis). Deixin-me presentar-ho d'una altra manera: quan algú compra un pis, ja ha complert amb la seva quota de solidaritat. A partir d'aquest moment, les administracions que s'han encarregat de recaptar aquests diners són les responsables de donar els serveis als necessitats. Recordin aquesta xifra: per cada tres pisos que compra un ciutadà es pot dir que, grosso modo, l'administració ha recaptat prou impostos per comprar-ne dos més. En un país sense impostos, amb els diners que un senyor empra aquí per comprar tres pisos, allí en podria comprar cinc.

En conseqüència, la pregunta que hauria de fer-se tot aquell que necessita un pis i no pot obtenir-lo, hauria de ser la següent: ¿què n'ha fet l'administració d'aquests diners que algú li ha donat i que, en teoria, eren per a mi? Si m'ho permeten, faré una mica de pedagogia. A grans trets, amb aquests diners, l'administració fa dues coses combinades. Una part la gasta en despeses corrents (p.e. salaris d'empleats públics) i una altra en inversions (p.e. construir cases). La proporció en què es destinen els diners a una cosa o a l'altra ve donada per l'eficiència de l'administració pública. A aquella administració que gasta massa en despeses corrents no li queden diners per fer pisos per a la gent necessitada.

Volen una confessió? Jo també sóc un antisistema, com la senyora Mayol -ara no me li pengin la llufa, perquè només és un exemple-. Reclamo una casella a la declaració d'Hisenda en què pugui indicar que vull que els meus diners vagin més a construir cases que no pas a salaris públics. Si em demanen més precisions, la cosa es posa desagradable. Com podríem reduir despesa corrent? Doncs mirin, així en fred, els diré que podríem fer una purga i estalviar-nos el cost de determinats regidors, com ara la senyora Mayol (insisteixo que és un exemple). No només ens estalviaríem despeses directes (cotxes oficials superflus, despeses de representació, salaris, etc.), sinó que, en no molestar, al damunt encara hi guanyaríem. Dit d'altra manera, la seva absència afavoriria que es pogués fer feina.

Ah, i de passada, ens estalviaríem l'espectacle molest i lamentable de veure com molts d'aquests galtes que han flirtejant amb les dictadures de l'Est viuen com a burgesos amb els meus diners. Perdó, volia dir amb els diners d'aquells que havien de rebre un pis que no rebran, és clar.

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

Eines per a l'alliberament

La vida no és fàcil.

Es plena de reptes tant a nivell personal com col.lectiu. A nivell col.lectiu, el repte més important que tenim plantejat és el de l'alliberament. Si hi volem donar una resposta adequada, una resposta que no només solucioni el problema sinó que faci la nostra vida més valuosa, cal fer-nos conscients i aplicar amb determinació les eines o tècniques que ens permetin experimentar i solucionar els reptes/problemes constructivament.

Aquestes tècniques són elementals. La qüestió no rau en la dificultat de copsar-ne l'evidència i la necessitat, sinó en la voluntat de voler-les emprar, en la voluntat de fer-ne una disciplina a l'hora d'encarar i solucionar el repte que tenim entre les mans. Són: l'ajornament de la gratificació, la capacitat d'assumir responsabilitat, la dedicació a la Veritat i l'equilibri.

Ajornar la gratificació.

L'anima de l'esclau és aquella que no és capaç de postposar les gratificacions inmediates en funció d'un bé més gran. Es aquella que tolera els grillons amb l'excusa de tenir la panxa plena i les comoditats satisfetes. Es aquella que es valora tan poc, es té una estima tan baixa que no es creu ni digne ni capaç de suportar una autodisciplina que suposi renúncies a fi d'assolir l'objectiu més digne de la llibertat i la plenitud.

Tants anys de submissió ha desenvolupat en el nostre poble aquesta ànima d'esclau que es pot copsar a tots nivells. Som incapaços de mantenir actituds de renúncia de consum de béns culturals que no estiguin fets en la nostra llengua per a forçar-ne la normalització. Ens empassem tot el què ens posen al davant. L'important és consumir, divertir-se, passar-s'ho bé, anar a l'últim crit en tecnologia. Tant és si fent-ho menyspreem la nostra pròpia llengua i l'enfonsem en el no res.

També són ànimes d'esclaus la dels polítics catalans. Tenen tan poca fe en aquest poble, l'estimen tan poc que tenen la poca vergonya de permetre'n l'espoliació fiscal i la colonització cultural sense dir ni piu. I tot sovint justificant-ho, només per anar sortint del pas a empentes i tombarelles, sense tenir una perspectiva a llarg termini que contempli la plena dignitat del poble català.

Un autèntic procès d'alliberament ha de començar per capgirar en cada un de nosaltres aquesta actitud d'esclau que es basa en una baixa autoestima. Qui es valora és capaç de les renúncies i la disciplina que calgui per assolir el bé més elevat. No s'acomforma amb les engrunes, com diu el poeta, vol el pa sencer. Vol tot el que conforma la seva dignitat humana, de la qual la llibertat n'és el bé més preuat. I hi posa tots els mitjans per aconseguir-ho.

Capacitat d'assumir responsabilitat.

Cap problema no pot solucionar-se fins que l'individu, cada individu, assumeix la responsabilitat de solventar-lo. Quan culpabilitzem l'altre: en el cas català, els polítics, l'estat, els mitjans de comunicació com a responsables del problema i ens neguem a fer-nos-en responsables, el problema persisteix.

La dificultat que tenim per acceptar la nostra responsabilitat en el procès d'alliberament descansa en el desig d'evitar el dolor i la lluita contra la inercia que comporta actuar amb coherència amb aquesta responsabilitat. Un cop acceptada la pròpia resposabilitat, ja no pots criticar i espolsar-te les culpes. Has d'actuar, has de dedicar-hi temps i esforços i això sovint fa mandra. Eric Fromm ja deia que en intentar evitar el dolor de la responsabilitat, el que la gent intenta és escapar-se de la llibertat, perquè la llibertat és un exercici de responsabilitat.

Aquesta tendència a evitar la responsabilitat genera un problema psicològic molt estudiat i que constatem en la nostra gent: un sentiment de desesperança, de por, una íntima convicció de ser incapaç de canviar les coses. Ens sentim impotents perquè hem renunciat i hem cedit el nostre poder. Un pas essencial de l'alliberament és, doncs, recuperar el nostre poder a través de l'exercici de la responsabilitat. Aquest exercici ens confirmarà la nostra vàlua, ens obrirà noves perspectives que ens faran conscients que som generadors de canvi. Esdevimdrem actors i no víctimes desolades. Deixarem de ser un llast. Hem de gravar a la nostra consciència les paraules atribuïdes a Elridge Cleaver: " Si no ets part de la solució, llavors ets part del problema".

Servir la Veritat.

La veritat és la realitat. I no em refereixo només a la realitat que podem captar amb els sentits, canviant i que ens mostra sempre noves perspectives, sinó a la naturalesa mateixa de la realitat en el sentit més profund. Una realitat que en tots els seus vessants: material, humà, històric.., es mostra sempre amb una contínua voluntat d'aixamplar els límits, d'assolir noves possibilitats. En aquest context de la naturalesa última de la Realitat, qualsevol opressió és una aberració i un repte alhora. Una aberració que nega i impedeix la manifestació joiosa d'un aspecte de la Realitat (sigui un home, un poble..), i un repte perquè en la seva superació, la persona o el poble implicat viu un procès de creixement, de maduració, de renaixement.

Treballar i comprometre's per la llibertat del nostre poble és, doncs, una resposabilitat ontològica. Es un compromís amb l'essència de l' Esser i, per tant, dels éssers. Una exigència d'expansió contínua de la consciència, una superació dels límits que ens ancoren a qualsevol dependència malaltissa,contrària a la voluntat última de la Realitat, a la voluntat última de tots i cada un dels éssers.

L'equilibri.

L'equilibri és la disciplina que ens dóna la flexibilitat necessària per sortir-se'n d'una manera exitosa en qualsevol esfera de la vida.

Cal trobar l'equilibri per saber com has de dir i fer les coses, i quan les has de dir i fer. La flexibilitat ens diu com saber tractar les qüestions sota diferents angles en diferents moments, i també com fer coincidir el temps i la situació adequada amb la manera més idònia d'expressar la idea que vols comunicar, sense distorsionar ni encongir el missatge o l'acció.

L'alliberament del poble català no és un problema merament polític. Si volem que el fruit de la independència sigui una renovació i una plenitud en tots els àmbits hem de posar-hi les bases a partir de la transformació personal. Incluir en el nostre bagatge i en el nostre comportament quotidià les tècniques que he intentat esbossar, farà més clar i imparable el camí cap a la llibertat, i el que és més important, en garantirà uns fruits abundosos.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Dir la veritat

Publicat el 12-1-2007 al diari El Vallenc

Ja hi tornem a ser. Una vegada buidat el carregador contra Catalunya les escopetes i canons imperials apunten cap al nord. L’objectiu? Vascònia. La retòrica és la de sempre com podem veure diàriament. S’utilitzen mots com llibertat i democràcia que només poden aplicar-se a una de les parts en conflicte, i sentint els espanyols sembla com si durant 200 anys tropes euskaldunes haguessin estat ocupant el Manzanares.

Des de Catalunya, a l’hora de parlar d’aquesta tercera guerra carlina que enfronta bascos i castellans (el propi Ibarretxe sempre diu que aquest conflicte es remunta a aquells dies), mai ens movem de la postura oficial espanyola. Fins i tot, quan en parlem, copiem l’argot imposat des de Madrid. Que si banda terrorista, que si els partits demòcrates, que si les “víctimes” (de només un bàndol, és clar), etc, etc… De tant ser bons minyons i no voler molestar l’amo ens acabem alineant amb els qui un bon dia van crear uns 'escuadrones de la muerte' anomenats GAL. L’afany que tenim per tal que no ens vegin com a radicals fa que la por ens acabi distorsionant la objectivitat i el sentit de la justícia. Així, per exemple, ha arribat un punt en què al parlar d'ETA no hi ha cap diferència entre les declaracions del vicepresident “independentista” de la Generalitat i les del 'ministro del interior'. Algú va més enllà dels tòpics tronats i llagoters que fa trenta anys que sentim per la TV i llegim en els diaris?

Fa unes poques setmanes la periodista Mònica Terribas entrevistava a TV3 en Cassià M. Just, abat emèrit de Montserrat. Inevitablement un dels temes que es van tractar va ser l’actitud de la Conferència Espiscopal Espanyola en l’anomenat “procés de pau”. Tots sabem prou bé (i en Cassià M. Just encara més) la visió troglodita que té d’Espanya, i del món, aquesta institució. Si per ella fos ressuscitarien en Torquemada, però no per cremar heretges, sinó per rostir a la foguera bascos i catalans. Però el cas és que el venerable, i gens sospitós de radicalitat, Cassià M. Just va etzibar el següent comentari al respecte de la qüestió basca: “Quan parlem de terrorisme s’ha de tenir molt present que aquest terrorisme és producte d’una injustícia anterior”. Al·leluia!, vaig pensar. Finalment algú te la intel·ligència i el coratge de dir una veritat com un temple al parlar sobre aquest tema.

No sé si serà perquè l’abat emèrit té prohibit per la seva confessió dir mentides o bé perquè, com a bon cristià, s’aplica ell mateix aquella màxima del creador de la seva religió: “la veritat us farà lliures”. Sigui com sigui li hem d’agrair que hagi tingut la virtut de fer una mica de llum sobre un tema en què els nostres representants polítics sempre actuen com a 'voceros' de Madrid. No voldria treure-li ni un xic de mèrit a en Cassià M. Just, però pensem en quina situació política ens trobem quan ha de venir un monjo mig retirat a dir-nos allò que és evident. Que què penso d'ETA? La meva posició és la del abat emèrit de Montserrat.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Sobre el desengany i l'autenticitat

Vivim uns moments convulsos. El desengany es va ensenyorir de bona part del poble català després de les eleccions i els pactes post-electorals del novembre. S’havia perdut un Nord feblement albirat. El desànim i la confusió es van instal·lar en molts cors i en moltes ments. Analitzant la paraula desengany, ens adonem que significa «sortir o alliberar-se de l’engany, d’un fals concepte o idea».

Com a poble, havíem cedit la solució de les nostres aspiracions col·lectives a uns partits polítics, que tot i haver-se mostrat clarament inútils, encara ens resistíem a deixar de banda. Vivíem en un engany. I quan la il·lusió, l’engany, el què esperàvem que fos, s’esmicola, només ens queda l’evidència de com n’hem estat d’il·lusos. T’omple un desànim profund perquè t’adones que els qui es diuen els representants del teu poble són uns grans farsants i no faran res per a la seva llibertat i plenitud. T’adones que la responasabilitat és a les mans, al cor i al cap de cada un dels qui estimem aquest poble.

I adonar-se d’aquesta responsabilitat ha creat primer un gran desassossec, perquè ens obliga a treure de cada un de nosaltres tot el millor per servir l’ideal de la llibertat. Ens obliga a deixar de ser espectadors i esdevenir actors de primera línia. Ens obliga a arraconar les nostres postures còmodes i assumir la tasca que ens correspongui. Adonar-se d’aquesta responsabilitat ha generat també immediatament unes enormes energies creatives que havíem mantingut adormides en delegar les nostres aspiracions legítimes com a poble, en uns quants «professionals».

Aquestes energies creatives soterrades, ara estan emergint en forma d’actituds clares, de consolidació de projectes que es basen en allò que hem defugit durant tants anys: l’autenticitat. L’autenticitat que només es pot trobar anant cap al centre de cada ésser. En el cas que ens ocupa, anant cap a al centre de l’ànima del nostre poble.

Aquesta autenticitat passa per assumir clarament la nostra catalanitat. Ja n’hi ha prou d’enmascarar-la i dissimular-la perquè no faci nosa a segons qui!. Passa per dir ben alt que volem tornar a ser un poble lliure, que es pugui relacionar en igualtat de condicions amb els altres pobles del món. Passa per crear la nostra pròpia dinàmica d’alliberament. Ser nosaltres els creadors de la nostra realitat. I ja no acceptar més les realitats esquifides, les pelleringues lingüístiques que ens permeten i que fins ara hem acceptat com esclaus. L’autenticitat passa per tenir la convicció que treballar per la llibertat i la plenitud del poble català és just i necessari perquè esmicola l’opressió i la mentida de molts segles. En definitiva, l’autenticitat passa per ocupar sense complexos i amb la dignitat que ens correspon el nostre lloc en el món com a catalans lliures.

Aquesta llibertat no ens l’ha de donar ningú ni cap institució. La llibertat l’hem d’exercir cada un de nosaltres en cada un dels nostres actes. Reptant cada proposta de submissió política. Plantant cara a la colonització i substitució lingüística. Cercant les respostes més genuïnes i imaginatives al centre del nostre ésser. Deixant clar que ja no claudicarem més. Que volem ser qui som, com a poble, sense entrebancs ni llasts.

I és aquest exercici tossut de la llibertat i la plenitud en les coses quotidianes el que possibilitarà la regeneració i el trencament de les cadenes que ens han posat i hem consentit. I el que farà que el món, en un termini no gaire llarg, ens reconegui com un poble lliure.

Si sabem utilitzar el desengany creativament, l’energia que fins ara havíem invertit en les nostres il.lusions (o enganys) s’allibera i la podem redirigir cap a perspectives noves i més elevades. Això ens permetrà contactar energies inèdites, creant noves i insospitades relacions i possibilitats.

És un repte enorme. Però només en els reptes difícils, quan s’actua intel·ligentment i amb coratge, es forgen els grans homes i els grans pobles.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Catalonia circus

Amb el nou Estatut el govern espanyol ha neutralitzat de cop dos aspectes importants per als catalans que confiaven a trobar una vida plàcida i harmònica intentant encaixar per enèsima vegada dins l'Estat espanyol (quanta ingenuïtat política!) plurinacional (i quin poc sentit comú!): el reconeixement com a nació i un finançament "més just".

Vaja, que aquells catalans per als quals ésser català és la seva forma d'ésser espanyols esperaven que se'ls reconegués aquesta peculiaritat i que des de l'imperi els caiguessin una mica més de calerons (no sigui que l'amo de Madrid s'emprenyi si denuncien un saqueig sistemàtic de 15.000 MEUR cada any).

I el millor de tot plegat és que això Espanya ho ha aconseguit, com sempre, amb la complicitat dels de casa. Seguint amb la millor tradició d'en Jordi Pujol de salvar el cul als governs de Madrid durant 23 anys (ell en deia col·laborar a la governabilitat de l'Estat), el seu fill polític, l'Artur Mas, deia fa una setmana en una entrevista a la televisió quan li preguntaven si es sentia traït per Zapatero: "Home, traït no, perquè no hi havia cap pacte. Però decebut sí, perquè CiU vam desencallar l'Estatut". Traduït per a qui no ho entengui: que esperava que en Zapatero li tornés el favor per haver-li tret les castanyes del foc. Encara hi ha catalans que dubten per a qui treballen els regionalistes i qui és el seu amo. Cal recordar a qui eren lleials els nobles de la pel·licula Braveheart o cal recordar el mateix trist final d'en Cambó com a finançador i col·laborador del dictador Franco?

Però no tot s'acaba aquí. Encara hi ha més pallassos en el circ de la política catalana. Resulta que a aquest esport de salvar el cul als governants espanyols també s’hi han aficionat des del 2003 i amb especial dedicació en Carod i en Puigcercós, uns independentistes de saló que sembla que vulguin superar el mateix Jordi Pujol en aquest vergonyant esport. Sí, home, aquells que van enredar a mig país amb aquell innovador plantejament del “pas intermedi cap a la independència”, que traduït en llenguatge popular vol dir “pas intermedi cap a la menjadora definitiva”. Aquest parell de grans patriotes col·loquen primer de president a en Maragall, un espanyolista que va canviar la bandera i l'escut de la ciutat de Barcelona per a desnacionalitzar-los que és conegut per la saviesa popular com “el tocacampanes”, i per a rematar el seu pas intermedi ara ens engalten en Montilla de president, un membre de l’executiva del PSOE que diu que els drets històrics dels catalans no existeixen. Ben bé que en Carod i en Puigcercós s'han proposat aspirar a la medalla d’or del despropòsit i la renúncia nacionals.

Explico tot això perquè entenguin que a Madrid tenen perfectament calats els nostres polítics nacionalistes/independentistes abans d’agafar el pont aeri. Un cop han pogut constatar amb el nou Estatut el nivell assolit en la defensa dels interessos dels catalans per part dels líders de CiU i d’ERC, que ningú s’estranyi de que ara ens vulguin colar la tercera hora de castellà. Dit d’una altra manera: aturat el tema nació, aturat el tema finançament, ara toca anar aturant lentament el tema llengua que és el més delicat, i això “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” com deia el malparit Felip V que a l’infern es rosteixi.

Bé, i com han reaccionat els nostres líders polítics a aquesta tercera hora de castellà? Els líders de CiU com sempre: fent escarafalls, aixecant la bandereta del país i posant-se la barretina identitària. Després de fer el préssec a Madrid durant 23 anys -els resultats obtinguts així ho certifiquen- sigui per interès, desídia o incapacitat, tant li fa, ara es volen reinventar a ells mateixos com la “casa gran del catalanisme”, un invent de fa més de 100 anys i que sempre ha fracassat. Vull dir, que molt soroll, molta cridòria i a l’hora de la veritat, quan cal defensar els interessos dels catalans, siguin econòmics o nacionals, res de res. I un bon exemple d'això també el tenim en el finançament que es va negociar amb el nou Estatut -les xifres no enganyen- que en qualsevol empresa decent hauria suposat l'acomiadament immediat del responsable d'un resultat tan llastimós.

Mentrestant, en Carod des del seu departament d’I+D polític ens sorprèn amb la seva darrera innovació en el camp del pensament polític. Ara ens surt amb que “cal despolititzar la llengua per tal que la llengua catalana no sigui només la llengua dels catalanistes sinó de tots els catalans". O sigui, som una trista colònia d’Espanya en procés d'assimilació (llengua inclosa) on hi ha catalans que el seu país és Catalunya (són nacionalment catalans) i catalans que el seu país és Espanya (són catalans de veïnatge però nacionalment espanyols), i ara resulta que hem de despolititzar la llengua que és un element continu d'agressió i conflicte per part d'Espanya? Ens ha confós en Carod amb un ramat d'idiotes ignorants i es pensa que el poble català no veiem en el rerefons d'aquest idea una nova renúncia? Ni els estats més poderosos, més consolidats, renuncien a protegir, defensar i promocionar la seva llengua amb totes les eines al seu abast perquè guanyi parlants i àmbits d'influència, i nosaltres, que devem ser més espavilats que ningú despolititzarem la llengua. Genial. Per què no encara el problema de debò i explica als catalans (en Carod és lingüista i ho sap) que no hi ha pobles bilingües, i que aquest dòcil i convivencial "bilingüisme" és només un pas intermedi cap a la desaparició de la llengua que es va minoritzant? Sr. Carod, vostè quins interessos defensa? De qui cobra el sou? Ni el mateix Jordi Pujol, el Gran Mestre de l'Orde dels Regionalistes, s’atreviria a plantejar un concepte com aquest.

El que fa en Carod és molt evident. Substitueix el problema nacional que té al davant (en aquest cas la llengua), que no és capaç, ni vol, encarar i resoldre com a bon regionalista (ser independentista significa voler trencar amb Espanya), creant un nou concepte polític que sembli el resultat d'una reflexió profunda (despolititzar la llengua) i que desviï l’atenció de la qüestió principal: que vistos els resultats és un inútil defensant els interessos dels catalans, sigui per interès, desídia o incapacitat, tant li fa. I a més en tenim un altre exemple recent. Des que és al nou govern ha renunciat a defensar els aspectes nacionals, identitaris en podríem dir, dels catalans. Com a contrapartida i per a desviar l'atenció ha reinventat el concepte de "patriotisme social". És a dir, renuncia a defensar els interessos nacionals dels catalans per a centrar-se en polítiques socials. Però en aquest nou invent falla una petita peça. Amb quins diners pensa aplicar les polítiques socials de les quals s'omple tant la boca? Amb els 15.000 MEUR anuals que s'ha quedat el govern de Madrid gràcies al seu suport incondicional durant 3 anys? Això ja ho ha fet en Jordi Pujol durant 23 anys. Vostè el vol superar Sr. Carod Rovira? A qui volen enganyar?

El problema dels catalans no el tenim a Madrid. El tenim a casa i hem de començar a posar ordre. Hem de començar a triar el gra de la palla, a separar els patriotes dels botiflers, encaixistes i venuts, a distingir els bufons de la cort de la gent que realment creu en el futur del nostre país. O ens espanyolitzem o ens independitzem. O adoptem el castellà definitivament o construïm un Estat propi on el català sigui l'única llengua oficial. Catalanismes, nacionalismes pujolians, sobiranismes carodians i pluges fines no són més que invents d'uns encaixistes acomodats a la poltrona per a entretenir els catalans de bona fe, els nacionalment catalans perquè no hi hagi dubte, que en són molts i molts ja han començat a despertar, i encara més important, a emprenyar-se davant de tanta estafa i claudicació nacionals.

Com diu l'Albert Ubach de Sant Cugat referint-se al moment actual que vivim els catalans: "Els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells." Doncs som-hi que tenim molta feina per endavant si ens volem treure Espanya de sobre abans no ens quedem sense sang i sense ànima.

Josep Castany, 42 anys
Director General de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

L'ànima de la llengua

Article publicat el 31 de desembre del 2006 al diari Avui

Alcibíades, nebot de Pèricles, era un demagog de categoria. Diuen que, un cop, en públic, li va tallar la cua al seu gos. El fet va ocasionar un gran escàndol. Els amics d'Alcibíades li van retreure l'acció, dient-li que no li calia buscar-se enemics per un fet tan absurd. Però Alcibíades els va contestar: "Això és just el que em proposava. Mentre els atenencs s'entretinguin amb la cua del gos, no es fixaran en altres coses que faig".

Aplicada l'anècdota a la Catalunya actual, la cua del gos d'Alcibíades seria la tercera hora de castellà. La polèmica que s'ha desplegat en les darreres setmanes ha estat tan extensa, desorbitada i desenfocada que me'n faig creus. Mirem-ho amb objectivitat. Que hi hagi o no una tercera hora de castellà ¿condemnarà el català a l'ostracisme? Serà la causa que el català se segueixi extingint? Serà la tercera hora la causa que el català no es parli al pati de les escoles, ni al metro, ni al tren, ni a les discoteques?

Em sembla que la resposta a totes aquests preguntes és que no. Un no com una casa de pagès. El català (i es nota amb la seva minorització letal a l'àrea de Barcelona i la pèrdua d'ús social) camina cap a l'extinció. Ho sap tothom. Ho sap Carod-Rovira, que, amb l'absurd projecte de "despolititzar" la llengua, no fa sinó clavar-li l'estocada final. Fins i tot ho saben Ciutadans, que demanen directament que se li practiqui l'eutanàsia, més innòcua i menys dolorosa que una agonia llarga. El català se'ns mor. I ens preocupem per la tercera hora de castellà? Els catalans som rucs: som com aquell pacient que pateix càncer, però va al metge perquè li extirpi una berrugueta al dit gros del peu. Ah! I si el metge no la vol treure, el pacient s'indigna i li retreu que ell és dolent, malintencionat i el vol matar!

El que més em sobta en aquesta qüestió és com tothom segueix la llebre que llencen els polítics només per interessos partidistes. El PSOE la utilitza per neutralitzar el PP. Per a CiU, és una excusa per atacar ERC. "Salvarem Catalunya si impedim la tercera hora!", proclamen. Pel que fa a la posició d'ERC, faria riure si no és perquè fa plorar.

El problema és que el tema de la llengua es tracta des del punt de vista purament legal i administratiu. És l'obsessió de l'intervencionisme funcionarial. Es tracta de fer normes, decrets, lleis, d'establir horaris, de controlar fins a asfixiar-los els professors i els centres. (Per cert, s'acusa Madrid d'intervencionista, però la Generalitat és tan intervencionista o més, encara que en una altra direcció). Ara: una llengua no se salva a base d'una hora més o menys de classe a la setmana. Qui cregui això ho té clar. El castellà està en auge, entre el jovent de Catalunya, i això malgrat (o gràcies a) que li dedicaven poc temps a l'escola.

Una llengua és un conjunt de parlants, un prestigi, una ànima. El català està perdent la batalla de l'ànima contra el castellà. I tinc la sensació que, com més guanyi la batalla de les lleis, més perdrà la de l'ànima.

Francesc Puigpelat
Periodista

De l'article "Per una Catalunya catalana" d'en Jordi Colomer

L'historiador Jordi Colomer, en el seu article "Per una Catalunya catalana" publicat a El Punt el 28/desembre/2006, comet un error força important quan argumenta: "sempre s’ha comès l’error de fer una defensa a ultrança únicament de la independència (...) la defensa de la catalanitat ha de ser el pal de paller de la nostra acció política i social per assolir una Catalunya lliure".

En realitat el que s’ha fet sobradament és defensar la identitat catalana i no defensar l’entitat que arreu protegeix les més diverses identitats pròpies: l'Estat Català en el nostre cas precís.

Defensar la Catalanitat ha permés fins avui que encara respirem però no defensar prou la entitat, el propi Estat, la independència política, ens ha fet i encara ens fa ser, en ple segle XXIè, un Poble esclau com ho fou, fa 2000 anys, Israel de l’Imperi Romà.

Ho diu bé, Jordi Colomer, i la gent de Catalunya Acció ho subscribim plenament: "No estem disposats a veure com el temps passa i com Catalunya es va desintegrant en una agonia lenta i llarga." Per a evitar això cal defensar conjuntament els dos elements que permeten a tota nació sobreviure: la identitat i l'entitat.

Des de Catalunya Acció entenem a la perfecció el que ens diu Colomer: "Cal, doncs, un canvi de mentalitat en la societat catalana i un revulsiu en el panorama polític". Nosaltres en el nostre camí de cada dia que ens acosta inexorablement cap al 2014 també ho diem: cal una regeneració política que abasti tot el nostre Poble i un canvi de mentalitat que faci obrir els ulls a les noves i riques possibilitats que representa la Independència. En paraules d'en Macià: “Catalunya serà més feliç en tots els sentits separada d’Espanya”.

La mesura del nostre camí només es una, fonamentalment una: o es va cap a España o es va cap a Catalunya, o ens espanyolitzem o ens independitzem. No hi ha ni punts ni passos intermedis. Ni CiU ni Esquerra acompleixen aquest premisa catalana. A España hi tenim l’ofeg i la mort com a poble i amb la independència, amb Catalunya, el respir i el futur! I no hi ha més fusta per a cremar que aquesta.

I tingue-m'ho ben present: la mentalitat no la canvien les paraules sinó l’exemple i la determinació dels pioners que és llancen a l’aventura de la regeneració política, “re-ge-ne-ra-ció po-lí-ti-ca" amb totes les síl·labes.

Finalment dir-vos una darrera cosa que segur que ja sabeu: caldrà fer foc nou perquè, pacients catalanes i catalans, ni CIU ni Esquerra estant avui ni en un futur proper per la feina d’aturar aquesta “caiguda lliure”.

Salvador Molins i Escudé
President de “Som 10 Milions”, President del BIC i Conseller de Catalunya Acció
Berga (Berguedà)

Totes les divisions enfocades cap a un sol objectiu

"Els de Catalunya Acció amb 21 diputats faríem un forat tan gran que faria feredat i a la nau hispànica molt aviat se l'engoliria el feréstec mar!"

Com diu en Víctor Alexandre, no es tracta d’anar contra ningú sinó de deixar les coses ben clares. L’Objectiu de Catalunya Acció és tornar el timó de la nau al seu propi amo: el Poble lliure, independentista decidit, de Catalunya. Més ben dit, tornar-lo no, sinó reforçar el nostre poble, els que som conscients del nostre poble i dels seus drets nacionals per tal de que agafem amb mà segura el timó de Catalunya i que així Catalunya deixi de ser una titella riota de tots dirigida a distància a gust de Madrid i amb el beneplàcit dels afavorits retardataris.

Molts catalans, il·lusos, parlàvem de "possibilismes" quan en realitat la nostra classe política actual actuen com a "impossibilistes", és a dir, fer tot el contrari del que pot fer créixer i alliberar al nostre poble.

S’equivoca, però, Víctor Alexandre -avantatjat pensador i defensor de la nostra llibertat- quan perdona la vida a ERC i diu "que amb 23 diputats no pot anar enlloc", i s’equivoca greument perquè també peca d'una tremenda ingenuïtat com tants periodistes, escriptors i intel·lectuals catalans. És fals, Sr. Alexandre, que amb 21 diputats no es pugui fer res concret, molt potent i encertat per a la Independència. Amb 21 diputats la gent de Catalunya Acció faríem un forat tan gran per poder escapar-nos d’Espanya que faria feredat. I a més als 21 diputats s’hi han de sumar tots els ajuntaments i demés forces democràtiques de què es disposen, totes les divisions enfocades a un sol objectiu: Catalunya!, no la mesella, sinó la lliure!

Senyor Alexandre, el problema no és tenir 21 o 23 diputats. La qüestió és tenir clar quin és el nord i com s'hi arriba utilitzant 21 diputats.

Salvador Molins
Conseller de Catalunya Acció
Berga (Berguedà)

Moral de victòria

Article publicat el 27/desembre/2006 al diari El Punt

Aquell que fou un gran patriota i col·laborador durant un temps del president Macià, en Daniel Cardona, deixà escrit en un parell de frases un dels millors resums del que han estat els darrers cent anys de la nostra història política: «Els catalans hem demanat justícia, i aquesta justícia Espanya no l'ha feta, com no l'ha feta mai amb cap poble que li ha estat sotmès. L'experiència del catalanisme polític, ens aconsella el separatisme.» Si l'inici del catalanisme polític tothom coincideix a situar-lo cap al 1886 amb l'aparició del famós llibre Lo Catalanisme, d'en Valentí Almirall, haurem de convenir que després de cent vint anys de demanar justícia de forma pedagògica, amable, moderada i dialogant, allò que hem aconseguit al final d'aquest recorregut és que ens espoliïn fiscalment més de 15.000 milions d'euros cada any. Amb aquest bagatge no queda més remei que compartir la sentència d'en Cardona: «L'experiència del catalanisme polític, ens aconsella el separatisme.»

Ara bé, el nostre problema no és, com se'ns vol fer creure, que els catalans no anhelem la independència nacional. Perquè això equival a pensar que els suïssos serien feliços colonitzats i saquejats econòmicament pels seus veïns francesos. No. La qüestió no és que no vulguem la independència, el nostre drama és creure que no arribarà mai en tenir minada la moral de victòria. Així, aquell ànim positiu que tenim majoritàriament els catalans en el moment d'iniciar un negoci, fundar qualsevol associació o animar el Barça, s'esvaeix en un no res davant una sola paraula: independència.

Llavors, uns, aquells compatriotes més sensibilitzats i amb un cert coneixement històric, desestimen la possibilitat de ser un poble lliure tot començant a relatar les fatalitats de la nostra història. Comencen en un llunyà segle XV amb el Compromís de Casp, segueixen amb la dramàtica derrota del 1714 i, quan arriben al franquisme, ho fan amb una cara i un to de donar-ho tot per perdut. Però cal dir-los fermament que el nostre futur com a poble no depèn de les desgràcies o dels errors del passat, sinó del coratge i talent que les generacions actuals puguem tenir.

Hi ha altres catalans, diguem-ne més despreocupats per les coses del país, que adopten una actitud diferent davant el nostre possible alliberament. La seva rèplica es limita a un desmenjat «això mai es produirà», acompanyat d'un somriure futetes amb el qual pretenen fer-nos sentir com uns somiatruites a aquells que ens manifestem convençuts d'assolir un futur estat català. Tots aquests militants del pessimisme haurien de conèixer i prendre bona nota de l'actitud del famós etnòleg noruec Theor Heyerdhal (que ha descrit en més d'una ocasió el pare Hilari Raguer) que en els anys 40 afirmava, amb consistents raons científiques, que la població de la Polinèsia provenia de l'actual Perú. Sense voler entrar a discutir les seves raons, li deien que era «impossible» travessar l'oceà Pacífic en una embarcació com les dels indígenes d'abans de la descoberta d'Amèrica. Aleshores Heyerdhal, acompanyat de cinc homes més, va construir una balsa de joncs com les d'aquells indígenes precolombins, que va anomenar Kon-Tiki, i va fer la travessa. Al terme del seu viatge entre les costes del Perú i les primeres illes de la Polinèsia assegurava modestament que aquella aventura no demostrava pas la seva teoria, només era la demostració de la falsedat de l'única raó que li objectaven: la impossibilitat de fer-ho.

Discutim llavors, i en tot cas, la validesa o no de les raons que puguem esgrimir per defensar la nostra independència. Fixem-nos bé que l'anomenat «nacionalisme moderat» que ha governat Catalunya mai ha entrat a discutir els avantatges o no de trencar amb Espanya. Sap que en aquest terreny les tesis secessionistes són irrefutables i, per tant, sempre s'han enrocat en la posició de dir: «Nosaltres també ho voldríem però... és impossible!». Naturalment, aquesta excusa els ha anat de meravella. No han fet res per aixecar el nostre ànim col·lectiu i, d'aquesta forma, els ha estat fàcil que nosaltres ens conformem amb quatre engrunes que ens envien des de Madrid. En conseqüència, el nostre derrotisme fa que aguantem amb paciència africana avions que no s'enlairen, trens que no surten mai o eternes cues sanitàries. La veritat és que ens han pres tant la cabellera i ens han considerat tan idiotes que n'hi ha que qualifiquen de «gran èxit» polític el fet que, d'aquesta cabellera, ens en donin quatre miserables pèls. I, per més inri, aquest demanar dòcilment dels nostres dirigents el volen fer passar com «l'assenyat pactisme» dels catalans. Hem d'aguantar sempre aquesta creu?

Està vist que no es motiva la nostra gent fent el ploricó o pensant sempre que som uns negats per assolir allò que altres pobles assoleixen. Enfortir el caràcter col·lectiu i la moral d'una nació reclama anar més enllà de les enyorances i dels possibilismes ridículs dels aprenents d'estadista que tenim al Parlament de Catalunya. Exigeix també capacitat per preveure cap a on aniran els esdeveniments i demana una estratègia capaç d'encarar-se amb Espanya i amb el seu afany de voler reduir-nos a una simple «peculiaridad regional». Malgrat tot això que dic, i que té com objectiu fer veure que la independència no és impossible, encara hi ha aquells catalans que ens poden dir que sempre que ho hem intentat hem fracassat. Personalment, quan escolto o llegeixo una cosa semblant penso en un dels gran triomfadors de la política del segle XX, Winston Churchill. En una ocasió li van preguntar què era l'èxit i ell va respondre: «L'èxit és el final d'una sèrie de fracassos.»

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Un parlament de funcionaris

La setmana passada veia un programa de debat polític en la cadena 8TV on es discutia, si no recordo malament, sobre la imatge dels polítics catalans. Els que podríem anomenar membres de la mesa principal no van aportar res de nou. Es movien, com sempre fan majoritàriament aquesta mena “d’experts” que mai qüestionen res, entre els tòpics habituals i el to d’aquell nen aplicat que no vol molestar el mestre. Fins aquí res d’especial i l’avorriment s’anava apoderant de l’ambient.

Però també hi havia en el programa en qüestió una primera fila de convidats que intervenien puntualment. Va ser allà precisament on es va pronunciar la millor i més encertada frase de tot el programa. Una descripció que va tenir la facultat d’explicar en poques paraules on rau el pitjor mal d’una classe política desprestigiada i mediocre. L’autor d’aquests mots que ara reproduiré fou l’escriptor i empresari Xavier Roig que poc més o menys va afirmar: “El Parlament de Catalunya està integrat en un 65-70% per funcionaris. A favor de qui creuen vostès que ha de legislar una Cambra així?” Reconec que la va “clavar”, com diem col·loquialment, al descriure quin és l’esperit que regna en el Parlament de Catalunya. És clar, el corporativisme funcionarial és el que governa actualment el nostre país. Qui pot imaginar-se un Parlament on el 65-70% dels seus membres fossin o metges, o advocats, o manobres? És com tornar a les Corts de l’Edat Mitjana on hi eren representats només unes classes socials determinades: l’aristocràcia, el clergat o l’estament militar. Aquesta és doncs la Catalunya del s.XXI. Una nació que es mou amb els avenços tecnològics o científics del s.XXI però amb una estructura parlamentària del s.XIII.

Ara, aquests buròcrates amb disfressa de diputat, diuen que és el moment de la gestió i el patriotisme social. Naturalment per a dur a terme i controlar aquest objectiu, què caldrà? Funcionaris, funcionaris i més funcionaris. Potser sí que al final Catalunya serà un país on els impostos de la meitat de la població serviran per pagar el sou de l’altra meitat. Per tant, no és gens estrany que algunes veus es mostrin preocupades per la poca iniciativa professional de la nostra joventut. El caràcter emprenedor tradicional dels catalans ha anat deixant pas a l’afany de “col·locar-se” dins l’administració pública. Voleu un signe més clar d’espanyolització?

Una cosa és un règim amb funcionaris i l’altra un règim de funcionaris. A Catalunya, però, qui governa és una classe social determinada que defensa, abans de tot, els seus propis interessos. Dit d’una altra forma: un totalitarisme camuflat hipòcritament amb paraules tan gastades com “esquerres”, “entesa” o “progrés”. Enteneu ara per què diem que la regeneració política ha de venir de la mà de la nostra gent amb “ofici i benefici”?

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Sense aturador, cap a la Llibertat!

Des de Catalunya Acció propugnem que no pot haver alliberament real dels Països Catalans sense una regeneració moral i política. Una emergència a l’escena pública dels homes i les dones que han estat capaços de superar la confusió creada per l’enorme mentida i manipulació a què estem sotmesos com a poble. Una mentida que, quan no pot utilitzar la força bruta de les armes, es disfressa de llei, de drets individuals, que empra paraules nobles com unitat o universalisme per amagar la voluntat de destrucció del nostre poble. Una mentida que cerca per tots els mitjans que visquem la colonització cultural i lingüística que patim com un fet desitjable del progrés.

Tota la confusió engendrada per aquesta mentida només té un objectiu: fer-nos perdre la força que neix de la certesa d’allò que és just. De fer-nos un poble feble i il.lús que vagi acceptant sense dir ni piu tot allò que ens va diluint.

Iniciar aquesta regeneració política i moral és donar veu als homes i les dones lúcids que s’adonen d’aquesta mentida-trampa que va matant l’esperit del nostre poble; és donar veu als homes i dones que s’han compromès a desemnascarar, i a dir amb veu clara, que qualsevol colonització és malèvola, i que l’autèntica pau i harmonia de la humanitat no s’aconseguirà fins que tots els pobles no ocupin el seu lloc en el món i expressin en plenitud els seus trets culturals i creatius més genuïns.

La regeneració moral és afirmar que la persona ha d’estar al servei del poble en el qual viu. I que si no vol comportar-se com una cèl.lula d’aquest organisme, col.laborant en l’expressió de la seva plenitud, esdevé patològica i creadora de caos, d’inharmonia. Es a dir, que això és el què passa en els processos de colonització, quan individus d’un poble i cultura específica volen enquistar-se en un altre cos social i continuar mantenint les funcions de l’organisme, cultura o poble d’on provenen.

La regeneració que propugna Catalunya Acció va indestriablement lligada a l’audàcia, la intel.ligència i el coratge. L’audàcia i el coratge per plantar cara a la mentida i als mentiders, desenmascarant-los, i la intel.ligència per a traçar amb claredat el camí que ens porta cap a l’alliberament, i alhora saber preveure i neutralitzar les forces antagòniques que ens anem trobant al llarg del camí.

Aquest procés de regeneració exigeix gent valenta, conscient i amb una infinita voluntat de servei. Catalunya Acció és la llum que crida a tots els homes i dones de cor generós, mirada clara, intel.ligència esmolada i voluntat indomable a unir-se a aquest projecte de regeneració moral i polític que, no ho dubteu, ens porta sense aturador, cap a la LLibertat.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

On és Convergència?

Publicat al diari El Vallenc el dia 15-12-2006

Ara ja han passat unes setmanes des del primer de novembre i comença a ser hora de veure on és el principal partit del país. No cal ser molt perspicaç per veure que la moral la tenen per terra. Les fotografies que recull darrerament la premsa de la cara del seu líder són prou explícites; Artur Mas porta escrita la derrota a la cara i no sap (ni crec que pugui) dissimular-ho. Quan el que ha de dirigir té el posat de no saber què fer, aquells que l’han de seguir es troben més perduts que mai. Fins quan pot durar?

Crec sincerament que la sensació que domina les files convergents és que s’ha tocat sostre electoral. Les darreres eleccions van significar l’aposta del “tot o res” i els van votar tots aquells que podien fer-ho. Ara, diuen ells, cal fer una reflexió i veure per on poden crèixer. Aquesta mateixa setmana el propi Mas, jugant a estratega electoral de saló afirmava que poden recollir els 130.000 vots que ha perdut ERC. Només amb una miqueta de sentit polític hom pot saber que aquests exvotants de la formació exrepublicana ho són pel simple fet que en Carod i companyia han abandonat el discurs independentista. Pensa que abraçaran ara la causa convergent? Ben mirat, s’ha de tenir poc coneixement de la realitat del país per creure que aquests independentistes catalans que han abandonat Esquerra, amb tota la raó, apostaran per una opció regionalista. És més, s’equivoca de mig a mig si creu que els principis dels votants són tan febles com els d’ell.

Però també entre la militància i els votants de CiU sembla que es vagi apoderant la sensació que són en una cruïlla insalvable. M’explicaré en detall. Per una banda, el seu discurs del catalanisme polític ha donat de si tot allò que podia donar. S’ha estirat fins al màxim i ja no hi ha més corda. Continuar així vol dir quedar-se en el mateix lloc, és a dir a l’oposició. Per contra, crèixer significa incrementar el to patriòtic i, en conseqüència, fer una política d’enfontrament amb Espanya. Però el problema per tirar per aquest camí és que cal tenir una gran confiança en Catalunya i en les teves pròpies possibilitats. Vol dir creure que pots portar Catalunya més enllà del trist decorat autonòmic i retornar la dignitat perduda durant aquests anys. Ho tenen això en Mas i els seus?

Tot fa pensar, veient les actituds i declaracions d’aquests dies, que estan com immobilitzats, sense saber cap a on apuntar. Els aterra dir alt i clar que el seu discurs d’encaix a Espanya no pot donar més de si, i caldria dibuixar nous horitzons per Catalunya però saben prou bé que cal molta audàcia per plantejar-los. Sobretot perquè haurien de pronunciar aquella paraula que els paralitza tots els sentits: independència.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

"Els fills del tro": els fogoners de Catalunya Acció

Hi ha coses llunyanes en el temps que ens semblen anecdotàries. Una d'elles és el sobrenom que rebien dos dels apòstols de Jesucrist: "els fills del tro". Són d'aquelles expressions que no entens però que són allà i t'acompanyen: Jesús va cridar als "fills del tro" perquè el seguissin i l'ajudessin en el seu projecte alliberador.

Tu et quedes ací, a 2000 anys vista, i els "fills del tro" es queden allà, ambdós distants i incomunicats. Però de cop, immers en un altre projecte alliberador, Catalunya Acció, alliberador però en un altre ordre de coses, de cop coneixes uns homes patriotes, lluitadors i apassionats, homes i dones que tenen clar el camí que s'ha de seguir per assolir la independència de Catalunya, homes i dones com en Joan Sabata, com na Maria Torrent, com en Oriol Escuté i molts altres fogoners d'aquest nou projecte i et dius en el teu interior: ara ja sé què volia dir allò de "els fills del tro": tot cor, tot passió, tot foc, tot llibertat, tot determinació! Aquests són els pioners de Catalunya Acció, aquests i com aquests són els fogoners que contínuament omplen les calderes d'aquesta màquina de tren que avança sense aturador cap el 2014!

Veureu a passar aquest tren, el veureu avançar, el veureu aturar-se sovint a les andanes nacionals del nostre poble i de mica en mica s'hi aniran sumant vagons cada vegada més carregats de pes, de pesos pesants, de nous homes i noves dones, que així esdevindran catalans alliberats i alliberadors.

Ahir, en la reunió periòdica d'estratègia, de nou Catalunya Acció ens va sorprendre. Les calderes anaven a foc rogent, els diferents consellers lluïen foc a les seves mirades depurades de la por i obertes a la llibertat. Ahir contemplàvem una nova inflexió en el camí d'alliberament que ens ha d'acostar al 2014!

Que serveixi aquest escrit a mena de premonició: La màquina de tren continua esbufegant i avança amb ràbia i decisió!

Joaquim Pugnau i Salvador Molins
Consellers de Catalunya Acció

Fa temps han perdut el nord i es resisteixen a acceptar-ho

Pujol no sap que ell i CiU ... -o sí que ho sap?
Pujol no sap que ell i CiU són simples peons d’en Zapatero? I en són peons perquè així ho han decidit ells mateixos claudicació rere claudicació, silenci rere silenci, acceptació mesella dels límits imposats a Catalunya rere acceptació mesella dels límits imposats a Catalunya.

Ara mateix, a banda i banda del tauler d’escacs català, aquesta vegada altre cop gràcies a «E» -Esquerra-, hi ha el mateix jugador: a un cantó en Zapatero i a l’altre cantó en Zapatero, "amontillado", però Zapatero a la fi.

Què els passarà a les torres i als peons catalans? Doncs és bastant clar, segons convingui des de Madrid els sacrificaran quan convingui.

Els Catalans necessitem algú que com ho ha fet Ibarretxe pel País Basc jugui a favor de Catalunya. Però els polítics d’aquí tant sols podent jugar ja estant contents. Les regles d’aquest joc d’escacs fatídic per a nosaltres les ha escrites i trucades aquest estat colonial, autèntic vampir que viu de xuclar la sang de Catalunya, i estant pensades per a poder continuar xuclant la sang dels catalans mentre no siguem tots morts o reciclats.

Això, aquest Estat mortuori per a nosaltres, no ho podria fer sense la complicitat de l’actual classe política catalana que calla dia a dia l’espoliació que patim en l’àmbit econòmic, polític, lingüístic i nacional. Perdoneu l’expressió que segueix: "Callen com uns putes!"

Però la desesperança té un aturador. Es tracta de la voluntat del Poble menut català, avui encarnada en el Projecte de Catalunya Acció, decidida a obrir els ulls de molts catalans i així portar el nostre país cap a l’anhelada independència. És fals que en Zapatero posi o marqui els límits com va dir en Mas, els límits ens els marquem nosaltres mateixos i això s’ha d’acabar.

A l’altra banda d'aquest nostre tauler d’escacs polític hi ha d’haver un català que tingui les idees clares, la determinació precisa i la fermesa de caràcter suficient per entomar l’encàrrec de portar el nostre país a la seva plena maduresa, la plena maduresa de tots els països que es preuen de ser-ho: La Independència!

Jordi Pujol, un simple peó sofisticat, però un simple peó, pateix del mateix mal d’infinitat de catalans: és un perfecte il·lús!

De què li servirà a en Pujol -de què ens servirà- demanar lleialtat a l’escaquista que mou tant les peces blanques com les negres d'ambós costats? I més quan ell, en Pujol, ha col·laborat durant tants anys al joc precís perquè les coses segueixin així!

Ben diferent és l'actitud d'en Santiago Espot que s'encara al contrincant de l'altra banda del tauler -en Zapatero- i mirant-lo fixament als ulls li diu:

"L'abril del 2004 l'actual president espanyol, Rodríguez Zapatero, afirmava que el nord de la seva política seria el de la solidaritat entre les diverses “regiones” espanyoles. Molt bé. Si el rumb de la seva acció de govern és aquest, caldrà contraposar-hi el nostre. Quin? És fàcil: el nostre nord ha de ser trencar amb Espanya deixant de banda els possibilismes d'entesa que sempre ens han portat a la ruïna"

Salvador Molins i Escudé
Conseller de Catalunya Acció, President del BIC, President de Som 10 Milions
Berga (Berguedà)

Combatre l'anestèsia nacional

Publicat al Diari Avui el 30/nov/2006 (secció Política, columna "El rasclet")
http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/30/295471.htm

Està clar que una de les conseqüències del tripartit 1 ha estat el sorgiment d'una força desacomplexada, de matriu anticatalanista, denominada Ciutadans. El partit d'Albert Rivera, amb solament tres diputats i 90.000 vots, ja ha assolit dues fites importants: que el tripartit 2 abandoni el debat identitari per dedicar-se a la gestió de polítiques socials, i que el PP torni a fer-se seu el discurs de la protecció del castellà a Catalunya. Sense soroll, Ciutadans atrau els partits que tenen una bossa d'electors espanyolistes més evident (PSC i PP) cap a posicions menys catalanistes. I és que ni socialistes ni populars estan disposats que la sagnia de vots que han tingut a les eleccions de l'1-N vagi a més.

L'actitud dels socialistes arrossega, de retruc, ERC. Els seus dirigents, compromesos amb el projecte de José Montilla i en un exercici de realpolitik desconcertant, han abandonat per quan toqui les principals reivindicacions nacionals que conformen l'ideari independentista: el dret a l'autodeterminació, la sobirania plena. I es lliuren en cos i ànima a la simple gestió mentre reflexionen sobre la reformulació dels conceptes de nació i nacionalisme.

És ben curiós com està canviant Catalunya: els que ens neguen la nostra condició de nació entren al Parlament amb un partit jove i modern, que actua amb un discurs identitari espanyol, i el nostre partit independentista aparca les reivindicacions i entra al govern per exercir com a professionals qualificats de la funció pública.

En el terreny de joc del nacionalisme/independentisme Catalunya està perdent pistonada. Potser per això l'exconseller Carretero vol vestir un projecte (Catalunya Acció), que pot ser una eina útil contra l'anestèsia nacional.

Josep M. Torrent
Periodista

Pluja fina

Article publicat al Diari Avui el 27/novembre/2006
http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/27/290662.htm

Carod-Rovira ens sorprèn. Què vol dir que amb el nou tripartit passarem del "catalanisme de cap de setmana" al "catalanisme de pluja fina"? On ets, Esquerra Republicana, que no et reconec?

Què té Montilla que us asserena, us apaivaga i us hipnotitza? Quatre conselleries i un vicepresident? Quin encant ocult té Joseíto -que és com l'anomenen les tietes d'Iznájar- que heu fet president un senyor que creu que l'Estatut (que vosaltres trobeu insuficient) és la meta assolida, pel cap baix, per a un parell de generacions? On queden els anhels d'independència? On queda el somcomsom si esteu deixatant el tarannà a marxes forçades?

Què va voler dir Carod-Rovira quan va afirmar que "el catalanisme d'aquest govern no serà de cap de setmana sinó de pluja fina, un catalanisme de la quotidianitat i de construcció diària"? Em pregunto com és el catalanisme de cap de setmana. És etiquetar en castellà però posar-te l'adhesiu del CAT al 4x4 per pujar a la Cerdanya? És no anar a missa però ser pregonament montserratians? És no agradar-te el futbol però voler que guanyi el Barça? És penjar la senyera l'Onze de Setembre i treure-la el dotze a trenc d'alba no fos cas que el veïnat pensés que som massa radicals? És escoltar El complot dels oients del Xavier Solà? És, potser, portar el ritme de la Santa Espina amb el peu? No ho entenc.

Però, i el catalanisme de pluja fina? Voleu dir que quallarà? Voleu dir que n'hi haurà prou per frenar les insídies de la COPE, per aturar el corró de la Brunete mediàtica, les atzagaiades d'Acebes i les provocacions dels Ciutadans? Segur que el que cal, ara, és un catalanisme de molt més pa que formatge, si a sobre és descremat? Pels aires que bufen de les Espanyes, per tenir cada vegada més televisions que emeten en castellà, per l'allau d'immigració que malda per integrar-se però que no els cal aprendre el català, si ara rebaixem el to, si en aquesta bugada hi perdem tants llençols, malament rai.

Joan Puigcercós demana que ningú no els doni lliçons de patriotisme. Déu me'n reguard, Joan, no és cap lliçó. És la constatació dolorosa d'una decepció. És haver cregut que eren més importants els principis que els càrrecs. Al capdavall, potser l'autèntic líder que ens queda d'ERC, el qui encara parla sense embuts, es diu Joel Joan. Ves per on, l'únic que és actor i que, en canvi, no ha de fer cap paper. Ni paperet, ni paperot, ni paper d'estrassa. Potser, comptat i debatut, no serà catalanisme de pluja fina. Potser serà de pluja daurada, perquè se'ns ho faran al damunt i direm que ens agrada.

Xavier Bosch
Periodista

Catalunya viu el moment més dolç de la seva història

Per fi ha passat. Ja era hora. Ha estat llarg i semblava que no arribaria mai el moment. Però, després de tres dècades de letàrgia i de viure immersos en una mena de fals país de les meravelles, les coses comencen a posar-se al lloc on els correspon.

Els pactes post-electorals han deixat els nacionalistes catalans amb una cara d'imbècils que és de pel·lícula. Només cal parlar amb la majoria d'independentistes, votin a qui votin, per constatar un desengany de la classe política catalana que només ha servit per acumular frustració i impotència en evidenciar la indefensió del poble català en mans d'una classe política que a l'hora de la veritat sempre s'ha mostrat poc -més aviat gens- interessada a trencar definitivament i al més ràpid possible amb l'estat espanyol. A qui pot estranyar-li un percentatge d'abstenció tan brutal? Què s'esperaven?

Els dos únics partits autòctons, CiU i ERC, han demostrat després de l'1 de novembre que la seva primera prioritat no era pactar l'un amb l'altre, sinó que abans d'arribar a aquest escenari calia esgotar totes les altres possibilitats. Així ho van fer tots dos i ara assistim, una vegada més, a l'habitual espectacle lamentable de retrets entre uns i altres en una mena de competició per veure qui és més nacionalista.

Però aquest no és el problema. Deixem que juguin i que es barallin un cop més. És el que sempre han fet. Quina és, doncs, la novetat?

El poble català ha de ser més savi, i sobretot més astut. De debò pensàvem deixar el nostre país mil·lenari a mans d'aquesta colla de fascinerosos polítics? I el que és pitjor, de debò pensàvem deixar el nostre futur a les seves mans? A ells, que en trenta anys no han parat d'encaixar-nos a Espanya i, per tant, girar l'esquena a les aspiracions nacionals del nostre país?

Ara que en aquest país les màscares han començat a caure, és ara quan la gent comença a adonar-se a on ens han dut els nostres polítics -tots plegats- en trenta anys: a estar encara més encaixats a Espanya. I les bones intencions i els bons propòsits? S'han esvaït com el fum, senyors. Però, sabeu, per això Catalunya viu ara el moment més dolç de la seva història recent, i el viu precisament per això, perquè ara comencem a despertar d'un malson, d'una agònica letàrgia amb la qual han cloroformitzat el país mentre han putinejat a cor què vols.

Per això ara és el moment d'apostar decididament per una iniciativa popular lliure i transversal, sense lligams de cadira a cap partit i per tant sense condicionants pel mig, com és Catalunya Acció, encapçalada i integrada per catalans que han decidit d'una vegada tirar pel dret tot creant una via paral·lela al fastigós putineig dels nostres polítics encaixistes. Aquesta via serà imparable. De fet, ja ho és, d'imparable. Serà el poble de Catalunya el qui acabarà donant una lliçó als nostres polítics capficats en encaixar-nos a Espanya a poc a poc en els últims trenta anys!

Jo sempre dic que els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells.

Albert Ubach
Membre de Catalunya Acció
Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

La lliçó americana

Article publicat al Diari Avui el 17/novembre/2006
http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/17/285689.htm

La setmana passada han celebrat eleccions als Estats Units. De comentaris se n'han fet molts -la majoria tocats per la supèrbia que ens caracteritza-. De lliçons, però, se n'han extret poques. Tot aprofitant l'esdeveniment, voldria fer un molt petit extracte del sentit comú americà que, ni que fos en part, convindria que apliquéssim a Catalunya.

Primer. Les eleccions han tingut lloc quan tocava. El període està delimitat: el primer dimarts després del primer dilluns de novembre. La Constitució dels Estats Units així ho va fixar, entre d'altres raons, per respecte als catòlics -evitant el Dia de Tots Sants.

Segon. Ara, a meitat del mandat presidencial, es renova la totalitat de la Cambra de Representants. El nombre de congressistes representants de cada Estat és proporcional a la població. Després de dos anys, és el moment en què els americans poden detectar si cal reconduir algunes de les coses que fa el president -per cert, que anotin els nostres polítics l'autocrítica i el corresponent cessament de Rumsfeld-. El tema és important, ja que la Cambra de Representants és qui aprova el pressupost.

Tercer. També s'ha renovat una tercera part del Senat -la cambra de representació territorial-. Aquesta cambra està formada per 2 senadors en representació de cada Estat, independentment de la població. L'Estat de Califòrnia (36 milions d'habitants) té el mateix nombre de senadors que Dakota del Nord (636.000 habitants). Una precisió: el Senat americà no és com l'espanyol (de rol subsidiari). La Cambra de Representants i el Senat americans tenen idèntic nivell.

Quart. El sistema d'elecció per a les cambres el fixa cada Estat -com correspon a un sistema federal-. Tots ells, però, tenen en comú la representació per districte i les llistes obertes o eleccions primàries. Aquest sistema de designació no afavoreix, lògicament, la participació en el procés final, però sí en el previ, i aconsegueix una representació que podríem denominar desitjada. Evita la morralla que s'acostuma a colar en les llistes tancades.

Cinquè. A títol informatiu els diré que el Senat fa moltes coses que aquí sonen a música celestial. Alguns exemples. Aprova el nomenament de ministres, d'ambaixadors i cònsols. Aprova el nomenament dels membres del Tribunal Suprem i, agafin-se, ha d'aprovar el nomenament dels funcionaris i alts càrrecs de designació (estem parlant d'entre 10.000 i 40.000 persones que, sovint, són interrogades per comissions abans de ser nomenades). A més, dos terços dels senadors han d'aprovar els tractats internacionals -raó per la qual els Estats Units (amb molt bon seny), no van ratificar el Tractat de Versalles, en ser rebutjat pel Senat .

Sisè. Impossible enumerar les desenes i desenes de referèndums, d'eleccions de jutges, de xèrifs, d'auditors de comptes, de fiscals de districte, etc. que també es van votar en aquest mateix dimarts dia 7 de novembre del 2006.

Lliçó global. El que veritablement ha de ser democràtic és el sistema, no pas les persones. No es pot condicionar el nivell de democràcia de les institucions al tarannà de les persones que l'ocupen. El sistema ha de tenir uns fusibles preparats per saltar el dia que un element que ocupa un càrrec electe infringeix les normes fixades. La materialització del fet democràtic no ha de ser fruit dels partits ni de l'arbitrarietat de l'elegit, sinó el resultat de l'aplicació d'un sistema representatiu complex, però concret i precís. Resum. Aquests dies que a casa nostra s'entaulen tantes discussions inútils sobre legitimitat democràtica, aquests dies que es constituirà un Parlament trufat de funcionaris que ningú ha purgat, ara que seguint una llarga tradició es designaran a dit i subjectivament tants càrrecs sense cap control, ara que els partits a Madrid s'estan rifant entre ells els jutges que han d'ocupar llocs transcendentals, ara que, com dic, tot això està tenint lloc de forma tan lamentable, més ens valdria reflexionar, deixar de practicar l'antiamericanisme envejós, aprendre d'ells i aplicar solucions als nostres problemes. Tota la resta és pura demagògia inflamada. Digna dels pitjors enemics de la democràcia.

Xavier Roig
Enginyer i escriptor

El sentit de Catalunya Acció

Ahir, en la conferència sobre l'Independentisme des del 1900 al 1939 que van fer a Berga tres historiadors catalans, en Callau, en Sort i en Barrera, organitzada per Estat Català, el mateix Agustí Barrera va fer un anàlisi de la situació actual de la Nació Catalana com a bastant greu, amb molt poques paraules i cap retret a ningú. I com a anàlisi d'una de les principals causes d'aquest fet va comparar el que havíem patit humanament des d'ença la guerra del 36 al 39 com a un veritable i gegantí Holocaust, tant o més greu que el que va patir el Poble Jueu durant la segona guerra mundial. I va comparar el que se'ns ha fet des d'aleshores en l'àmbit cultural com una veritable espoliació de dimensions descomunals encara avui vigent.

Des de Catalunya Acció tenim ben present i no ho podem oblidar que CIU durant 23 anys i ara ERC han fet la gara gara als nostres botxins, enemics i espoliadors. Això és més o menys el que ens volien fer entendre aquells tres historiadors compromesos amb el seu país: que la història ens ha de servir per a evitar caure en els mateixos errors. En paraules de l'esmentat historiador, n'Agustí Barrera, hem de saber que el millor de Catalunya, homes i quadres polítics i de professions lliberals a tots els nivells, a partir del 1939, es trobà a l'estranger o al Camp de la Bota. I així ja portem 67 anys perduts en el desert quan el Poble de Moisès només n'hi va passar 40, segons dades bíbliques.

Davant de tot això i davant del regionalisme espanyol descarat i mentider de CiU i d'Esquerra, l'un fent-se passar per nacionalista i l'altra per independentista, només queda un grup independentista amb veritable sentit d’estat català eficaç i operatiu. Parlo de Catalunya Acció. Tots els altres projectes independentistes incomprensiblement es deixen enganyar, i ara també per Esquerra. Aquesta ingenuïtat i bona fe catalana ens va portar a molts a confiar en Jordi Pujol durant 23 anys que naturalment tenia un nacionalisme light que ratllava el regionalisme més absolut i així s’ha demostrat abastament. Pujol mai ha donat els passos que la nostra ingenuïtat s’imaginava, ell ens ho deia i repetia i nosaltres no ho volíem entendre. Avui és en Puigcercós qui ens diu que només està disposat i es veu capaç del peix al cove, i ell mateix insisteix en “alargar la mano a las izquierdas españolas". I molts independentistes encara s’entesten en esperar quelcom d’Esquerra. No hi ha res, amics meus, res! Res que aquesta gent puguin i vulguin fer.

L’independentisme és trencar amb Espanya i trencar només es pot fer trencant! No hi ha altre camí. Avui Catalunya Acció representa aquest camí: Trencar! Sumar voluntats en el trencar! Catalunya Acció té un projecte de país lliure. El projecte de país de CIU i ERC, avui, passa per ser una part d’Espanya –l’enemiga de la nostra nació-. CiU i ERC volen desenvolupar un estatut esclau i nyap, volen negociar l’innegociable. CiU i ERC volen modificar lleis espanyoles pensades sempre contra Catalunya, pensant-se que així podran fer res vàlid per a Catalunya que no siguin deixalles i engrunes.

Catalunya Acció representa la voluntat i la determinació d’allunyar-nos d’aquests límits que no ens deixen respirar com a Poble lliure i digne. Tot el contrari del que representen els líders de CiU i ERC: estovament, ingenuïtat, claudicació, submissió, espera inútil ... trist panorama de vençuts i rendits!

En el mateix àmbit de l'abstenció hi ha molts catalans que s'adonen de les migradeses dels sistema hispànic i per això no volen entrar en aquest joc trucat, altres de mica en mica obriran els ulls patacada rera patacada.

Estendre el projecte, el sentiment i la determinació per a la construcció d'una nova Catalunya, d'un nou Estat Català, és la primera tasca dels Patriotes Catalans que ens coordinem al voltant del projecte de Catalunya Acció per a fer realitat el nostre objectiu -ben possible i ben real- de tenir un Estat Propi en l'horitzó de l'any 2014. Perquè a la fi la democràcia és això: una suma de voluntats.

Salvador Molins i Escudé
Conseller de Catalunya Acció
Berga (Berguedà)

Ara és l'hora

Què ha canviat en la política catalana després del passat 1 de novembre? Si fem cas de la distribució d’escons, res d’especial. Uns pugen una mica, d’altres baixen un poc i els de més enllà es queden igual. Les aliances es repeteixen i les actituds davant el nou escenari són, si fa o no fa, exactament les de fa tres anys. Amb tot, malgrat que les aparences ens puguin fer pensar que res d’extraodinari s’ha mogut, ara sí que podem parlar d’una nova etapa. Per què? Dos elements han sotregat els fonaments de la nostra partitocràcia colonial: l’alta abstenció i l’aparició de l’espanyolisme radical en forma de “Ciudadanos”.

Sobre l’abstenció, no cal ser un llicenciat en ciències polítiques per la Universitat de Harvard per a veure clar el que passat. És ben simple: s’ha apoderat de l’electorat una sensació d’estafa col·lectiva. Res més. No cal donar-hi més voltes. El més greu, però, és que no hi ha cap intenció de posar-hi remei. Al final, tal i com deia encertadament un articulista fa pocs dies, no caldrà celebrar elecions. Podran fer-les a mà alçada en el mateix Parlament perquè els seus integrants seran els únics que aniran a votar. És clar, quina salut democràtica podíem esperar d’un règim nascut i apadrinat pel franquisme? La mediocritat s’ha anat estenent com una gran taca d’oli en totes les esferes de la política oficial i la conseqüència de tot plegat ha estat tenir un futur president de Catalunya que no sap ni parlar. Amb un panorama així, qui pot tenir ganes d’anar a votar?

D’altra banda, hi ha l’aparició dels “legionarios” del Partido de la Ciudadania. Bon senyal. Quan Espanya veu perillar la seva “unidad” sempre hi envia aquest cos imperial (la Legión) amb la finalitat d’espantar “las provincias rebeldes”. El problema és que en ple segle XXI no poden fer-los desfilar per la Diagonal de Barcelona amb la cabra al capdavant. Però no tenen cap problema, substitueixen les bales per les ones radiofòniques de la COPE i la mascota per un bufó del teatre. Tot plegat, i sense que ningú s’ho imaginés, ara tenim en el Parlament de Catalunya a "los Tercios de Flandes” i tothom amb un pam de nas. Tant dir-nos als independentistes de debò que el nostre era un missatge massa radical i ara, aquells que han fet tot el possible per barrar-nos el pas, veuen com a casa se’ns cola qui vol fer-nos desaparèixer com a poble. Què diran ara?

Avui més que mai està justificat (tot i que sempre ho ha estat) el discurs polític de trencament amb Espanya. Cal, per a evitar el desànim entre la nostra gent, que la veu de l’independentisme autèntic s’organitzi d’una vegada per a entrar a combatre els que, descaradament, ens volen aniquilar. Ara és l’hora catalans!

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Qui ha perdut molt més que en Mas i CiU?

Saura i els verds estant contents, l'estatut resultant és ben bé a la seva mida. Bé ...!? ben bé a la seva mida, no!, encara els va una mica gran. Un estatut més mesell encara els hauria plagut més. Per tant ICV no ha perdut pas. Més escons, més sou, més rellevància ... perfecte!

La de Madre, n'Iceta, en Zaragoza ... tots pletòrics però també odien l'estatut recent per ser massa agosarat. Tots ells són, amb en Montilla, els que van proposar les esmenes a l'endemà de l'Estatut del 30-S.

CiU ha perdut bous i esquelles. Es creuen a en Zapatero, il·lusos catalans! Els espanyols els han traït i ho tornaran a fer sempre que convingui.

Esquerra guanya poder i jo perd país. Esquerra no és conscient de la força que els donarien aquests 21 diputats si els adrecessin de veritat a alliberar Catalunya o el que és el mateix a "Trencar amb Espanya". Però no! Ara ja són "els domesticats per Espanya". Ara ja no fan por! Són el lleó venut, engabiat, domesticat ...! Això sí, els pinten de rabiuts, fan veure que els temen, els han ben amansit! Menjadora, copets a l'esquena, salvar "España" del ferotge PP i sobretot a les ordres del "Partido de los trabajadores de España, Partido Socialista Obrero Español".

Però els que de veritat hem perdut molt!, molt!, molt més que no pas ningú, hem estat els independentistes. No no parlo dels independentistes nuls de CiU ni dels independentistes vençuts i enganyats d'Esquerra, no! Parlo dels Independentistes de veritat, convençuts i decidits a fotre el camp d'aquesta situació colonial. Sí, nosaltres som els veritables perdedors, nosaltres ho estem perdent tot! o sigui, perdem el nostre estimat país. Entre CiU i E se l'estant venent. Collons! he dit E? Què coi vol dir E?

Sí, nosaltres som els veritables perdedors! CiU ha perdut les cadires i E les ha recuperades, però nosaltres perdem la nostra pàtria! No volem perdre la pàtria, no volem perdre la catalanitat, no volem perdre la dignitat!

Salvador Molins i Escudé
Conseller de Catalunya Acció

A la colònia tindrem un regent 'Español'

Podríem haver tingut un President Colonial botifler. Quedarem amb el dubte de si hauria estat mínimament honorable, però ara sols queda aquest traïdor traït, n'Artur Mas, com a cap de l'oposició. Com bé digué en Ramon Serra (www.radiocatalunya.ca) l'endemà de la traïció de l'estatut nyap i del "Concert Solidari" feta pels pretesos límits que posa en Zapatero ("Zapatero és qui posa els límits" digué en Mas aquell dia mentre darrera seu hi havia un Pujol, ombra permanent amb un pullòver beix d'estar per casa), Mas és en "Mastraït".

Mas i CiU van infravalorar la necessitat urgent i imperiosa d'aquell estatut nyap d'ERC i PSC, i s'han quedat sense res, com diem nosaltres: "sense bous ni esquelles".

Pobre Colònia Catalana! Per no tenir no tenim ni una merda d'estatut que valgui la pena i que fes de veritable pas intermedi! Ho han tirat tot per la finestra aquesta colla d'impresentables que van des de Carod, passant per Manuela de Madre i acabant amb en Mas. Tots ells són els encaixistes, enemics permanents de Catalunya, traïdors i botiflers. Els autèntics "retardataris de la llibertat de Catalunya".

Però tingueu ben clar tots, els botiflers, els somnífers, els enemics directes i el vençuts -que són molts-, que els independentistes de veritat, els que trenquem amb Espanya dia a dia per sortir d'aquesta situació colonial en la que estem ficats no cessarem en la nostra lluita per Catalunya.

Visqui la Catalunya dels "No vençuts"!

Salvador Molins
President de Som 10 Milions/Mou-te per Catalunya/Consell Nacional
President del BIC i Conseller de Catalunya Acció
Berga (Berguedà, Països Catalans)

La merda que cal escombrar

Novament hem assistit al que molts anomenen cínicament "la gran festa de la democràcia", quan en realitat volen dir "el gran festí de la partitocràcia".

Uns diuen que han guanyat, d'altres que han resistit, o que hi han entrat, o que han pujat o fins i tot que tornaran a ser "claus". Si se'm permet la broma, jo preferiria ser martell, però hi ha de tot en aquest món.

Però anem a les dades reals, i examinem amb lupa les mentides dels nostres polítics. L'any 2003 van votar 3.319.276 catalans, (el 62,54% del cens), i en aquestes eleccions colonials han votat 2.959.027 (només el 56,77%, per tant vorejant ja el 50%, i baixant...). Tot i la petita disminució del cens, a grans trets podem afirmar que uns 360.000 catalans han decidit en aquestes eleccions retirar la seva confiança a qui van votar fa 3 anys. 360.000 catalans!!! Això significa aproximadament uns 15 diputats que les piranyes del Parlament s'han repartit com si res no hagués passat. L'abstenció? Què és l'abstenció? "Connais pas"...

Mentrestant circulen les lectures dels analistes polítics que es queden tan amples afirmant que hi hagut un transvassament de vots d'ERC a CiU (2 diputats), i que els 6 escons que perden el PSC i el PP es corresponen a la pujada d'ICV i l'entrada al Parlament del partit dels joglars.

Però si anem a pams, i examinem ara partit per partit, veurem el que ha passat en realitat, mirarem als ulls la crua realitat de les eleccions del 2006. CiU, que afirma compulsivament que ha guanyat, en realitat ha perdut gairebé 100.000 vots! El PSC, que per uns minuts va creure que havia estat el partit més votat, ha perdut 240.000 vots, que es diu aviat! ERC, que repeteix orgullosa que ha resistit, ha perdut exactament 130.000 vots (el 25% del seu electorat!!). El PP també va dient que ha aguantat no sé què, quan en realitat ha vist com s'esfumaven 80.000 vots del 2003. ICV està exultant perquè ha fet una "pujada espectacular"... que en realitat són només 40.000 vots sobre 241.000 que ja tenia el 2003. I per últim, els joglars han obtingut si fa no fa uns 90.000 vots.

Si intentem ara fer les sumes i restes d'abans, veurem que no quadren de cap de les maneres. Així, repassant els comptes, ni els 130.000 vots que perd ERC els guanya CiU (que en perd 100.000 més), ni els vots que perden PSC (240.000) i PP (80.000) van a parar tots a ICV (40.000) i joglars (90.000). És evident que aquesta anàlisi dels transvassaments no es pot fer, perquè és radicalment falsa. La realitat és una altra: que la gent retira massivament la confiança a la partitocràcia, que només ICV guanya (uns pocs) vots, i que l'entrada suposament "espectacular" dels joglars al Parlament es basa en una xifra bastant pobra.

A grans trets podem resumir-ho tot plegat dient que en aquestes eleccions es tractava de veure qui perdia menys vots. Una cursa, però a l'inrevés, cap enrere com els crancs. Una subhasta a la baixa, la política en caiguda lliure. Sovint oblidem que les eleccions són per a votar per qui vols que governi. Doncs això, més evident impossible: moltíssima gent no vol que els governi ningú dels que s'hi presentaven. Els mecanismes de vot de molta gent s'han regit per "la pinça al nas", per "evitar que governi aquell altre", "pel mal menor" o simplement per "eliminació". Però els que han estat més conseqüents de tots han estat els que han votat nul, en blanc o s'han quedat a casa directament. I és que qui ha tornat a guanyar, i de llarg, ha estat l'abstenció.

L'explicació a tot això no cal que anem gaire lluny a buscar-la. Les enquestes de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials dels darrers 3 anys indiquen que un 40% de catalans del Principat estan a favor de la independència, davant d'un altre 40% en contra, i un 15-20% oscil·lant d'indecisos o indiferents. Aquesta és la senzillíssima explicació al 50% d'abstenció al passat referèndum de l'Estatut rebaixat, i al 21% de vots negatius (a banda del petit % dels contraris a qualsevol grau d'autonomia). I qui ha parlat de la independència en aquesta campanya? Qui ha parlat de convocar durant la propera legislatura un referèndum d'autodeterminació, qui ho portava al seu programa electoral per escrit? Qui ha recollit els centenars de milers de veus que van clamar per la independència el passat 18 de febrer a Barcelona? QUI? La resposta és tan dura com breu: NINGÚ.

Senyors analistes, no cal que busquin més lluny. La navalla d'Ockham ja talla prou: l'explicació més senzilla a uns mateixos fets acostuma a ser la correcta. El divorci entre la població i la classe política catalana té dues potes: una és la mediocritat general imperant, i l'altra és aquesta escletxa insalvable entre la voluntat d'almenys la meitat de la població i el discurs dels partits. La meitat de la població vol la independència i els partits només pensen a repartir-se les engrunes de Madrid.

Com a conclusió final, i això és un avís en tota regla, o bé els partits que falsament s'autoanomenen "nacionalistes" i fins i tot "independentistes" posen a la seva agenda la independència i la convocatòria urgent d'un referèndum d'autodeterminació, o bé aquests partits hauran de deixar pas, hauran de ser escombrats, hauran de ser arraconats per a acabar podrint-se en la merda que ells mateixos han conreat.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Sentit de país i regeneració política

Sento una profunda admiració, des de la natural distància i des de la meva capacitat personal, pels homes que han esdevingut estadistes i han defensat amb força el seu propi país lluny de la mediocritat d'un Carod que diu que "no telefonarà a Madrid" però que bé em temo que se n'hi anirà a fer de llepon o d'obedient a la primera que pugui -abans de qualsevol pacte- és clar! o no tan clar per això no em mereix cap confiança.

Gent que van prometre en la campanya electoral el que farien de concret pel seu país i d'entrada ho va complir -qui pica primer, pica dos cops-, la mateixa estratègia que Josep Sort ens presentava en la conferència titulada "Una proposta d'accessibilitat a la Independència".

El que possiblement tornarà a ser el nou President del Brasil, Lula, fent un anàlisi de la situació brasilera ha dit "el meu únic rival és la injustícia social" El 2002 Lula només comptava am la fidelitat de de tres dels vint-i-set Governadors, avui compta ja amb el suport explícit de setze governadors.
Jo ara em pregunto: quin serà el rival de la nostra classe política, del nou govern, del nou parlament i del nou President que en surti de tot plegat?
Serà la immigració descontrolada? Serà la manca de recursos? -dedica Catalunya 640 milions d'euros a Universitats i investigació! no us foteu a riure ni a plorar perquè l'estat en 15 dies ens roba aquests diners, 40 milions diaris, 6600 milions de les antigues pessetes cada dia. Serà que la nostra capacitat de decissió política ha quedat reduïda al nivell de fireta després de l'aposta final estatutària d'en Mas amb Zapatero? Aquest és el nivell en que ha quedat l'estatut esclau: de fireta! Res lligat, el sac foradat i el gra florit ...!

Quin serà el rival de la nostra classe política? Serà l'aeroport? Serà el Port? Serà la sanitat? Serà la política lingüítica? Serà l'etiquetatge en Català? Serà el cinema en Català? Serà la televisió o la premsa en català? o serà tot plegat?
No tenim diners, diran! On són, direm? -A la panxa del bou on no neva ni plou! respondrem!

Serà la partitocràcia, seran les poltrones, serà el sou de ses senyories?
Serà la falta de consciència del que tenen entre mans? "Drets i naturalesa de Catalunya"
Serà la falta de caràcter, de dignitat i d'autoestima nacional?
Quin serà el rival de la nostra classe política?
I mentre responem tots aquest interrogants, prego a ses senyories que, per favor, que no s'apugin el sou! Que això ja és vergonyós!

Sí, tal com diu i clama Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció:
"Regeneració, regeneració, regeneració!

Salvador Molins i Escudé
President del BIC, President de Som 10 Milons
Conseller de Catalunya Acció

Molts guerrers i poca coordinació

La unió i la independència no són fruit de la casualitat ni de la sort. Demà no ens llevarem i ho trobarem tot fet. Genghis Khan deia: "les batalles no les guanyen els guerrers, les guanyen els exèrcits". L'exèrcit és la unió coordinada i operativa d'una colla de guerrers amb un objectiu definit i una estratègia comuna. Guerrer i exèrcit són imatges molt significatives de com actuem els catalans (guerrers aïllats) i com hem d'actuar per a avançar (guerrers coordinats operativament en un exèrcit), sinó l'any que bé no haurem avançat res, tal com estem fent des de fa 30 anys.

Catalunya Acció ha nascut amb un projecte de país fora dels límits estatutaris. Per a res Catalunya Acció s'ha de preocupar en justificar encaixismes de cap mena com en Pujol i Convergència, o nous "peixos al cove" com diu en Puigcercós. A Catalunya Acció no volem unir o encaixar sinó trencar amb Espanya; no volem harmonia sinó tracte just i respecte; l'harmonia sense respecte és una fal·làcia, és una trampa del més fort o del més gran per fotre al més petit o més dèbil.

L'harmonia entre Espanya i Catalunya no és possible perquè la primera no entén ni vol entendre la sobirania de la segona. És inútil demanar als encaixistes que facin res per la Sobirania de Catalunya quan ja han jurat fidelitat a l'Estat Espanyol. Plataformes com la del Dret a Decidir o Sobirania i Progrés han errat el camí, tornen a caure en la ingenuïtat de creure que ERC i CiU faran res efectiu que no sigui perdre el temps en intentar desplegar un nyap d'estatut que ofega totalment el nostre futur i està pensat i fet per tenallar i matar Catalunya com a Poble, i el més greu és que ho està aconseguint, està escanyolint el nostre creixement, ens deixa paralítics fins que l'ossada esquifida ens aturarà cor i pulmons.

Salvador Molins i Escudé
Conseller de Catalunya Acció

Nous dirigents, nou estil

Article publicat al diari El Punt el 23/octubre/2006

El discurs oficial sempre parla de l'avenç de Catalunya. Del nostre progrés econòmic, social i, diuen, també polític. A banda dels dos primers, que lògicament són també producte del propi ritme de creixement en tota societat occidental, cal no deixar-nos entabanar pels cants de sirena de la partitocràcia imperant. Vull dir que per molt que ens repeteixin que mai hem tingut el poder polític d'ara, en realitat no ens hem mogut del temps de la Lliga Regionalista.

Amb la tragicomèdia del nou Estatut hem tingut l'enèsima mostra de la impotència d'una generació política per fer efectiva una aspiració del poble de Catalunya. Sempre hem tingut uns dirigents d'aquesta mena? Som uns negats per fer política amb majúscules? Sincerament més aviat m'inclino, si ho jutgem a través del nostre passat, per afirmar que l'èxit sempre ens ha abandonat quan es tracta de «salvar» Espanya. Uns ho intentaren tot volent fer «l'Espanya gran», d'altres donant «estabilidad al Estado» i els darrers, una mica grotescament, «extendiendo la mano a las izquierdas españolas». Sigui com sigui, les conseqüències sempre han estat les mateixes: un sonor i estrepitós fracàs. El perspicaç d'Agustí Calvet Gaziel, l'any 1947, ja denunciava per on havia fallat el pare polític de la idea d'encaix a Espanya, la qual encara avui és el leit motiv d'absolutament tota la classe política del país: «Aquest home malaguanyat (es refereix a Francesc Cambó) fou el representant més eminent, en les seves primeries gairebé genial, de la tràgica contradicció entre el sentiment catalanesc de les millors generacions burgeses de la Catalunya contemporània (del 1890 al 1914), i la incapacitat radical, jo en diria congènita, en què es trobaven a l'hora de plasmar-lo en realitats polítiques. Quan s'adonaven que l'únic camí per on aquestes coses grans i terribles han de fer-se és el del sacrifici i el dolor integrals, el seny famós, irresistiblement, els empenyia a fer-se enrere.»

De fet, no s'ha bellugat res. Cent anys després continua igual la mateixa «incapacitat radical» de «plasmar en realitats polítiques» «el sentiment catalanesc». O no han estat això les renúncies del nou text estatutari? Perquè la realitat és que per fer efectiu l'Estatut sorgit del Parlament el 30 de setembre calia encarar-se obertament amb Espanya amb el consegüent «sacrifici i dolor integral». Qui hi està disposat? Naturalment, tots ells s'han tornat a «fer enrere» com ho han estat fent d'ençà que es va iniciar aquesta nova restauració borbònica que patim.

Vist que s'ha tancat un balanç de forma decebedora, on no poden presentar-nos cap èxit significant, és l'hora del relleu. Els catalans hem estat molt generosos amb els nostres representants en els darrers anys. Hem aguantat de forma estoica personatges de l'escena pública que ens han fet envermellir de vergonya. Qui no recorda la ridícula samba d'en Joan Clos o la famosa fotografia de la corona d'espines a Jerusalem? Però ara hem de dir prou. Sobretot perquè ens hi juguem no només el nostre futur, sinó que està en joc el dels nostres fills. Exagero? No ho crec si tenim present que el passat 7 de setembre, el moderadíssim Jordi Pujol advertia en una conferència que existeix una estratègia des de l'Estat de prescindir de Catalunya tant com sigui possible. La intenció, diu l'expresident, és «minimitzar els costos d'una secessió» i es fa tot reduint el pes (econòmic, polític, etc.) de Catalunya en el conjunt de l'Estat «a través d'una combinació de polítiques estatals: infraestructures, pressió fiscal, ubicació de centres de decisió, etc.» Ben mirat, Catalunya deu ser l'únic país del món que en lloc de preparar-se per a la seva independència deixa que li faci la feina aquell que la vol fer desaparèixer. Us imagineu què en pot sortir, de tot plegat?

Definitivament, doncs, hem de reconèixer que, en efecte i com alguns diuen, som en una cruïlla. Però ens donaran garses per perdius si ens creiem que aquest encreuament no és entre dos camins ben diferenciats: espanyolització o independència. I així, arribats a aquest punt, on clarament podem veure que el nostre benestar econòmic i anímic depèn més que mai del futur Estat català, també caldrà reconèixer que uns altres homes i dones seran qui l'hauran de construir.

Per tant, la regeneració política és urgent. Però... alerta! no només per canviar cares i noms simplement perquè sí. Cal encetar un altre estil de fer política basat en idees i plantejaments nous. Suggestiu, amb una dialèctica vibrant, clara i que, sobretot, ens retorni la dignitat com a poble. S'han d'acabar els somriures hipòcrites i el to d'aquell que sempre sembla que demana perdó per ser català. On hem de buscar aquests homes i dones? En les elits dels partits actuals? Allà no podem trobar la saba purificadora. Cerquem-la entre el patriotisme de la nostra gent d'ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics propis del buròcrata. Idealisme, sacrifici, eficàcia i insubornabilitat han de ser les seves divises. Però més que res han de veure que hi ha vida més enllà del trist panorama autonòmic o federalista on ens volen encabir. Una vida d'independència que serà la que ens portarà el progrés i benestar que tot poble desitja.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

(Foto: La tribuna de convidats del Congrés de Diputats el dia de l'aprovació de la reforma de l'Estatut de Catalunya)

Tot està controlat

Publicat el 19/octubre/2006

Aquesta és la impressió que tinc respecte a les eleccions del proper dia 1 de novembre. Per part de qui? Naturalment per part de l’Estat espanyol, que és qui domina absolutament la política catalana. M’explicaré amb més claredat.

Allò que intento fer-vos veure és que, per moltes proclames que facin els diversos partits catalans a favor de més poder polític i econòmic per a Catalunya, no veig cap símptoma de preocupació ni en el PSOE ni en el PP. Els primers acaben d’assegurar-se el suport de CiU en els pressupostos generals de l’Estat que és la fòrmula legislativa que permet l’espoli fiscal de Catalunya. Feina feta. Els altres, els del PP, els del sector més energumen d’Espanya, li donen a les autonòmiques catalanes la mateixa importància que a una partida de cartes. La seva dèria continua essent la “guerra del nord”. Aquell flanc que saben que trontolla donada la creixent sensació que l’anomenada pau sempre comporta un preu politic. Enlloc, saben ells molt bé, ningú deixa quaranta anys de lluita armada gratuïtament. Ni aquí, ni allà, ni a la Patagònia.

Per tant doncs, com us dic, uns poden anar dient que volen l’autodeterminació, els altres l’aeroport i els de més enllà la gestió de la Seguretat Social. Els espanyols saben que el més calent és a l’aigüera. Aquí els únics que es creuen els contes de fades són els que pensen que el seu vot del proper dia 1 servirá per regenerar alguna cosa. Es del tot significatiu veure la manca de declaracions dels principals capitostos dels partits imperials respecte a les propostes electorals catalanes. S’ho miren de manera com si pensesin: “son como niños... “. El pitjor però és que la seva concepció infantil de la política ens la volen traspasar també a nosaltres. O no veieu com els programes electorals s’han anat convertint en una mena de carta als reis? Tots hi posen els millors regals. Que si xecs, que si ulleres, que si et paguen el lloguer del pis... Com en una tómbola de fira de poble. “Siempre toca, sino un pito, una pelota!”

La veritat és que s’ha demostrat que les preocupacions que podia tenir Espanya amb els missatges electorals catalans s’han dissolt com un terròs de sucre. La submissió econòmica i política catalana torna a fer-se efectiva amb unes ofertes electorals que no volen trencar absolutament res. Com des de fa molts anys, les aspiracions dels principals partits del país no van més enllà d’administrar el trist plat de llenties que ens envien des de Madrid. Solució? No ens cansarem de repetir-ho: regeneració política, regeneració política i res més que regeneració política.

Santiago Espot, 43 anys
President Executiu de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Múgica és això

Publicat a www.opinionacional.com el 18/octubre/2006

El maig de l’any passat em vaig reunir amb l’Enrique Múgica Herzog, el defensor del pueblo espanyol. El motiu de l’encontre era exposar-li la dramàtica situació de discriminació cultural i lingüística que vivim dins les reixes administratives de l’Aragó els pobles de parla catalana i els de fabla aragonesa.

Jo hi anava amb una bona munió d’activistes culturals d’aquestes terres, tot un escamot de la Institució Cultural de la Franja de Ponent.

Durant la conversa Múgica, i encara més els seus caps de gabinet, es van mostrar tan interessats o més pel castellà a l’Aragó que pel català i l’aragonès. Amb qüestions directes com ara si el català a la Franja amenaçava al castellà. No donàvem crèdit.

Les denúncies que vàrem dur van ser acceptades a tràmit, i solament això, perquè al cap de pocs mesos eren desestimades. Segons el defensor del pueblo espanyol amb una hora a la setmana de català optatiu a l’ensenyament, ja està prou protegida i reconeguda la llengua pròpia de les quatre comarques catalanes de l’Aragó. Ja en tenim prou.

Per això quan ara ha llençat tota aquesta innominable arremesa contra l’estatut de Catalunya i l’oficialitat del català res no ens ha sorprès. Múgica és això, és el defensor del pueblo espanyol, d’aqueixa mena de poble espanyol ofegós, que encara bleixa. O sia, un assaltador més del poble català.

Guillem Chacon
Secretari general de la Institució Cultural de la Franja de Ponent

Vencedors i vençuts

La desorientació política i històrica cada dia és més gran. De seguir per aquest camí al final el tirà d’en Franco serà un bon home. Potser una mica belicós, però en el fons una bona persona. Fins on ens volen continuar enganyant?

Llegeixo a La Vanguardia del passat diumenge que el dia anterior s’havia fet a Corbera d’Ebre un acte de “reconciliación” entre membres dels dos bàndols de la batalla de l’Ebre: feixistes i republicans. Entre d’altres, es veu que va parlar l’actual batlle d’aquest municipi de la Terra Alta que, pel nom, ja sembla un comissari espanyol de la secreta, Aquilino Conesa. Això que dic podria semblar anecdòtic, però si reprodueixo les seves paraules veureu com les sospites són autènticament certes. El policia amb disfressa de demócrata va afirmar: “en aquella guerra fraticida no hubo ni vencedores ni vencidos, perdimos todos”. D’un sol cop aquest criminal de la nostra història fa desaparèixer una altra vegada exiliats, represaliats i executats a causa de la tirania franquista. Ara resulta que en Lluís Companys o en Carrasco i Formiguera els haurem de possar a la mateixa alçada que en Serrano Súñer o Queipo de Llano.

El franquisme i el nazisme, com podeu veure, continua tenint poderosos agents que fins i tot s’infiltren al capdavant dels consistoris catalans. Aprofitant-se descaradament de la complicitat dels grans mitjans de comunicació i dels nostres representants públics, van descarregant de responsabilitat un règim genocida que provocà desgràcies que encara perduren. Amb total impunitat tergiversen els fets amb la finalitat de deixar en una petita alteració històrica el nostre internament col·lectiu en un gran camp de concentració durant quaranta anys.

Amb tot, el pitjor no són aquestes proclames franquistes amb màscara de pacifisme. Allò que més indigna és que ha Catalunya s’hagi creat el clima per tal de fer-les possibles. Com que tot s’ha volgut edificar sobre l’oblit i la por ara ens trobem en que tot es pot dir amb total impunitat. Perquè a Corbera d’Ebre, en definitiva, es va produïr un acte ignominiós on es van deixar en un un mateix pla d’inocència a víctimes i botxins. A ningú no li cau la cara de vergonya? Em pregunto per un moment que han de pensar els fills d’aquells els quals encara són enterrats en foses comuns com si haguessin estat simples animals. I els executats al Camp de la Bota? També els hem de considerar igual que als assassins que van bombardejar Barcelona l’any 1938?

Ni més ni menys aquestes són algunes de les funestes conseqüències de fer una política durant trenta anys basada en l’acoquinament i la manca de dignitat. No tot desemboca en poques infraestructures i l’espoli fiscal. El pitjor de tot ha estat que, si no hi posem remei, encara passarem a la història com a còmplices del franquisme.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció